CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Els models llatinoamericans: una reflexió llibertària

Dilluns, 8 juliol, 2013

La discussió està en carrer: estaria aportant l'Amèrica Llatina dels governs d'esquerra un model estimulant que donaria resposta a molts dels atzucacs en els quals ens trobem en el Nord opulent o, per contra , i malgrat els focs d'artifici, hem de mantenir totes les cauteles en el que fa al que signifiquen aquests governs?

No oblidem que molts de qui se situen en la primera d'aquestes posicions consideren que experiments com el veneçolà, l'equatorià o el bolivià demostrarien la possibilitat de respectar les regles de la democràcia liberal -en ells hi ha eleccions raonablement pluralistes- al mateix temps que es despleguen polítiques socials que estarien canviant l'escenari en franc i afortunat profit dels desfavorits.

Abans d'entrar en matèria diré que, des del meu punt de vista, no es tracta de negar que els governs en qüestió han perfilat polítiques preferibles a les assumides pels seus antecessors. Tampoc seria bo que, dogmàtica i apriorísticament, rebutgéssim tot el que signifiquen, molt més com que el raonable és reconèixer que l'assetjament que pateixen pels poders de sempre de segur que té el seu relleu.

I no semblaria saludable, en fi, que tanquéssim els ulls davant determinades derives eventualment estimulants com les quals fan referència a determinades opcions de caire autogestionari o a molts dels projectes vinculats, abans que amb governs, amb les comunitats indígenes i les seves singulars formes d'organització i conducta.

Però, anotat l'anterior, i vaig a per el principal, crec que estem en l'obligació de preguntar-nos si experiències com la veneçolana, l'equatoriana o la boliviana configuren un model suggeridor i convincent per a qui bevem d'una cosmovisió llibertària. I la resposta, que em sembla òbvia, és negativa. Ho és, si així es vol, per cinc raons.

La primera d'aquestes raons subratlla el caràcter visiblement personalista dels models que ens ocupen, construïts en bona mesura de dalt a baix, i en algun cas, per afegiment, amb seient fonamental en les forces armades. En un món com el nostre, el llibertari, en el qual hi ha un orgullós i exprés rebuig de lideratges i personalismes, és difícil que encaixin projectes que es mouen amb tota evidència pel camí contrari.

Però, i en segon lloc, he de subratllar que no es tracta només d'una discussió vinculada amb lideratges i jerarquies: l'altra cara de la qüestió és la debilitat de les fórmules que, en els models que m'ocupen, haguessin de permetre, més enllà del control des de la base, el desplegament total de projectes autogestionaris. A això se sumen moltes de les il·lusions que es deriven de la no ocultada acceptació de les regles del joc que es vinculen amb la democràcia liberal, i en singular una d'elles: la vinculada amb aquella que entén que no hi ha cap problema a delegar tota la nostra capacitat de decisió en uns altres.

Anotaré, en tercer lloc, que en aquests models l'Estat ho és gairebé tot. Es pretén que una institució heretada dels vells poders operi al servei de projectes la condició dels quals emancipatòria molt em temo que, llavors, es veu sensiblement llastrada. A l'empara d'aquesta nova il·lusió òptica amb prou feines pot sorprendre que pervisquin, de resultes, els vicis característics de la burocratització i, arribat el cas, de la corrupció.

Obligat estic a assenyalar, en quart terme, que existeix una manifesta confusió pel que fa a la condició de fons de la majoria dels projectes abraçats pels governs de l'esquerra llatinoamericana. Aquests projectes han apuntat gairebé sempre a una ampliació de les funcions assistencials de la institució Estat. Res seria més lamentable que confondre això amb el socialisme (a menys, clar, que treiem a aquesta paraula bona part de la riquesa que li dóna sentit). Si, d'una banda , no s'ha registrat cap sort de socialització de la propietat -o, en el millor dels casos, aquesta última ha fet acte de presència de manera marginal-, per l'altre han perviscut inequívocament, per molt que s'hagin vist sotmeses a limitacions, les regles del joc del mercat i del capitalisme.

Em permeto agregar una cinquena, i última, observació: fins i tot en els casos en els quals la vinculació de les comunitats indígenes amb determinats projectes institucionals ha pogut llimar una mica la qüestió, el seu sembla concloure que les experiències objecte de la meva atenció han sucumbit amb lamentable freqüència a l'encís de projectes productivistes i desarrollistes que representen reproduccions mimètiques de moltes de les misèries que el Nord opulent ha exportat, les més de les vegades -sigui dit de passada- amb raonable èxit.

Torno a l'argument principal: si no hi ha dubte major pel que fa al fet que els governs d'esquerra a Amèrica Llatina han contribuït -uns més, altres menys- a millorar la situació de les classes populars, des d'una perspectiva llibertària sembla obligat mantenir referent a això totes les cauteles. I entre elles una principal: la que neix de la certesa que, amb els vímets desplegats per aquests governs, és extremadament difícil que s'assentin en el futur societats marcades per la igualtat, l'autogestió, la desmercantilització i el respecte dels drets dels integrants de les generacions esdevenidores. Referent a això res m'agradaria més que equivocar-me.

* Carlos Taibo és escriptor, editor, activista social i professor titular de Ciència Política i de l'Administració a la Universitat Autònoma de Madrid. Article publicat al núm. 269 del Rojo y Negro