Federació Regional Espanyola de l’AIT

Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. Sigla: FRE. Primera organització sindical obrera d'abast espanyol, creada pel Primer Congrés Obrer Espanyol, pel juny del 1870, després de la formació, el 1869, d'uns primers nuclis internacionalistes a Madrid (Lorenzo, Mora, González Morago, etc) i a Barcelona (Farga i Pellicer, García Viñas, Soriano, etc). Tingué inicialment, en 1870-71, uns 4 000 afiliats, però la seva força cresqué, fins a arribar a uns 60 000 el 1873, més de la meitat dels quals corresponien al Principat. Adherida a l'AIT, rebé els efectes de la repressió contra el moviment obrer desencadenada després dels fets de la Comuna parisenca (març-maig del 1871), i fou declarada il·legal pel gener del 1872.

La polèmica que enfrontà Marx i Bakunin dins aquell organisme internacional es reflectí, arran de la visita a Espanya de Paul Lafargue, en l'escissió d'un grup minoritari partidari de les tesis de Marx, a Madrid, el 1872 (la Nueva Federación Madrileña: F. Mora, P. Iglesias, J. Mesa), fet que no impedí, tanmateix, un ampli domini sobre la Federació Regional dels aliancistes bakuninistes espanyols, que dominaren la Comissió Federal (que el Congrés de Saragossa de l'abril del 1872 fixà a València, amb A. Lorenzo, F. Tomàs, S. Albarracín, etc; abans, des del 1870, havia residit a Madrid), així com les delegacions espanyoles a les reunions de l'AIT; finalment, el congrés de Còrdova (1872-73, amb 20 352 obrers representats) sancionà l'expulsió del grup marxista. La Federació s'alineà clarament amb la Internacional antiautoritària, als diferents congressos de la qual fou representada. Sota la Primera República, la Comissió Federal (que el 1873 passà a residir a Alcoi, amb F. Tomàs, S. Albarracín, V. Fombuena, etc) intentà la participació en la Insurrecció Cantonalista del juliol del 1873, però la seva intervenció només assolí una certa importància a Alcoi, per raó de l'actitud del sindicalisme a Catalunya, on, davant el perill carlí, un ampli sector no volgué anar contra els republicans federals.

Posteriorment, amb l'adveniment de la Restauració, la Federació Regional Espanyola hagué de passar a la clandestinitat, i això augmentà el paper de la Comissió Federal (un Quart Congrés a Madrid, pel juny del 1874, decidí de substituir els congressos per conferències comarcals), que acceptà majoritàriament tesis insurreccionalistes, de propaganda pel fet, i certes actuacions nihilistes. L'estiu del 1875 hom decidí de transformar pràcticament la Federació Regional en una organització secreta de comitès d'acció revolucionària. La Federació perdé efectius (passà de 270 federacions locals el 1873 a 112 el 1876 i a 48 el 1881), i els mateixos aliancistes es dividiren en partidaris de la clandestinitat (Lorenzo i García Viñas, a Barcelona; Soriano i González Morago, a Madrid) i partidaris d'intentar una tornada a la legalitat i a l'organització d'un moviment sindical de masses (especialment Farga i Pellicer i F. Tomàs).