CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Categoria: Articles opinió

El sindicalisme davant la fi del treball

“Com puc conèixer el que penso fins que no vegi el que dic?”
(W.H.Auden)

Des que Alfred Marshall publicarà els seus ‘Principles’, allà per l’any 1890, catalogant l’economia com a disciplina específica, els factors de producció consignats tradicionalment han estat tres: terra, treball i capital. Tots ells considerats com a recursos escassos i susceptibles d’usos alternatius per aconseguir l’objectiu de satisfer les necessitats humanes. Fins i tot, una de les seves estirps teòriques més influents, la que va des d’Adam Smith a Carlos Marx, passant per David Ricardo i Pierre-Joseph Proudhon, va postular que el “treball” ocupava el centre del sistema, i que de la seva quantia i adequada administració depenia el cost de producció de les mercaderies. En gran manera, aquesta concepció valor-treball va informar l’etapa de la civilització industrial, en els seus diferents i continuats episodis de renovació, donant lloc a una dinàmica social que gravitava sobre la dualitat entre treball i capital. Les organitzacions obreres sorgeixen i s’institucionalitzen a la calor d’aquesta perspectiva alhora antagònica i concurrent.

Llegir més »

Entrevista a Yayo Herrero, militant ecologista: “El classisme ambiental afecta als més pobres”

Yayo Herrero (Madrid, 1965) és antropòloga i enginyera tècnica agrícola. Militant d’Ecologistes en Acció. Per a ella, el canvi climàtic és el repte fonamental del present. No per la seva implicació personal, que també, sinó perquè considera que les desigualtats territorials i de classe estan íntimament lligades a la naturalesa.

– Crema Galícia, cremen Galícia. Quina lectura faria dels incendis, tant des del punt de vista ambiental com del polític?

Llegir més »

Sense justícia… no hi ha pau

Jo vaig néixer el 1972. Crec que eren anys en que la paraula repressió sonava molt, com a mínim en determinats ambients tot i que, com és lògic, els nens com jo no ho percebéssim gairebé gens i amb prou feines ara ho recordem. Després dels anys de construcció de la fal·làcia aquesta que ara en diem el règim del 78 la mateixa paraula «repressió» gairebé va desaparèixer de l’escena pública. Com per art de màgia, tot i que de presos i preses polítiques n’hi va seguir havent. I de persones represaliades per la seva acció política, també. Això sí, gairebé sempre de la mateixa banda. De tal manera que la paraula repressió va quedar circumscrita a cercles molt específics, a aquella gent estigmatitzada com a «no normal» pels grans mitjans de comunicació: anarquistes, independentistes (dels d’abans), okupes, insubmisos, determinats sindicalistes, etc. Tot això, fins fa poc. Com bé sabem, ara la paraula «repressió» i el qualificatiu «presos/es polítiques» torna a estar de moda. Veurem fins quan…

No vull entrar a parlar de perquè ara més gent que a les darreres dècades torna a tenir consciència de l’existència d’una repressió de l’Estat. En tot cas, és innegable que aquest fet succeeix després de les successives reformes legislatives que han anat encaminades a enfortir les mesures punitives contra un seguit de conductes col·lectives vinculades a la protesta i activisme social. La darrera reforma del Codi Penal i l’aprovació de la Llei de seguretat ciutadana (o Llei Mordassa) en són bons exemples. Uns canvis que s’han dut a terme enmig d’altres iniciatives de les diferents administracions públiques en una línia similar de perseguir l’activisme social i polític que els ha molestat: increment de l’agressivitat i la freqüència de les actuacions policials (estatals, autonòmiques i municipals), accions de criminalització i d’assetjament públic (recordem la famosa web d’en Felip Puig), normatives del civisme, demonització mediàtica… i un llarg etcètera.

També hem vist com els darrers anys les actuacions judicials han endurit també les seves resolucions, tant cautelars con de condemnes, contra centenars de membres de moviments socials, sindicals o determinats col·lectius polítics. Casos com els «27 i més» o, si voleu, el molt més mediàtic dels «Jordis» són un bon exemple d’una nova interpretació judicial de les conductes col·lectives, que passen a ser il·lícites si la seva finalitat no acata la llei. I clar, tota política revolucionària implica subvertir les lleis (ep, deixo clar que no crec que els Jordis ho siguin, de revolucionaris). O, encara més recentment, les darreres setmanes, estem assistint a un nou ús del delicte «d’incitació a l’odi», suposadament pensat per perseguir l’apologia del feixisme. Ara hem vist desfilar mestres i professors a jutjats i comissaries sota aquesta acusació. O, més recentment, hem conegut que l’acusació demana a les 6 joves que el març del 2017 van fer una «performance» defensant l’autodeterminació al carrer, davant la seu del PP de Barcelona, la quantitat de… 6 anys de presó a cadascú. A banda, cada vegada s’ha normalitzat més l’ús de la presó preventiva contra músics, titellaries, sindicalistes, membres de moviments socials, etc. Què haig de dir que no ho sapiguem totes i tots!

Llegir més »

Catalunya després de la tempesta

Tot el que es construeixi des de baix és bo… tret que s’elevi sobre uns pedestals preparats des de dalt…

Quan està a punt de començar la campanya electoral i tornem a contemplar l’insofrible espectacle de la competició entre partits per collir el màxim nombre de vots, potser sigui bon moment per fer balanç de l’intens període d’enfrontament entre el Govern i l’Estat Espanyol, per una part, i l’aspirant a ser un Estat Català, de l’altra. Un enfrontament en que sectors revolucionaris, així com bastants anarquistes i anarcosindicalistes, es van involucrar en considerar que calia prendre partit, que era necessari ser allà on estava el poble, i que calia optar per lluitar.

Llegir més »

Revertir la repressió

Sobre la repressió

Fa uns dies una companya em va dir que perquè no mirava d’escriure sobre la repressió i com fer-li front. De fet, em demanava que expliqués el que ja fa un temps vaig dir sobre el judici del cas 27 i més, que no assistiria voluntàriament al jutjat. Em va explicar que hi havia companyes i companys que estaven amoïnats per les conseqüències que una actitud com aquesta em pogués comportar. I més tenint present les nombroses voltes que ha fet la repressió des de fa uns anys, amb cada vegada més gent a la presó per causes polítiques. La veritat és que quan m’ho va demanar, vaig entendre que era lògic el que em plantejava. I que d’alguna manera hi havia de donar resposta. Ni que fos per clarificar idees, posar-les a sobre la taula i, per tant, permetre debatre-les.

Llegir més »

La negra història de l’amiant, un ‘genocidi laboral’ que no s’acaba

El 2002, dos anys després que a la resta de la UE, el Govern espanyol va formalitzar la prohibició de la producció i la comercialització de productes fets amb amiant. Tres lustres després, la petjada d’aquest material blanquinós és ben fosca. Anualment, més de 2.000 persones moren a l’Estat com a conseqüència d’haver-hi estat en contacte i la xifra total de víctimes seguirà incrementant-se en les properes dècades. Amb l’antiga Uralita, durant mig segle controlada per la família March, com a màxim exponent, la de l’amiant és una història d’abusos empresarials, facilitada per la connivència de l’Administració. I, com sempre, amb unes víctimes innocents que, massa sovint, s’hi han deixat la vida.

Llegir més »

Municipalització dels serveis públics: posar al centre de la vida les persones

Els Serveis Públics sempre han format part de la nostra ciutat i dels nostres pobles.

En a penes trenta anys, ha quedat desmantellats, desprotegits, perquè els Ajuntaments han preferit externalitzar aquests serveis donant així el pressupost municipal que s’hi destina a empreses privades que s’estan lucrant, en detriment de les treballadores i els treballadors, amb sous baixos i precarietat laboral. I com a conseqüència, amb menys qualitat del servei.

Llegir més »

Les vagues, eines de lluita?

“Les vagues avisades amb 5 o 10 dies d’antelació perden força, però una vaga a la brava, sense preavisar, és il·legal i no la farà ningú”. “El suport mutu és la nostra millor arma, però les vagues per solidaritat són il·legals”. En el temps que porto en la lluita sindical, les anteriors són frases que he sentit sovint. Estic segur que, com jo, molts altres companys i companyes. Les hem sentit i les hem pensat i dit. Reflecteixen una autèntica paradoxa que sintetitza de manera ràpida i directa una de les principals limitacions de l’actual sindicalisme a l’estat espanyol. La regulació de l’exercici de la vaga, que es va vendre com la salvaguarda del dret de fer-la, de facte l’ha descafeïnat, n’ha erosionat la seva força i, amb el temps, ha fet que l’anem interioritzant com la forma lògica de procedir. El camí on estem abocats no és fàcil i, si deixem de ser útils els sindicats, el nostre futur és més aviat magre. Per tant, si volem ser alguna cosa més que un record de glòries passades de la classe treballadora, és imperiósque reaccionem.

Llegir més »

Entrevista a membres de la Cinètika: ‘És un projecte en construcció, de base llibertària’

Parlem amb… el Vaso, l’Eli i el Manel, que formen part del projecte de La Cinètika

“La Cinètika és un projecte en construcció, de base llibertària”

Al cor de Sant Andreu del Palomar, poble-barri barceloní, un gran espai okupat i autogestionat destaca en plena rambla de Fabra i Puig: és la Cinètika, un espai impressionant on un dia hi va haver un multicines, avui obert al barri, ple d’activitatsi de vida.

Llegir més »

Entrevista a Iru Moner, membre d’Heura Negra: “A Vallcarca tenim un problema persistent d’habitatge”

Iru Moner, membre d’Heura Negra, Assemblea Llibertària de Vallcarca, Barcelona:

“A Vallcarca tenim un problema persistent d’habitatge”

“Si volem propiciar un canvi hem de treballar en espais transversals i populars lluny dels espais de confort activistes”

Parlem amb Iru Moner, membre d’Heura Negra, Assemblea llibertària del barri de Vallcarca de Barcelona. Malgrat que també seria molt interessant tenir una conversa amb ell sobre el moment sociopolític català que es viu aquests mesos, ens agradaria centrar el focus en el ‘micro’ i deixar el ‘macro’ noméscom a un cert context.

Llegir més »

Fàbriques recuperades a l’Argentina: Sota el neoliberalisme de Macri, la resistència no cessa

En l’actualitat existeixen 315 fàbriques recuperades a Argentina que lluiten per seguir endavant i configurar una nova manera d’empresa autogestionada.

Una de les experiències més valuoses que van deixar les mobilitzacions populars després de la crisi del 2001 a Argentina, al costat de les assemblees de barri i el moviment piquetero, va ser la de les fàbriques recuperades. Si bé era un fenomen que venia donant-se des de l’ajust neoliberal del govern de Carlos Menem en els anys 90, és a partir de 2001 quan aconsegueix una dimensió rellevant.

Llegir més »

Obre els ulls!

¿Ets tu, lector o lectora, d’aquelles persones que abans, no fa gaire temps potser, quan t’assabentaves que algun policia pegava amb la seva porra a una persona al carrer, l’humiliava al calabós d’una comissaria, li treia un ull d’una pilotada o se li quedava morta a les mans, seguies amb la teva vida, indiferent, com si no fos res important o, fins i tot, et deies: «Alguna cosa deu haver fet…»?

Llegir més »

Naufragi llibertari? Contradiccions i lluites

He sentit diverses veus que parlen de les contradiccions del moviment llibertari, especialment per aquestes latituds. Personalment, no les negaré. La vida, en si mateixa, ens aboca a contradiccions. Bàsicament perquè la realitat massa sovint és la que és i no pas la que voldríem que fos. En conseqüència, prendre una actitud activa davant la vida, davant la realitat com a tal, ens porta a tenir-ne de contradiccions. I no crec que sigui una cosa dramàtica sinó la simple conseqüència d’estar ben vius i de no ser simples espectadors d’aquesta realitat. Miro d’il·lustrar-ho a partir de situacions que he viscut. I estic segur que molta altra gent en podria esmentar unes quantes més.

Llegir més »

En plena deriva llibertària

No sóc bon coneixedor de la història del moviment llibertari a Catalunya però imagino que deuria haver-hi alguna bona raó perquè el 1934 la CNT, que estava llavors en la plenitud de la seva força, refusés col·laborar en l’intent de proclamar «l’Estat Català en forma de la República Catalana». Tan sols ho imagino. No obstant això, el que no em limito a imaginar, sinó que estic plenament convençut, és que no hi ha cap bona raó perquè part de l’actual moviment llibertari de Catalunya col·labori d’una manera o d’una altra amb el procés «nacional-independentista» protagonitzat pel Govern català, pels partits polítics que el sostenen, i per les grans organitzacions populars nacionalistesque l’acompanyen.

Llegir més »

Llibertat presos i preses polítiques (també els d’ara)

Ho hem cridat i cridat. Fins quedar-nos afònics. Quan érem unes desenes en manifestacions envoltades de l’estigma dels grans mitjans de comunicació i també ara, en manifestacions massives emparades per alguns d’aquests mitjans. Reclamem, exigim, la llibertat de tots els presos i les preses polítiques. I, també, dels membres del govern català. Encara que ens costi.

Llegir més »

Migrants i refugiades a Catalunya

Ja fa temps que les persones demandants d’asil a Catalunya han alertat de les dificultats que afronten en el procés anomenat d’acollida. Els discursos de benvinguda cap a les persones refugiades xoquen amb una realitat més dura que passa per l’abandonament, el control, la infantilització i la falta de comprensió de moltes de les realitats i situacions de les persones que demanen asil. Sense oblidar les moltes que queden fora del procés perquè se les considera immigrants econòmiques, el que crea una divisió entre les persones que migren; reforça el poder dels estats europeus a decidir qui té dret o no a migrar; invisibilitza conflictes i en visibilitza d’altres; i amaga l’origen de la necessitat econòmica de migrar sovint associada a processos de colonialisme. Davant d’aquesta realitat i de l’insignificant nombre de reubicacions en relació a les necessitats reals, les administracions catalanes es limiten a executar el programa estatal que, no només és insuficient sinó que, com veurem més avall, dificulta l’acollida real de les persones que sol·liciten asil.

Llegir més »

Més enllà de la subordinació institucional

M’han demanat que escrigui algunes ratlles sobre “el tema”. El cert és que m’he assegut a fer-ho amb plena consciència que, tal com estan les coses, el que escrigui potser resultarà anacrònic d’aquí uns dies i serà superat pels esdeveniments. O no, a saber. Atès que m’han demanat brevetat, intentaré sintetitzar algunes idees (atesa la meva tendència a la dispersió, dubto que ho aconsegueixi).

Llegir més »

Esperant el Big Bang

Poc a poc, i sobretot a partir del 20 de setembre, quan es va creuar la línia de no retorn de l’actual moviment independentista republicà català, les individualitats i organitzacions llibertàries han anat posicionant-se sobre aquest tema. Sí, sóc conscient que algunes ja ho havien fet anteriorment i no pretenc tergiversar la realitat, l’objectiu d’aquest “poc a poc i sobretot a partir del” és exclusivament donar a entendre que aquest és un conflicte tan delicat per als “integrants” del moviment llibertari que el posicionament està resultant complicat.

Llegir més »

Sobre brúixoles, mapes i altres coses

Els que em coneixen saben que sóc una persona poc amiga d’allò que han anomenat “procés”. De fet, els que em coneixen bé saben dels meus dubtes i de les meves reticències a la participació d’una part dels moviments socials en la política institucional. Però vist la proliferació d’opinions al voltant de l’actitud que ha pres la major part de l’anarcosindicalisme, intentaré jo també exposar de forma molt sintètica el que vinc pensant aquests dies.

Llegir més »

La independència com a oportunitat anarquista de qüestionar-s’ho tot

L’autor reivindica un anarquisme social que busqui confluències amb altres moviments i tingui capacitat d’incidència en la quotidianitat de la societat i del mateix procés d’independència que viu actualment Catalunya.

No tinc ni idea de com acabarà aquest conflicte sobre la independència de Catalunya, i no vull creure en la raó, perquè la raó és sempre pel més fort o pel qui s’amaga de les realitats; però en dóna la mosca a l’orella que aquest conflicte, en el moment en què es troba, cada vegada pot ser més transversal i interessant si els ara intermediadors que es reclamen, almenys per la banda de la Generalitat, de l’Església i altres, no tenen l’efecte esperat, com és de preveure en el cas de l’Espanya eterna que sembla que continuï al segle XIX. Per aquest motiu, caldrà molta imaginació per contrarestar la violència que són capaços de legitimar aquests governs.

Llegir més »

Sobre tempestes i brúixoles

És en els moments convulsos, complexos i tempestuosos quan es torna més urgent consultar les brúixoles per evitar extraviar-nos. No obstant, també és en l’estrèpit de la tempesta quan resulta més difícil confiar en les seves indicacions. Per això cal no deixar-se arrossegar per la voràgine d’uns esdeveniments que se succeeixen amb extrema rapidesa i que demanen ràpides respostes. Per això cal, ni que sigui per un moment, «alçar la vista» més enllà del context immediat, prendre certa distància amb la tempesta, i procurar entreveure cap a quin horitzó ens empenyen els actes als que la situació sembla emplaçar-nos.

Llegir més »

Volem decidir-ho tot!

És evident que en les últimes setmanes la perspectiva sobre l’anomenat conflicte català ha sofert una significativa variació en funció de dos fets fonamentals: el desplegament i posterior intervenció violenta del 75% dels efectius d’antidisturbis de la Guàrdia Civil i Policia Nacional en el referèndum (1 d’octubre) i la vaga general (3 d’octubre). I s’ha modificat a nivell de l’Estat espanyol i també a Catalunya; i en el si de l’esquerra social, política i sindical.

Llegir més »

Volem ballar, si, però som més de Cúmbia que de Mambo o de Sardana!

Corren els dies, i se’ns dispara aquella ambivalent sensació de sentir-nos vives però sotmeses al mateix temps. Vives entre tanta gent, als carrers, defensant escoles, expressant creativitat sense directrius, exposant els cossos als cops, regalant-nos emocions, gestos de complicitat, somriures i plors, en una de les majors mostres d’autoorganització popular que hem viscut en els últims anys. Però alhora també ens sentim subjugades quan ens diuen com hem o no hem de protestar. No volem ballar al so que ens marquen, ni corejar les consignes que ens dictin els ventrílocs d’ocasió —es diguin ANC, Òmnium, o els partits que sostenen el Govern—, i menys abraçar o somriure a uns mossos i uns comandaments, que sempre ens han apallissat.

Llegir més »

Autonomia, autodeterminació i lluita de classes

(Tres idees enmig de la voràgine dels darrers dies i setmanes)

Hi ha èpoques en què tot passa molt de pressa. Situacions, debats, respostes a aquestes situacions. En les diverses ocasions de la meva vida en què he passat per fases d’aquestes amb prou feines he trobat el temps per alimentar-me, fer alguna bugada i descansar el just per seguir el ritme. Crec que como jo, molta gent. Intueixo que ja sabeu perfectament de què parlo. Segurament també a vosaltres us ha passat que en aquestes èpoques, en que la vida esdevé molt més intensa i viva, els pensaments i les reflexions volen ràpidament pel vostre cervell. Tant ràpid que, tot convertit en immediatesa, costa trobar el moment per fixar-los, poder-los analitzar i, sobretot, poder-loscompartir.

Llegir més »

Vaga General i nou règim

El 21 de setembre de 2017, la CGT de Catalunya va iniciar un procés de reflexió intern que va portar l’organització a fer una crida a la vaga general 12 dies després, amb tota seguretat la de major seguiment des de la del 1988.

La rapidesa dels esdeveniments que es van produir tant els dies previs com el mateix dia de la vaga va fer que diferents actors haguessin de decidir entre prendre posicionament a la mateixa velocitat o quedar-se mirant des de fora. Per això, ara és el moment d’aturar-nos una una estona per analitzar-ho, i m’agradaria fer-ho sobre tres eixos: l’entrada de l’anarcosindicalisme i sectors llibertaris en aquesta etapa de l’anomenat “procés”, l’estratègia de l’estat espanyol i la protecció del govern als ressorts socials i sindicalsd’ordre i concertació.

Llegir més »