D’ençà la dita Transició espanyola es va evidenciar que l’aposta del règim pel control social tenia un eix principal: l’assimilació de tota organització antisistèmica a la teranyina institucional i la pau social, el reforçament de les ja domesticades i el xarop de marginació i repressió pels qui no s’empassaren el verí.
Centrant-nos en l’aresta sindical això és ja prou conegut i no cal insistir-hi gaire. Ara bé, les conseqüències d’aquesta política les vivim quotidianament i no necessàriament en els grans assumptes, sinó a cada empresa, a les nostres seccions sindicals, en els conflictes sectorials o concrets. Cada cop que reaccionem a un d’aquests contextos estem prenent una decisió que reforça el nostre caire irredempt o bé ens acosta cap a l’acatament per la drecera del derrotisme.
A l’arsenal sindical tenim diferents armes, sent potser la més important d’elles l’ús de la vaga com a mesura de coacció i pressió a governs, empresaris o multinacionals. La vaga no és només el dany econòmic o productiu realitzat, sinó especialment també l’oportunitat de desfermar el conflicte fora de la contenció dels mecanismes de solució pactada i de control, absolutament inútils per a assolir resultats positius. Les vagues són el moment de sortir al carrer, de crear problemes polítics i socials a governs que ens pinten una falsa realitat de color de rosa, són l’hora de bloquejar fàbriques, d’alterar la normalitat del sistema, d’atacar imatges corporatives. En definitiva, l’interruptor per a fer moviment i activar la confrontació directa més enllà de les paraules.
Phụ nữ hàng ngày nhận được sự hung hăng gấp đôi của tất cả những người đồng ý và im lặng khi đối mặt với bất kỳ hình thức machismo nào, cho dù đó là chính trị gia đang thi hành công vụ: Phụ nữ hàng ngày nhận được sự hung hăng gấp đôi của tất cả những người đồng ý và im lặng khi đối mặt với bất kỳ hình thức machismo nào, cho dù đó là chính trị gia đang thi hành công vụ
Lấy làm tiếc, biểu mẫu bình luận được đóng vào lúc này.