A l’Estat espanyol no hi ha un cens fidedigne del nombre de persones que han estat en contacte amb l’amiant. Una política laxa respecte a les empreses ha causat aquesta anormalitat. Això fa molt difícil el seguiment i la prevenció dels casos que es puguin donar.
L’amiant és un producte que es trobava, fins a finals dels anys 70, en molts llocs: frens, revestiments ignífugs o cobertes i revestiments d’edificis. Espanya va ser en la dècada dels anys 70 i 80 la major productora d’amiant. L’any 1975 es va constatar que estar en contacte amb aquest producte produïa a les persones greus malalties: asbestosi i càncer de pulmó entre elles. Per això a Europa es va decidir prohibir la fabricació de qualsevol producte amb amiant. Espanya va crear el 1984 el Registro de Empresas con Riesgo de Amianto (RERA) al qual les empreses s’havien d’inscriure, però que no eren penalitzades si no ho feien, i algunes van fer cas omís de la mesura. De fet, a l’Estat espanyol es va mantenir l’ús d’amiant fins a l’any 2001, amb una moratòria fins a 2002.
El sindicat CGT considera i així ho recullen algunes de les seves publicacions, que el concte amb l’amiant ha produït directa o indirectament 40.000 morts i en el futur podria arribar a produir-ne fins a 20.000 mes.
Els efectes de l’amiant sobre la salut de les persones que hi han estat en contacte no sempre és immediat. A cops les malalties apareixen 15 o 20 anys després en forma de trastorns molt importants que, en molts casos, són fatals.
A Catalunya, empreses com Uralita a Cerdanyola, Rocalla a Castelldefels, La Maquinista a Barcelona i companyies com Federal Mogul a Viladecans van utilitzar amiant en els seus processos de producció durant anys.
En alguns casos els treballadors, en actiu o ja jubilats de les esmentades empreses, s’han creat censos per conèixer els noms de les persones que podrien haver estat exposades al producte. A Federal Mogul el recull té més de 2.000 inscrits.
L’aparició de moltes malalties vinculades amb l’amiant va fer que es creessin entitats per vetllar pels drets dels afectats. D’una banda per aconseguir el reconeixement del cas com a malaltia professional i de l’altra per obtenir indemnitzacions de les empreses que, tot i saber la perillositat del producte usat en els seus processos de producció els va mantenir, en molts casos, sense proporcionar mecanismes de protecció als seus treballadors.
José Luís Gómez és un antic treballador de la firma Honeywell de Viladecans, ara Federal Mogul. Milita a CGT, el sindicat que ha pres com a seva la lluita contra els efectes de l’amiant. «El que s’ha produït a Espanya i a Catalunya especialment és un genocidi laboral», afirma. No sols perquè durant molt temps les empreses van seguir usant el producte sabent el perill que suposava, sinó perquè «no s’ha adoptat una política forta per identificar i ajudar aquells treballadors d’empreses petites i mitjanes que durant anys van treballar en contacte amb l’amiant». Perquè, mentre a les empreses mitjanes i amb una certa organització sindical s’ha produït un moviment reivindicatiu sobre aquest problema, hi ha «milers o desenes de milers de persones que poden tenir dins seu el producte tòxic i no ho saben», diu. En aquest sentit, en ser l’amiant, fins que fou prohibit, un producte que s’usaba per a revestiments i aïllants d’habitatges i locals, pot afectar fins i tot avui els usuaris actuals d’aquests llocs.
«Fa anys que lluitem per trencar el silenci al voltant de l’amiant. Per a les administracions i per a les empeses i els lobbys és un tema tabú», diu el José, que recorda que mentre a Europa fa 25 anys que es van prendre mesures per prohibir el producte i per ajudar els afectats aquí això no ha passat, o s’ha fet en menor mesura.
Àlex Tisminetzky, secretari de salut laboral de CGT, reclama que es faci un cens oficial dels treballadors exposats. «També caldria que es fessin revisions mèdiques periòdiques per a les persones potencialment afectades». Al respecte es queixa de les reticències de l’administració.
En un altre àmbit, hi ha el problema de l’atenció a les persones amb símptomes relacionats amb l’amiant Segons Tisminetzky «la Seguretat Social segueix criteris molt restrictius a l’hora de tramitar baixes per invalidesa», diu. Passa el mateix quan ha de reconèixer drets passius per viudetat. En aquests casos la tramitació dura entre dos i tres anys de mitjana.
Guia bàsica sindical contra l’amiant
Durant aquests anys s’han produït demandes de treballadors relacionades amb l’amiant contra les empreses en què havien treballat . Els afectats reclamen indemnitzacions, però, en cas que el veredicte els sigui favorable la mitjana que es tarda a aconseguir-lo són 5 o 6 anys. Això, en persones d’edat avançada fa que algunes vegades morin abans que el procés hagi acabat.
Tisminetzky reclama també mesures efectives i ràpides per ajudar als afectats . Per exemple que, «com passa amb els miners amb la silicosi, els afectats per l’amiant puguin jubilar-se abans» . Per fer això només caldria aplicar un coeficient reductor dels anys que es necessiten per al retir als operaris que han tingut contacte amb el producte prohibit. Des de l’executiu central i la Seguretat Social s’és refractari a aquesta mesura pel cost que tindria.
Per reforçar les reclamacions esmentades, dimecres 4 de març, es va fer una concentració simbòlica a Viladecans. Més de 150 persones, treballadors d’empreses que havien usat amiant, i afectats fins i tot de fora de Catalunya van demanar una resposta de l’Administració.
Mentrestant, CGT ha decidit ajuntar en un sol document la informació necessària perquè els seus delegats puguin actuar tant si les empreses en què treballen han usat amiant, com per a seguir els protocols si en els seus llocs de treball apareix el maleït producte. Dilluns, 9 de març es presenta la guia bàsica d’acció sindical sobre l’amiant. Amb aquesta eina es volen evitar riscos com els denunciats arran de les obres esdevingudes al Palau de Justícia de Barcelona on en uns baixants s’ha trobat amiant, cosa que ha encès un conflicte entre els treballadors, que reclamen que les obres d’eliminació es facin amb garanties legals suficients i l’administració que considera que ja fa bé les obres.