Quan els pobres ens vam creure classe mitjana
No hi ha polític ni tertulià que no apel·lin insistentment al que ells anomenen classe mitjana, com a víctima de la crisi i les seves retallades o motor de les solucions que proposen per arreglar el país. Acceptant la possibilitat que alguns periodistes i politòlegs hagin oblidat gairebé tot el que van intentar ensenyar-los en la facultat, no vaig poder ser innocent davant tanta coincidència a ficar en el sac d'una classe superior a la majoria de la població, l'antic proletariat, que la seva única aparent coincidència amb la veritable classe mitjana (segons les acceptades definicions de Weber, Marx i altres teòrics) és la possessió d'un modest habitatge i un automòbil (o varis) per família, en la majoria dels casos pendents del pagament al banc de respectables quantitats ajornades.
Que la classe treballadora mossegui l'ham que des de la pantalla catòdica se li ha vingut llançant pels ideòlegs del sistema hegemònic té moltes més implicacions i conseqüències del que, a primera vista, pogués pensar-se. Si un operari de la cadena de Ford o una caixera de Mercadona (per posar algun exemple) han deixat de considerar-se classe obrera, simplement perquè cobren una nòmina que els permet accedir limitadamente al consum, això suposa també que en el mateix lot els han inoculat la idea de l'individualisme més insolidari i competitiu.
A partir d'aquesta aparent i falsa pertinença a la classe mitjana i al lliure mercat, el treballador haurà perdut la que ha estat la seva clàssica eina per millorar les condicions de vida, la seva garantia de protecció davant els més que previsibles abusos de la patronal. Històricament, la consciència de formar part d'una col·lectivitat, d'una classe social, unida i solidària, disposada a defensar i a reivindicar millores salarials i socials, ha permès les grans conquestes que fins ahir mateix gaudíem aquelles persones les úniques possessions de les quals són les nostres mans i la nostra formació, amb les quals hem d'oferir-nos als amos de les empreses per un salari cada dia més minvat i més volàtil i insegur.
No ha estat mala estratègia del capitalisme arrencar-nos subtilment la identitat col·lectiva al nombrós sector social que ens veiem obligats a dependre de la venda de la nostra força de treball per poder viure i treure endavant a les nostres famílies. Si ens hem cregut que som igual que els comerciants, notaris, rentistes, hisendats... ara estaríem pagant l'error; un valuós error per a les classes dominants, tot sigui dit. El que no té cap explicació és que els partits i sindicats majoritaris d'esquerres (de classe, se suposa) també s'uneixin a la moda i parlin sense rubor dels problemes de la classe mitjana, quan la que de debò té problemes (i grossos) és la classe treballadora de la qual sindicalisme i socialisme van néixer al segle XIX. Qui ho diria escoltant als seus hereus!
* Antonio Pérez Collado és Secretari d'Acció Social de CGT-PV