Eleccions, tsunamis, sindicats i lluita. Quatre idees pel futur - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

Eleccions, tsunamis, sindicats i lluita. Quatre idees pel futur
Article d’Ermengol Gassiot
divendres 12 d'abril de 2019 / Articles opinió / Visites: 167
Menéame

Un tsunami recorre el mapa sindical de Catalunya. Una organització fins ara petita, la Intersindical CSC (I-CSC), està entrant amb força a moltes eleccions sindicals. Sovint, rebentant resultats. Tenen un missatge clar i senzill, el sindicalisme republicà, que enllaça directament amb el discurs d’una part dels mitjans de comunicació del Principat, del govern de la Generalitat i, en general, del processisme. I darrere, el poderós aparell propagandístic de la ANC. Tot plegat, un tsunami en un entorn, el sindical, on fa dècades que les coses es mouen poc i lentament. Però potser el tsunami no és tant tsunami. D’això vull parlar en aquest post. No per criticar la línia sindical de la I-CSC, tot i que qui em coneix sap que no és la meva, sinó per reflexionar sobre nosaltres i sobre el “sindicalisme” actual.

Aquest any 2019 les eleccions sindicals estan deparant algunes sorpreses que fa tot just un any i mig ens hauria costat imaginar. Per una banda, la I-CSC entra amb força a molts comitès d’empreses i juntes de personal, guanyant algunes eleccions i fent resultats importants en d’altres. Principalment això passa al sector públic de la Generalitat, ajuntaments, diputacions, consells comarcals…. Però també, tot i que amb molta menys força, en algunes empreses privades. La gent que fa temps que militem sindicalment sabem que fins ara la pràctica sindical de la I-CSC havia sigut quasi nul·la, sovint havia anat de la mà de la “unitat sindical” de CCOO, UGT i USOC (en alguns llocs com a la UB fins i tot del CSIF) i principalment s’havia centrat en acompanyar la recent escenografia republicana del Procés i la Generalitat. I ara a les eleccions sindicals ens estan passant per davant a molts llocs, també en aquells casos on hem fet una feina sindical activa i sostinguda durant els darrers anys i de la que esperàvem veure’n els fruits a les eleccions sindicals. Ens n’hem sorprès i en alguns casos indignat, però potser tot plegat és una conseqüència lògica de com és el sindicalisme hegemònic actual. Comparteixo algunes idees.

Primera. Fora de místiques diverses, la classe obrera i el món del treball avui no és revolucionària. Electoralment s’expressa d’una manera que en absolut reflecteix els nostres interessos com a classe. I l’abstenció activa, com a rebuig al sistema de partits i de delegació de l’acció política no és, tampoc, una opció gaire rellevant en termes numèrics. En un nivell micro de cada centre de treball hi trobem treballadors/es que són racistes, misògins, fatxes, que voldrien ser capitalistes o que simplement són profundament individualistes. De la mateixa manera que també n’hi ha que són tot el contrari: solidaris/es, lluitadores, etc.

Segona. Anys d’electoralisme han trinxat l’autoorganització popular a molts nivells. En el pla veïnal, ho percebem en la cooptació de moltes associacions de veïns i veïnes per part dels poders municipals. Ho veiem també en el clientelisme d’algunes associacions i, en general, amb una limitada cultura de la participació a molts nivells. De la mateixa manera que estem acostumats/des que els “polítics” ens resolguin els problemes, dins dels centres de treball impera l’hàbit de que els i les delegades ens solucionin les diverses situacions que vagin sortint. Si són “bons” delegats ho faran diligentment i si no ho són, percebrem que hi ha molts problemes que no ens resolen. I ens queixarem, en el millor dels casos.

Tercera. En l’àmbit laboral això s’expressa en dues realitats. Una és focalitzar una part de l’activitat sindical en allò que ens marca la llei tot donant gran rellevància (política) als equips jurídics, que són els experts en el coneixement de la llei (però que sovint no tenen massa idea de sindicalisme entès com acció col·lectiva i lluita). La segona és l’especialització en l’acció sindical, que principalment es canalitza a través dels espais institucionals d’activitat sindical: comitès d’empresa, meses paritàries, sectorials, etc., a través dels i les delegades. Per aquesta raó, la confrontació electoral és torna central: qui obté bons resultats en les eleccions disposarà d’un major nombre de delegats i delegades i, per tant, una major capacitat d’imposar el seu criteri en els espais institucionals de les relacions laborals.

Quarta. Sabem perfectament que les eleccions s’han tornat en gran mesura en un tema de màrqueting. Qui les guanya o té opcions de guanyar-les ho fa perquè l¡acompanya un bon sistema de publicitat i té un o varis grups mediàtics al darrere que els donen volada. Potser una de les novetats a les eleccions sindicals és que aquesta dinàmica s’està estenent també als centres de treball. Es tracta d’un fet lògic, ja que a la resta de la nostra vida, la que vivim com a veïnes i veïns d’un poble, ciutat i territori, l’hem anat subordinant a situacions d’aquest tipus. En tot cas, que això passi ara en un context de comitès d’empresa no és estrany al sistema de relacions laborals imposat el 1978, sinó un resultat lògic d’aquest.

Davant d’això, com ens podem posicionar nosaltres? (per nosaltres no només em refereixo a la CGT, sinó de manera àmplia a aquells i aquelles que pensem que la nostra organització col·lectiva ha de ser autònoma del poder que ens oprimeix i de confrontació per assolir els nostres interessos). Suposo que el desencís i la tristesa per no veure reconegut un treball que pensem que hem fet bé és una primera situació inevitable. Previsiblement aviat ens hi trobarem els i les companyes de secció sindical al lloc on treballo. Però hem de mirar més enllà.

Per mi, la primera conclusió és que electoralment mai podrem competir amb qui disposa la capacitat de marcar l’agenda de l’opinió pública a través de mitjans de comunicació. I dic que no podrem competir perquè si la confrontació és en l’àmbit del discurs, de fet gran part de l’espectacle polític actual gira al voltant d’aparences i il·lusions, simplement participem d’aquest joc però des d’una postura d’inferioritat: el nostre discurs sona extraterrestre a una part important dels nostres companys i companyes de feina (i de classe).

En conseqüència, la resposta l’hem de construir en un altre espai, en el de recompondre l’acció col·lectiva i la lluita. De forma similar a com ho vam fer els moviments socials alternatius de finals dels 1990’s en endavant. És important enfortir els nostres nuclis organitzats als centres de treball, prioritzant el seu creixement al d’uns bons resultats electorals amb llistes de gent agafada únicament per fer la llista. És a dir, l’organització és un aspecte central. Una organització que ha de fonamentar-se en la implicació de qui la conforma i on, precisament, aquesta implicació n’ha de marcar el seu abast i les seves fronteres. De la mateixa manera que això comporta fer saltar pels aires la cultura de la delegació, segurament també ens exigirà, ni que sigui a mig termini, la capacitat i la perspicàcia de saber adaptar els nostres espais organitzatius a realitats diverses i canviants.

La reconstrucció de l’acció col·lectiva com a nucli de l’acció sindical passa, necessàriament, per emprendre accions de lluita orientades a l’obtenció de conquestes concretes. Els seus objectius, en cada cas, han de ser clars i els hem de definir nosaltres mateixos/es a partir de la nostra realitat: quins són els problemes que tenim com a treballadors/es (i també com a veïns/es, com a joves, com a dones, com a migrants, etc) i quines accions concretes definim per a resoldre’ls o, com a mínim, millorar la nostra posició. Per fer-ho és necessària la mobilització i l’organització, tant si estem dins dels comitès d’empresa com si no. Alhora, per poder aspirar a tenir força en la mobilització, caldrà que la finalitat de la lluita respongui a necessitats que, col·lectivament, percebem com a tals. En aquest sentit, em temo que les grans proclames ideològiques no seran l’eina principal per aconseguir-lo. Així, en abstracte i sense estar emparades en una situació de lluita que les faci factibles, aquestes grans proclames no deixen de ser un equivalent a les coreografies i il·lusions de la política dominant, amb la diferència que no tenim darrera un gran aparell mediàtic que les pugui vendre al públic. No, la resposta ha de venir per obrir conflictes amb una expectativa de conquerir com a mínim una part dels objectius que ens plantegem. Per això ens cal l’organització i no podrem deixar de banda el saber lligar, en cada cas, les victòries concretes amb la necessària tasca de plantejar una alternativa global a aquest món de merda.

Se’ns gira feina. Una feina que, principalment, corre per fora dels espais institucionals i electorals, també del món del treball. Personalment, m’hi sento il·lusionat perquè, com deia un poeta, tot està per fer i tot és possible

* Ermengol Gassiot és Secretari General de CGT Catalunya
Eleccions, tsunamis, sindicats i lluita. Quatre idees pel futur

Comparteix
 Convertir a ebook |  Enregistrer au format PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.

Rànquings 365 últims díes
  1. La “Llei Aragonès”, els serveis públics al punt de mira
  2. Material de la trobada de delegats/des de prevenció de CGT Catalunya
  3. Una sentència del Tribunal Suprem limita encara més el dret de vaga
  4. La revolta de les biblios
  5. Manifest en defensa de les biblioteques públiques de Barcelona
  6. La CGT de Catalunya davant la sentència de la justícia grega a la companya Lola Gutiérrez
  7. TransFormem UB convoca el professorat a vaga a la UB i a assemblea interuniversitària el dijous 25 d’octubre
  8. Material Vaga General Feminista 8M
  9. L’Assemblea de CGT en el Port de Barcelona, exigeix la readmissió dels acomiadats de TEPSA i dona suport a la vaga convocada a partir del 5 de novembre
  10. Vaga a Unísono el 28 de gener i concentració a Barcelona

Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.2.3 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid