Aquest article mostra l’enorme descens salarial que està passant a tot Europa i molt en particular en els països perifèrics de l’Eurozona, incloent Espanya. L’article mostra també l’enorme extensió de la precarietat en els mercats de treball i la falsedat dels arguments adduïts per la Troica, pel Banc d’Espanya, la banca i la gran patronal, a favor d’aquest descens salarial, que està empitjorant enormement la situació econòmica d’aquests països.
L’atac frontal al món del treball
Una de les constants cantarelles del pensament neoliberal promogut per la Troica i pels seus aliats-els governs conservadors, neoliberals i socioliberals de la Unió Europea-és que cal baixar els salaris per tal d’augmentar les exportacions i així sortir de la crisi. Com és d’esperar, els majors mitjans de difusió reprodueixen aquest missatge milers de vegades, en la seva campanya orientada a crear una opinió popular favorable a aquestes polítiques.
La Comissió Europea, un cop més, ha publicat una sèrie de propostes, assenyalant la importància que baixin els salaris. Una cosa semblant ha passat amb el Fons Monetari Internacional i les seves recomanacions per sortir de la crisi. Constantment s’accentua que els salaris, i molt en particular els salaris dels països perifèrics de l’Eurozona (GIPS, Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya) han estat pujant massa, la qual cosa ha causat o contribuït a que aquests països tinguin les grans dificultats que presenten.
Per descomptat, tant el Banc Central Europeu com el Banc d’Espanya, així com la patronal bancària, han emfatitzat també que els salaris són massa alts, dificultant la recuperació econòmica. Per complementar aquesta llista, les grans empreses de l’IBEX-35 també han afegit la seva veu a aquest cor, instruint als successius governs espanyols perquè facin alguna cosa per forçar aquest descens salarial. I els governs Zapatero i Rajoy (aquest últim amb més intensitat que el primer) han estat seguint aquestes instruccions (que no estaven en els seus programes electorals, com tampoc estaven les retallades de despesa pública), aprovant tres reformes laborals el principal objectiu (mai explicitat ) era precisament reduir els salaris. I ho han aconseguit.
Han estat els salaris pujant massa?
Perquè pugui sostenir aquesta postura que els salaris han crescut massa, cal analitzar com aquests evolucionen en relació a la productivitat. Si aquesta última creix menys lentament del que creixen els salaris, llavors l’economia d’un país pot tenir un problema.
Però si observem les dades (el que rarament es fa) es pot veure que en tots els països de la Unió Europea la productivitat, durant el període de la crisi iniciada el 2008, ha crescut més (ia Espanya molt més) que els salaris . Els únics països en què els salaris han crescut més que la productivitat han estat Alemanya (sí, Alemanya), França i Bulgària, tal com documenta Ronald Janssen en el seu article «European Wage Depression Since 1999», Social Europe Journal, (30.05. 14). Com a mitjana, a la Unió Europea, la productivitat ha crescut un 4,3% durant aquest període, mentre que els salaris han pujat només un 2,4%. En realitat, a Espanya els salaris han baixat, sent dels pocs països en què això ha passat. La gran majoria han vist incrementar els salaris, encara que menys que la productivitat.
Però el que és interessant subratllar és que el mateix ha anat passant a la majoria de països de la Unió Europea durant el període anterior a l’inici de la crisi, és a dir, durant el període 1999-2008. Com a mitjana, la productivitat va créixer a la UE un 13% durant aquest període, mentre que els salaris van créixer només un 8%. A Alemanya, els salaris el 2008 eren un 2% més baixos que els existents el 1999. En aquest país, la diferència entre el creixement de la productivitat i el creixement salarial durant el període 1999-2008 va ser de 9 punts percentuals. A Espanya, va ser de 15 punts percentuals, a Grècia de 27 ia Polònia de 40.
Mentrestant, la Comissió Europea continua insistint que els salaris són massa alts. A Bèlgica, Luxemburg i Itàlia s’està intentant que en els convenis col · lectius no es tingui en compte l’evolució de la inflació per ajustar els salaris. A França i Eslovènia, la Comissió està insistint que el salari mínim és massa alt. A Espanya, la Comissió Europea, mentre aplaudeix les mesures preses pel govern Rajoy (un dels governs més hostils als sindicats, amb les reformes laborals, fiscals i econòmiques que més han afavorit al món empresarial a costa del món del treball), continua insistint que baixin més els salaris, sent Espanya un dels països on han baixat més de la UE. Si a aquesta baixada de salaris se li afegeix el desmantellament de l’Estat del Benestar (que consisteix en el salari social) podem veure que estem vivint un atac en tota regla en contra del món del treball.
La fal·làcia dels arguments a favor de descens salarial: la suposada necessitat d’augmentar la competitivitat
L’argument utilitzat per justificar que es baixin els salaris és que aquesta baixada és necessària per tal que augmentin les exportacions i, ja que els països no poden baixar el valor de la moneda (en tenir l’euro), cal baixar els salaris ( el que s’anomena devaluació domèstica).
Però la fal·làcia d’aquest argument es fa patent amb tota claredat quan es mira el percentatge que les exportacions suposen sobre tota l’activitat econòmica dels països. Doncs bé, aquest percentatge és baix. Com a mitjana, el percentatge del PIB que representen les exportacions a la UE és només d’un 17%, la qual cosa vol dir que el 83% de l’activitat econòmica no està lligat a les exportacions. No té sentit, doncs, que insisteixi que hagin de baixar els salaris d’aquest 83% de l’activitat econòmica que no té res a veure amb les exportacions.
L’argument que s’utilitza per a justificar la baixada de salaris per tal que augmentin les exportacions és aplicable únicament i exclusivament al 17% de l’activitat econòmica, és a dir, al sector exportador, però no al 83%. (Per cert, fins i tot en aquest 17%, la competitivitat podria augmentar reduint els exuberants beneficis de les empreses exportadores i el valor de l’euro, sens dubte, excessiu).
Conseqüència de la baixada de salaris: la crisi de la demanda, del creixement del deute públic i l’establiment de la deflació
L’enorme reducció dels salaris ha estat la causa de la crisi econòmica actual, ja que ha creat un problema de demanda molt notable, causa de l’alentiment del creixement econòmic. Aquest descens de la demanda ha estat també la causa de l’actual deflació (és a dir, d’una inflació negativa) que presenta un enorme problema per a tota la població que està endeutada (que va haver de endeutar precisament com a resultat de la baixada de salaris). I el mateix passa amb el deute públic. La deflació dificulta el pagament del deute, tant públic com privat.
La deflació (que és la baixada de la inflació a nivells negatius) elimina els efectes positius que la inflació suposa per als que deuen diners, ja que el que la inflació fa és que el deute que un ciutadà, una empresa o un Estat té amb els bancs sigui cada vegada menor. Si la inflació desapareix, vol dir que no es beneficia d’aquest efecte positiu de la inflació. Així, si un Estat té un deute del 200% del PIB i la inflació cau un 1% per any, aquest Estat haurà de pagar un 2% més cada any. Però una altra conseqüència d’aquesta desviació és l’estancament econòmic, resultat d’aquella manca de demanda causada pel descens salarial, creant-se un cercle viciós.
L’aparició del precari com a fenomen general
Però el problema no es limita només al descens dels salaris. Afecta també al deteriorament dels llocs de treball. Un fenomen nou i massiu de les economies als dos costats de l’Atlàntic Nord és el creixement d’una proporció de la població ocupada que mai té una feina fixa: sempre està treballant en situació molt temporal, passant d’un empresari a un altre, sense ni tan sols treballar per a una mateixa empresa que cobreixi, per exemple, la Seguretat Social. Aquest sector de la força laboral als EUA representa ja el 30% de tota la població ocupada (segons el GAO, Government Accountability Office of the US).
És el tipus de contracte preferit per amplis sectors de la patronal, ja que paguen molt menys en salaris i beneficis, inclosa la Seguretat Social. Els salaris per a aquest tipus de treball són molt més baixos que els dels treballadors amb contracte fix i les seves prestacions són molt més limitades. Una situació semblant està passant a la UE i molt especialment en els països perifèrics de l’Eurozona (els països GIPS).
Una altra dada important i summament preocupant és que aquest tipus de contracte precari afecta als EUA (segons GAO) a la gran majoria de tipus de treball existent i no es limita als treballs de baixa qualificació. Per exemple, un terç de tot el cos docent a les Universitats nord-americanes està en situació de precarietat, pagant-los moltíssim menys que als professors amb contracte fix. Aquest tipus de contractes ha anat substituint els fixos, constituint ia la majoria de nous contractes des de l’any 2001, tant als EUA com a la UE.
Aquesta substitució ha estat fins i tot més accentuada durant aquests anys de crisi. La preferència per aquests treballadors per part dels empresaris és la seva flexibilitat, ja que poden ser acomiadats molt fàcilment, pagant-los menys. Les conseqüències de la predominança d’aquest tipus de treballadors són enormement negatives per a tota l’economia i són la causa de l’enorme deteriorament de la demanda, així com del col · lapse de la Seguretat Social, ja que les seves cotitzacions socials són molt menors que les dels treballadors fixos .
És interessant notar que els mateixos economistes neoliberals que alertaven de l’impacte negatiu que la Transició demogràfica tenia en la viabilitat de la Seguretat Social estan donant suport a les polítiques que estan destruint les fonts de finançament de la Seguretat Social. Així de clar.
* Article de Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la UPF (BCN)
FONT: WEB VICENÇ NAVARRO