CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Precarietat, sindicalisme i socialització del conflicte

Dilluns, 6 juny, 2016

Estem seguint amb interès tot el debat que s’està produint els darrers temps, especialment aquí a la ciutat de Barcelona, al voltant del sindicalisme de barri. Ens interessa, en la mesura en què fa palès que hi ha sectors activistes, sectors dels moviments socials, que senten la necessitat de posar l’àmbit de l’explotació assalariada en la seva agenda de lluita, i generar xarxes territorialitzades de solidaritat i suport mutu per a defensar els drets laborals per la via de l’acció directa.
Això ens sembla important, perquè sabem que hi ha molta gent que ha viscut d’esquenes durant molt de temps al món del treball assalariat, tot generant un discurs de rebuig que els impedia concebre aquest també com un camp de batalla (igual que concebem com a tal altres espais de la nostra quotidianitat), i això malgrat haver de guanyar-se les garrofes, com la majoria, deixant-se explotar en el mercat capitalista.

Crec que totes les que estem aquí devem haver gastat moltes hores de les nostres vides als nostres barris o pobles construint amb molta altra gent espais d’autonomia, projectes d’autogestió, etc. Per a algunes de nosaltres, que hem arribat al sindicalisme a partir de la militància als moviments socials, sempre ha resultat difícil entendre que hi hagués companys i companyes hiperactius en mil mogudes fora de la feina, però que, en canvi, s’anul·lessin completament un cop creuaven la porta del centre de treball. Que es convertissin allà en allò que nosaltres anomemem un “Padefo” (és a dir, un “Paso de follones”). Com si la feina no formés part de la vida, com si la feina (que, ja ho sabem, és un espai d’alienació) no fos també un determinant clau de les nostres possibilitats de realitzar-nos, individualment i col·lectivament.

Evidentment, aquest és un mecanisme psicològic que coneixem, però no crec que haguem d’acceptar, ja que només resulta funcional a l’acumulació del Capital i als nostres enemics de classe. El fet de sotmetre’ns passivament dins l’entorn laboral, tot cercant un refugi compensatori en altres espais de lluita (extralaboral), nosaltres el concebem com una anomalia.

L’organització a la feina és necessària, molt necessària. Òbviament, és desagraïda i no és gens fàcil de dur a terme, i ho és menys encara en un context d’atur massiu, d’alta rotació laboral, de precarietat generalitzada de les condicions de treball, en un context en el qual les empreses poden acomiadar de forma fàcil i barata, i hi ha molta gent fent cua a la porta per entrar enlloc teu. No és fàcil, en la mesura en què la repressió dins del món del treball existeix, es produeix cada dia i totes l’hem patida i la patim. Al capdavall, el mecanisme que permet sostenir tot aquest “tinglado” del treball assalariat i del sistema capitalista, en conjunt, no és altre que la por: la por a perdre la feina, la por a no tenir feina, etc… I a conseqüència d’això: la por a no poder pagar el lloguer, la por a no poder omplir la nevera, la por a ser desnonat, la por a no tenir on caure mort, la por a no saber què fer amb la teva vida. Però bé, tampoc no és pas fàcil –per exemple– okupar, ni resistir un desallotjament, ni haver d’anar a judici per usurpació, i bé que ho fem, ho hem fet, i ho assumim com a part de la nostra quotidianitat.

L’anomalia és, per tant, que assumim l’antagonisme col·lectiu en espais extralaborals, i molt sovint no ho fem dins del curro. I el treball, com deia, és un camp de batalla, i un camp de batalla –això cal subratllar-ho– del dia a dia, més enllà d’aquests moments puntuals en els quals totes ens activem, com poden ser un 1 de Maig o una vaga general.

Però és evident que si hi ha hagut una cesura, un divorci, entre el sindicalisme i una part majoritària, o important, de sectors de gent precària activa als moviments socials no ha estat ni és només a causa d’aquests mecanismes psicològics d’autodefensa que he descrit. Això és només una part de la pel·lícula. El sindicalisme, i l’anarcosindicalisme en concret, també té les seves mancances, i probablement no són poques. Mancances que hem de reconèixer, analitzar i intentar canviar, tot generant dinàmiques noves. Algunes d’elles, cal dir-ho, ja estan en marxa. Poc s’imaginaven alguns fa uns anys que avui tindríem tanta gent afiliada i organitzada en activitats com el sector social o el sector informàtic, per exemple. Sectors que ocupen bàsicament treballadors i treballadores joves, i que es caracteritzen per un alt grau de rotació i de precarietat laboral… Poc s’imaginaven alguns fa uns anys que aniríem a muntar “pollos” i que aconseguiríem victòries al crit de “obrero despedido, servidor caído”.

Òbviament, nosaltres considerem que l’organització sindical és necessària i que l’hem d’enfortir. I que s’ha d’enfortir a partir de la pròpia iniciativa d’autoorganització de la gent, als centres de treball i al territori. Perquè l’organització sindical no és una cosa monolítica i inalterable, tot i que també –és just reconèixer-ho– té les seves inèrcies… Tanmateix, no respon ni ha respost mai del tot a la caricatura “fordista” (per dir-ho així) en la qual hi ha gent que l’ha volgut, molt sovint, encaixar.

Nosaltres tenim una idea força clara de les nostres limitacions actuals, i de cap on voldríem anar per a superar aquestes. En aquest sentit estem treballant, picant pedra, i anem avançant mica en mica. Tenim clar, i això és cert, que hem desenvolupat un model sindical que ens possibilita tenir un certa força en determinades empreses i activitats (els transports, el sector públic, indústries com ara el metall…) i ens fa molt difícil tenir-la en molts altres. Precisament, en aquells on les condicions laborals són més precàries: per exemple, l’hostaleria, el comerç, les activitats vinculades al turisme… Això no ha estat fruit d’una estratègia premeditada per part nostra, sinó la resultant d’un joc de forces on el Capital i l’Estat, òbviament, també juguen. La qual cosa, però, ni ens consola ni ens ha de servir pas com a excusa.

Acabo llençant una idea final: Una de les coses que tenim més clares és que l’acció sindical i l’acció social són i han de ser una i la mateixa cosa. I que això és un camí bidireccional, de doble recorregut. Que la victòria en la lluita contra els nostres enemics de classe i, més concretament, la victòria en els conflictes laborals, no es juga només entre les parets dels centres de treball. Que cal una xarxa solidària àmplia de persones i col·lectius que puguin contribuir a decantar aquests conflictes, activant el suport mutu, i fent-ho –com deia al principi– per la via de l’acció directa (que, al capdavall, és el mètode d’actuació que ha caracteritzat històricament el sindicalisme revolucionari). És el que nosaltres anomenem “socialització del conflicte”. I és una estratègia que totes nosaltres tenim assumida en altres àmbits, i que cal portar també al món del treball. És l’estratègia, per exemple, que permet que el poder hagi de recular en la seva pretensió de desallotjar Can Vies (com haurà de recular en la seva pretensió de desallotjar el Banc Expropiat, si ho intenta), perquè barris de tota Barcelona, i pobles i ciutats de tota Catalunya es posen de manera immediata en peu de guerra, tot generant un nivell de confrontació que aquest poder és incapaç de gestionar.

Pensem, doncs, que serà aquesta, la via de la socialització del conflicte, la que ens permetrà augmentar les nostres possibilitats (les de totes) d’obtenir victòries en l’àmbit laboral. I les victòries alimenten victòries, i aquestes enforteixen la confiança col·lectiva i, per tant, l’espai i les condicions per a l’autoorganització popular. És en aquesta línia en la qual estem treballant, i és a aquest projecte, d’empoderament de classe, que entenem que no és només nostre, al qual volem contribuir.

* Intervenció per a l’acte de presentació del segon número de la revista ”Una posició” al Banc Expropiat de Gràcia. Maig de 2016.