CATÀLEG
  Organització • Territori • Sector o ram • Any de publicació • A-Z • Empreses
  DESCRIPCIÓ HISTÒRICA
  ASO (Alianza Sindical Obrera) • CNT (Confederació Nacional del Treball) • CCOO (Comissions Obreres) • SOC ((Solidaritat d'Obrers de Catalunya) • UGT (Unión General de Treballadors) • USO (Unió Sindical Obrera)
 

informaciÓ
  Presentació del catàleg • Descripció històrica • Descripció tècnica • Crèdits
  DESCRIPCIÓ HISTÒRICA
   
 

A.S.O. (Alianza Sindical Obrera)

Alianza Sindical Obrera (ASO) va ser creada l’octubre de 1962 a Catalunya per les organitzacions CNT, UGT i SOC. Posteriorment es va afegir la USO. L’ASO va entrar en conflicte amb l’Alianza Sindical creada a l’exili el 1961 per la CNT, UGT i STV, degut a les directrius crítiques d’un sector de la CNT i de la UGT de l’exili. L’ASO va donar suport a la la creació de les Comissions Obreres a Barcelona participant en la primera reunió del 20 de novembre de 1964, i posteriorment va donar suport a la presentació de candidatures unitaries de l’oposició antifranquista a les eleccions sindicals de 1966. Les dissensions dins de la CNT provocades pel sector partidari de pactar amb el sindicalisme oficial (CNS) coneguts com els "cincopuntistas" va provocar la dissolució pràctica de l’ASO a finals de la tardor de 1966. La UGT liderada per Josep Pallach ex militant del MSC, va intentar continuar l’ASO durant el 1967 i els inicis de 1968. A aquest curt període corresponen els darrers butlletins ASO d’aquest catàleg.

c.n.t. (ConfederaciÓ Nacional del treball)

Confederació Nacional del Treball (C.N.T.), fundada en el congrés realitzat a Barcelona el 30 d’octubre de 1910 i convocat per la Confederació Regional catalana Solidaridad Obrera, amb la finalitat de crear una Confederació General del Treball d’àmbit estatal. El primer congrés de la nova CNT, es va realitzar el 8 de setembre de 1911 a Barcelona, finaltzant amb una convocatòria de vaga general en solidaritat amb la vaga general de Bilbao organitzada per la UGT en contra de la guerra al Marroc, que li va costar la seva il.legalització fins a inicis de 1914.

El 1918 la CNT va agrupar les societats obreres d’ofici en sindicats de ram o únics i va aconseguir afiliar a la gran majoria dels treballadors industrials de Catalunya. Desprès del moviment de vagues generals a Catalunya durant el febrer i març de 1919 en solidaritat amb els treballadors de l’empresa eléctrica Riegos y Fuerzas del Ebro de Barcelona, coneguda com La Canadenca va aconseguir que el govern decretès el 3 d’abril la jornada de 8 horas amb l’oposició de la patronal.

Des de llavors fins a la guerra civil de 1936 -1939 la CNT va ser la més important organització del moviment obrer a Catalunya.

Desprès de la guerra civil la gran majoria dels militants i quadres sindicals de la CNT estaven morts, a l’exili o empresonats, Es va reconstruir a partir dels joves de les Juventuts Llibertàries i dels anarcosindicalistes que sortien de les presones i camps de treball.
A partir de 1945, la CNT va poder reorganitzar la majoria dels comitès regionals editant les seves respectives publicacions fins a la seva desarticulació per la policia entre 1947 i 1949, coincidint amb l’inici de la guerra freda internacional. A Barcelona es distribuïen 15.000 exemplars de cada Solidaridad Obrera entre 1945 i 1947, la majoria d’elles reproduïdes en el catàleg.

El moviment de vagues que es va produir durant el 1958 a les mines asturianes i a les grans empreses de Catalunya van ser organitzades per una nova generació de treballadors que no havia participat a la guerra civil i actuava des de les estructures del sindicat vertical i al marge dels sindicats històrics CNT i UGT. Aquesta participació i utilització de la legalitat franquista estava impulsada per diverses organitzacions cristianes i pel partit comunista. La forta repressió del règim contra aquesta nova generació de sindicalistes va està en l’origen de noves organitzacions polítiques i sindicals inspirades en la revolució cubana, on convergien cristians i comunistes.

A inicis del 1961 la CNT de l’interior, coincidint amb la preparació del congrès d’unificació de la CNT de l’exili, es va plantejar la creació d’una alianza sindical, que facilités la intervenció en el nou moviment obrer i per a reduir la repressió policial. El març de 1961 es va crear a l’exili la Alianza Sindical entre la CNT, UGT i STV (Solidaridad de Trabajadores Vascos, sindicalistes cristians) i a l’octubre de 1962 es creava a Catalunya, l’Alianza Sindical Obrera (ASO) amb la UGT, CNT i SOC, però sense el suport de l’exili. La CNT de l’exili es va tornar a trecar a finals de 1963.		 A través de l’ASO, la CNT va participar en la fundació de les Comissions Obreres de Barcelona el novembre de 1964 i en l’organització de candidatures en les eleccions sindicals de setembre de 1966. Va participar dins de l’ASO fins a la tardor de 1966, al produir-se la ruptura interna dins de la CNT amb motiu de les negociacions d’un sector, conegut com els "cincopuntistes" que va acceptar participar en el sindicat vertical, justificant-se en la participació que ja realitzaven els comunistes i cristians antifranquistes a través de les eleccions sindicals. L’ASO no va recolzar les negociacions del "cincopuntistes".

La CNT va quedar reduida a petits nuclis de militants fins a mitjants de la dècada dels setenta coincidint amb l’evolució en el moviment obrer d’una corrent assemblearia i anticapitalista que defensava l’oposició a la participació en el sindicat vertical, i amb el sorguiment de diverses organitzacions juvenils llibertàries. A finals de 1975 es van iniciar els contactes entre els diferents grups que reivindicaven l’anarcosindicalisme per a unificar totes les corrents, inclouent al sector que estava participant en el vertical. Aquestes converses van permetre la realització d’una Assemblea Confederal de Catalunya el 29 de febrer de 1976 a l’esglesia de Sant Medir (Sants), que va acordar la reconstrucció dels sindicats i federacions locals de la CNT a Catalunya.

CC.OO. (COMISSIONS OBREREs)

Comissions Obreres (CC.OO) les primeres comissions obreres van néixer durant els conflictes laborals a la mina asturiana La Camocha del 1957 i a les vagues a tota la conca minera el 1958 on es van el.legir en assemblees i al marge de les estructures oficials de la CNS, els representants dels treballadors en les negociacions per a les millores laborals. En aquestes comissions van ser el.legits treballadors amb militància antifranquista i falangistes. Posteriorment durant les vagues a la mineria asturiana de 1962 a 1965, van tornar a el.legir-se comissions de treballadors que van obtenir el reconeixement de la patronal i del Ministre de Treball, el falangista Solís que es va entrevistar amb les comissions per dues vegades, el maig de 1962 i l’abril de 1965. Una vegada finalitzats els conflictes, els representats i treballadors acomiadats van organitzar comissions obreres per a lluitar per a la seva readmissió i coordinar les mobilitzacions.

A Biscaia, també es van el.legir comissions de treballadors, durant la vaga general del metall de maig de 1962. Posteriorment els treballadors acomiadats van lluitar per a la seva readmissió organitzant la Comisión Obrera Provincial de Vizcaya.

A Madrid, la primera Comissió Obrera es va constituir el 1964, a partir de les assemblees a la CNS de "enlaces y jurados", durant les negociacions del primer conveni del Metall de Madrid, Es considera com l’assemblea fundacional de la Comisión Obrera del Metal, la realitzada el 2 de setembre.

A Barcelona, la primera Comissió Obrera es va constituir en una assemblea clandestina a l’església de Sant Medir (Sants) el 20 de novembre de 1964 amb la participació de sindicalistes de totes les corrents antifranquistes (ASO, PSUC, MSC, FOC) i de les organitzacions catòliques legals JOC i HOAC). Molts dels participants també eren "enlaces y jurados".

La Comisión Obrera de Barcelona, va paralitzar les seves activitats, desprès de la detenció de la comissió central, el 22 de febrer de 1965, un dia abans de la manifestació convocada per anar als locals de la CNS i presentar una plataforma reivindicativa. La manifestació va ser un èxit al reunir uns 3.000 treballadors però les dissensions i acusacions entre els militants comunistes i els de l’ASO (sindicalistes de la CNT, UGT, SOC i USO) per els mètodes de treball van provocar la seva desorganització fins a mitjans de 1966.

Amb motiu de preparar candidatures unitàries entre els sindicalistes antifranquistes a les eleccions sindicals de 1966, els militants comunistes del PSUC, socialistes del FOC i d’organitzacions catòliques (JOC i HOAC) van acordar una plataforma reivindicativa de 7 punts i la reorganització de les comissions obreres a Catalunya. En aquestes eleccions sindicals la dictadura volia aconseguir el reconeixement de la OIT i per aquest motiu va mantenir un clima de diàleg i tolerància amb les activitats de les Comissions Obreres.

A l’octubre de 1966, desprès de les eleccions, es va constituir la Coordinadora Local de Barcelona amb representants dels rams de Transports, Textil, Metall, Químiques, Construcció, Fusta, Arts gràfiques, Banca i Assegurances. El mes següent s’organitza la primera coordinadora de rams, la del Metall i el desembre les primeres territorials més enllà de la ciutat de Barcelona.

A partir de gener de 1967, el govern de la dictadura va finalitzar el període de tolerància envers a les Comissions Obreres motivada per la seva crida a votar NO en el referèndum de reforma de l’Estat (Ley Orgànica del Estado) de desembre de 1966. El 16 de març de 1967 el Tribunal Suprem va declarà il.legal les Comissions Obreres.

La repressió es va dirigir, a més de les estructures clandestines, contra els "enlaces y jurados" que es destacaven en les lluites reivindicatives a les empreses, amb detencions, tortures i acomiadaments. Això va influir en un sector dels militants de les Comissions Obreres que van considerar que s’havia de posar fir a la participació en el sindicalisme oficial i de la utilització de les vies legals. Mentre un altre sector va considerar que contra aquesta repressió s’havia d’evitar els enfrontaments, utilitzar mesures de pressió pacífiques i esgotar les vies legals en l’acció sindical. Una altra influència que van rebre els militants de les Comissions Obreres, durant el període 1967-1971 va ser la radicalització política d’importants sectors del partit comunista (PCE-PSUC), socialistes del FOC i catòlics de les JOC i HOAC, que va originar la formació de nous partits polítics (maoistes i trotsquistes) amb un discurs anticapitalista i d’enfrontament amb la dictadura franquista.

CreaciÓ de les Comisiones Obreres Juveniles (COJ)

L’octubre de 1967 joves de diferents empreses del Vallès i Barcelona van adoptar el nom de Comisiones Obreras Juveniles (COJ), per articular a Catalunya l’organització creada a Madrid l’abril de 1967 amb el nom de Jóvenes de Comisiones Obreras. Autodefinides com a anticapitalistes, hi van predominar els grups contraris a l’estratègia del PSUC, especialment el FOC, el qual, arran dels acords de reestructuració organitzativa de les CCOO barcelonines aprovats entre febrer i març de 1968, va assolir que tinguessin representació com a ram a la Comissió Obrera Local de Barcelona.

A Barcelona, seguint l’estregia del FOC d’organització de les Comissions Obreres per zones, les COJ es van constituir per barris, però degut a la disolució del FOC i la crisis i ruptura de les coordinadores de CC.OO el 1969 es van disoldre al participar la majoria dels seus membres en la creació de les noves coordinadores i en els nous partits polítics d’orientació maoista i trotsquista. Algun grup de les COJ al Vallès es va mantenir durant un temps més.

La divisiÓ de les Comissions Obreres a Catalunya en tres coordinadores

Entre finals de 1969 i durant el 1970 les Comissions Obreres a Catalunya es van dividir en tres coordinadores, degut a les lluites entre els partits polítics i per la posició a adoptar a favor o en contra de la participació en les eleccions sindicals. La primera territorial de CC.OO. que es va trencar va ser la Coordinadora Local de Barcelona, a mitjans de 1969 i a mitjans del 1970 van ser les del Baix Llobregat i del Vallès.
A partir de 1971 es van desenvolupar tres coordinadores de CC.OO. que competien per agrupar al major nombre de comissions obreres d’empresa i que van ser:

1) La Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) creada a la primavera de 1968, va reunir a les comissions obreres locals i de ram, partidàries de participar en les eleccions sindicals de maig de 1971, excepte les comissions del Baix Llobregat. La CONC estava impulsada pels militants del PSUC i va aconseguir coordinar la majoria de les estructures territorials i de rams de les Comissions Obreres a Catalunya.

A partir de la detenció de la coordinadora General de CC.OO. a finals de juny de 1972 a Pozuelo de Alarcón, i on la delegació catalana no va ser detinguda, la CONC passarà a assumir la direcció estatal de CC.OO. A partir de 1974 amb la incorporació de la Coordinadora de Sectores i altres organitzacions obreres lligades a partits d’esquerres, es consolida com l’organització hegemònica de les CC.OO. a Catalunya. Des de la premsa de la CONC també s’incorpora sense fer distincions, algunes de les publicacions de la coordinadora de Plataformas Anticapitalistas com Vallés Obrero, amb l’objectiu d’aglutinar a la majoria del moviment obrer. La CONC va ser el principal impulsor de les candidatures unitaries a les eleccions sindicals de maig-juny de 1975 aconseguint la majoria dels delegats a les empreses i una força molt important en les direccions provincials per ram (UTT) del sindicat franquista.

A partir de 1976 va iniciar el procés de legalització de les CC.OO. El govern va prohibir la realització a finals de juny de la Assemblea General a Madrid, però va tolerar la convocatòria a Barcelona de la CONC que va poder realitzar l’11 al 14 de juliol, la I Assemblea General de les Comissions Obreres acordant, davant la imposibilitat de crear una organització sindical unitaria, la constitució de la Confederació Sindical de Comissions Obreres i mantenir a les empreses els delegats elegits a les eleccions sindicals de l’any anterior.

2) La Coordinadora de Sectores de CC.OO. creada a finals de 1970 a partir de la majoria de les comissions obreres del Baix Llobregat i un sector minoritari a Barcelona i el Vallès. Van ser impulsades pels sectors radicalitzats i escindits del PCE-PSUC i per la corrent catòlica "cristians pel socialisme". També era partidària de la participació en les eleccions sindicals però combinava la utilització de les vies legals i les il.legals. Aquesta coordinadora es va tornar a incorporar a la CONC a l’estiu de 1974, impulsada pel sector majoritari del partit Bandera Roja que iniciava la seva fusió amb el PSUC, i amb l’acord del PCE(i) (posteriorment PTE) que també participava a la coordinadora.

3) La Coordinadora de Plataformas Anticapitalistas de CC.OO. va ser creada a finals de 1970 a partir de la majoria de comissions obreres del Vallès i d’un sector important però minoritari de les comissions obreres de Barcelona. Aquesta coordinadora va agrupar a les comissions d’empresa partidàries del boicot a les eleccions sindicals, de l’assemblea com a forma d’organització i decisió dels treballadors i al rebuig a les vies legals del franquisme. Aquesta coordinadora es va dissoldre a finals de 1977. El 1974 el sector més polititzat d’aquesta coordinadora va fundar un nou partit polític, la OICE. que també es va dissoldre el 1979. Entre 1976 i 1977 un sector d’aquesta coordinadora es va incorporar a la CNT.

S.O.C. (Solidaritat d'Obrers de Catalunya)

Sindicat d’Obrers de Catalunya (S.O.C.) va ser fundat el 1958 per a sindicalistes afiliats a la democràcia cristiana catalana Unió Democràtica de Catalunya amb el nom de Sindicat d’Obrers Cristians de Catalunya (S.O.C.C.). Posteriorment, el 1962 va modificar el nom, pel de SOC desprès de la incorporació de grups de sindicalistes catòlics de la HOAC d’oposició al règim franquista. Participa en la creació de la Alianza Sindical Obrera (A.S.O.) i el 1964 en la fundació de Comissions Obreres, però les abandona fins el 1969 que retorna al considerar-les una organització unitària. Participa en les eleccions sindicals de la CNS del 66, 71 i 75. A finals de 1975 abandona Comissions Obreres per a consolidar una identitat pròpia, en el nou període que s’obre a la mort del dictador. Es va disoldre el 1983.

U.G.T. (UNIÓ GENERAL DE TREBALLADORS)

Unió General dels Treballadors (U.G.T.), fundada a Barcelona en un congrés a l’agost de 1888 per a les societats obreres partidàries de donar suport a la participació política dels treballadors. El Congrés va aprovar la creació del Partit Socialista Obrer Espanyol, que va realitzar el seu primer congrés dues setmanes desprès.

A Catalunya la UGT va esdevenir una organització minoritària fins als inicis de la guerra civil. La UGT va incorporar altres sindicats com el CADCI i el FOUS, a més de milers de treballadors i petits empresaris impulsats pel decret de sindicalització obligatòria de setembre de 1936, aconseguint a mitjants de 1937 una afiliació similar a la CNT.

Durant la guerra civil la UGT va estar dirigida pel PSUC, fundat el 23 de juliol de 1936 amb la fusió de diversos partits socialistes i comunistes. El PSUC d’acord amb la política d’intervenció de la Internacional Comunista, va expulsar i perseguir als afiliats del POUM i a socialistes oposats a la intervenció comunista.
 Desprès de la guerra civil, la UGT havia perdut la majoria dels seus quadres i dirigents, però sobre tot havia perdut a la juventud socialista que s’havia passat a les files comunistes. A finals de la dècada dels qurante, el PCE i el PSUC abandonen la UGT degut als enfrontaments internacionals entre socialistes i comunistes. La UGT només va poder reconstruir l’organització a Euskadi, Astúries i Catalunya.

A Catalunya es va poder reorganitzar a partir de 1945 amb els militants més joves del POUM i del PSUC, però amb estructures paral.leles i enfrontades. La publicació Las Noticias que incorpora aquest catàleg, correspon a la UGT del PSUC. Amb la sortida dels comunistes de la UGT aquesta va ser dirigida pels joves socialistes i ex militants del POUM fusionats en el Moviment Socialista de Catalunya (MSC).

A la dècada dels seixanta la UGT participa en la creació de la Alianza Sindical Obrera (ASO) que intenta mantenir fins a inicis de 1968 com alternativa a les Comissions Obreres desprès de l’abandonament de la majoria de la CNT a finals de 1966.		 La UGT es mantindrà reduida, malgrat la incorporació d’ex militants del FOC, a petits nuclis de militans a les empreses més grans fins a la mort del dictador. Un sector majoritari dels afiliats va participar en les candidatures unitaries a les eleccions sindicals de 1975, en contra de les directrius de la direcció del sindicat.

A partir de 1976 inicia la seva reconstrucció lligada a un nou PSOE que comptava amb el suport de la socialdemocràcia europea.. A mitjans d’abril del 1976 va realitzar a Madrid el XXXè Congrès estatal amb permís del govern. Numbrosos sindicalistes de la UGT van participar a les llistes del PSOE en les eleccions a diputats del juny de 1977.

U.S.O. (UniÓ Sindical obrera)

Unió Sindical Obrera (U.S.O.) creada el 1960 d’una escissió de la UGT asturiana en unió amb grups de sindicalistes catòlics d’oposició al règim franquista. Va evolucionar cap el socialisme autogestionari com alternativa a la socialdemocràcia i el comunisme. Va partipar en la creació de les Comissions Obreres, però va mantenir la seva pròpia organització. Va abandonar-les a finals dels seixenta, criticant la manipulació del PSUC-PCE. No obstant van presentar llistes conjuntes amb Comissions Obreres a les eleccions sindicals de la CNS el 1975.  

   
 

barcelona 2006