Ja fa molt de temps que ens hem acostumat a normalitzar les guerres, aquells llocs on es mata i es mor, es passa gana, es viola dones i nenes, com una cosa llunyana que es veu des de la tele mentre mengem. Ara la morbositat, més intens i indignant, però efímer, ens arriba en forma de vídeos mitjançant xarxes socials (més o menys manipulats o censurats).

“Aquí ja no passa res. La guerra és cosa del passat i del tercer món”, es diu.

Ens queden lluny de la memòria les lleves obligatòries dels nostres joves –i adults- per al caprici colonial d'alguns: Amèrica, els escorxadors de Cuba i el Marroc. O les guerres civils: les carlines i l'última de 1936. Llegir i documentar-se -segons què, És clar- desperta la memòria i la reflexió coherent.

Espanya des 1986 forma parell de la Unió Europea i de l'OTAN (en aquesta darrera des 1999 plenament integrada a la seva estructura militar i de comandaments). Això suposa suposats Drets i comporta Obligacions.

Cal recordar que l'OTAN no és precisament l'ONU dels cascos blaus de la pau.

Des de l'òptica empresarial la Guerra “exterior” és tota una oportunitat de negoci:

– Producció i venda d´armes al´exterior.

– Augment del PIB mitjançant exportacions.

– “Oportunitats” de reconstrucció de les zones devastades.

– Préstecs, molts préstecs a la reconstrucció.

Ara tenim dues guerres que ens tenallen i avergonyeixen públicament (les del Sahel, Congo, Etiòpia, Eritrea, Iemen, Kurdistan, Rohinyas, Afganistan… per cobalt, liti o coltan semblen no fer-ho tant, però n'hi ha): Són les “oficialment” no declarades d'Ucraïna i Gaza.

A Palestina tenim un Estat podrit i assassí, Israel, en lliça amb un protoestat també corrupte i assassí: Hamàs. Ho paguen el poble israelià (adoctrinament i ambient de Terror a qui gosa qüestionar l'identitarisme Nacional-Religiós) i el poble palestí, que rep la ja atàvica repressió israeliana, més la repressió interna de Hamàs. Més ara el sac de bombes i el setge per gana i set.

Espanya com a estat no envia armes allà, però no actua diplomàticament ni incideix en l'establiment de sancions econòmiques per ofegar els bel·ligerants. Tampoc fa cap pressió a importacions o exportacions sobre empreses multinacionals (o espanyol) que comercien (o col·laboren activament) amb l'Estat d'Israel i permeten, de fet, la continuació de la guerra i les morts. Propostes populars de boicot en aquest sentit existeixen i s'impulsen des d'organitzacions socials a tot el món, però l'Estat espanyol ni plim (les BDS: Boicot, Desinversió, Sancions… que van col·laborar a vèncer el Apartheid a Sud-àfrica). També hi ha Estats que han fet el pas de trencar relacions diplomàtiques i comercials amb l'Estat d'Israel, mentre duri la mortaldat.

Ucraïna, un Estat tan podrit i corrupte com el Rus. Tots dos oprimeixen els seus pobles respectius. Un conflicte orquestrat a la gran geopolítica mundial i avivat mitjançant l'identitarisme emocional nacional o un suposat cultural Occident / Orient, on la gent innocent mor. Ningú s'ho esperava (com a Iugoslàvia). També podria haver estat així en el trànsit postsoviètic d'economies de capitalisme d'Estat a capitalisme de lliure mercat (però no ho va ser).

El cas és que Espanya, com a membre de la Unió Europea i de l'OTAN fa anys que envia a l'Estat ucraïnès AMB ELS DINERS DELS NOSTRES IMPOSTOS armes, diners per a armes i està augmentant el percentatge de diners destinats a “defensa” (a una potencial guerra) perquè la gent pugui continuar matant i el poble patint. Al marge que el tema sigui molt més delicat i complex (evidentment l'Estat rus no és precisament un sant) ens pertoca que ELS I LES CIUTADANES ESTEM TREBALLANT I PAGANT IMPOSTOS (que podrien ser per a educació o medicines) PERQUÈ ACTIVAMENT LA GENT ES PUGUI MATAR “ALLÍ”. Col·lectivament no hem actuat per evitar-ho, excepte dignes excepcions. Per tant els i les ciutadanes tenim les mans tacades de sang, ens agradi o no saber-ho.

I com pot afectar això els nostres fills, o a nosaltres mateixos?

En realitat els i les ciutadanes constitueixem la “potencial reserva” de carn de canó si es donen les circumstàncies, entre els 18 i els 45 anys. Però si cal més carnassa (a mesura que s'esgotin les vides), la pròpia legislació possibilita ampliar-los… 16, 64... [millor no dóna'ls idees].

Espanya té compromisos supranacionals amb la UE i l'OTAN. I una legislació “democràtica” estatal que permet servir-los fidelment: La CONSTITUCIÓ ESPANYOLA, les lleis orgàniques i els reials decrets, per ordre de preeminència.

La Constitució és la Llei Fonamental de l'Estat ia partir de la qual es desenvolupen la resta, sense poder contradir-la.

És molt important, per comprendre l'argumentari següent, tenir present que per aprovar una Llei Orgànica cal majoria simple al Parlament. Per modificar qualsevol article de la Constitució, la majoria qualificada de dos terços. No és fútil que s'hagin “desactivat” mitjançant lleis Orgàniques aspectes com la Pena de mort en període de guerra o “lloc” (com eufemísticament s'anomena aquest estat que permet procedir àmpliament a la suspensió de drets i llibertats civils), o el servei militar obligatori, sense haver-los abolit ni suprimit de la Constitució.

Cal recordar que l'Estat espanyol (en cas que sigui aplicat honestament) té un sistema electoral proporcional corregit que penalitza els grups minoritaris (o en projecció) i fomenta l'eufemística “estabilitat” en forma de dos grans partits del sistema que s'alternen al poder, sense més problema que una teatral dialèctica acusica com a posada en escena.

L'article 30 de la Constitució Espanyola actualment diu:

1. Els espanyols tenen el dret i el deure de defensar Espanya.

2. La llei fixarà les obligacions militars dels espanyols i regularà, amb les degudes garanties, l'objecció de consciència, així com les altres causes d'exempció del servei militar obligatori, podent imposar, si és el cas, una prestació social substitutòria.

3. Es pot establir un servei civil per al compliment de finalitats generals.

4. Mitjançant llei es podran regular els deures dels ciutadans en els casos de risc greu, catàstrofe o calamitat pública.

Això del “deure de defensar Espanya” parla per si mateix. Quan es designa una persona per a aquest “deure” deixa de ser protegida íntegrament pels drets i llibertats civils, passant automàticament a la jurisdicció militar. Els Estats Units van invocar aquest argument per obligar els seus ciutadans a defensar (matar) els interessos de la pàtria (o de les grans corporacions econòmiques) en guerres tan llunyanes com la primera, segona guerres mundials o la de Vietnam.

Les normatives següents despleguen l'exèrcit professional de manera “provisional” i “definitiva”, però el concepte de “servei militar” continua vigent a la llei fonamental, la Constitució. Per tant no està abolit sinó suspès:

– Llei 17/1999, de 18 de maig, de Règim del Personal de les Forces Armades.

– Reial decret 247/2001, 9 de març, pel qual s'avança la suspensió de la prestació del servei militar.

Probablement no tingui gaire glamur social la recuperació de la Mili, però en un procés de creació d'estats d'opinió patriòtics, bel·licistes i militaristes contra el suposat “enemic comú” no seria descartable. Històricament no és res de nou. Per això snomés caldria la derogació d'una llei orgànica.

L'article 15 de la Constitució Espanyola actualment diu:

Tots tenen dret a la vida ia la integritat física i moral, sense que, en cap cas, puguin ser sotmesos a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants. Queda abolida la pena de mort, llevat del que puguin disposar les lleis penals militars per a temps de guerra.

Una llei orgànica estableix que actualment la pena de mort no s'aplicarà en cas de guerra:

– Llei Orgànica 11/1995, de 27 de novembre, d'abolició de la pena de mort en temps de guerra.

Una simple votació al Parlament derogant-la reactivaria la vigència de l'article de la Constitució plenipotenciant les lleis militars Qui dubta que en cas de possible ambient prebèl·lic ho faran?

L'article 8 de la Constitució Espanyola actualment diu:

1. Les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional.

2. Una llei orgànica regularà les bases de lorganització militar conforme als principis de la present Constitució.

Les lleis orgàniques vinculades són revisables en sentit ampli o restrictiu mitjançant votacions amb majoria simple al parlament. L'apartat 1. “tenen com a missió” és una carta blanca que legitima els quadres militars per fer el que els de la gana amb la nostra societat [amb nosaltres, amb els nostres joves], quan ho creguin convenient:

– Llei 36/2015, de 28 de setembre, de Seguretat Nacional.

– Codi de la Jurisdicció Militar.

-Llei Orgànica 14/2015, de 14 d'octubre, del Codi Penal Militar.

L'article 116 de la Constitució Espanyola actualment diu: *(Estat del lloc és sinònim d'estat de guerra)

1. Una llei orgànica regularà els estats dalarma, d'excepció i lloc, i les competències i limitacions corresponents.

2. L'estat d'alarma serà declarat pel Govern mitjançant un decret acordat al Consell de Ministres per un termini màxim de quinze dies, donant compte al Congrés dels Diputats, reunit immediatament a aquest efecte i sense l'autorització del qual no podrà ser prorrogat aquest termini. El decret determinarà l'àmbit territorial a què s'estenen els efectes de la declaració.

3. L'estat d'excepció serà declarat pel Govern mitjançant decret acordat al Consell de Ministres, prèvia autorització del Congrés dels Diputats. L'autorització i la proclamació de l'estat d'excepció ha de determinar expressament els efectes d'aquest, l'àmbit territorial a què s'estén i la durada, que no podrà excedir de trenta dies, prorrogables per un altre termini igual, amb els mateixos requisits.

4. L'estat de setge serà declarat per la majoria absoluta del Congrés dels Diputats, a proposta exclusiva del Govern. El Congrés determinarà el seu àmbit territorial, durada i condicions.

5. No es podrà procedir a la dissolució del Congrés mentre estiguin declarats alguns dels estats compresos en aquest article, quedant automàticament convocades les Cambres si no estiguessin en període de sessions. El seu funcionament, així com el dels altres poders constitucionals de l'Estat, no es poden interrompre durant la vigència d'aquests estats.

Dissolt el Congrés o expirat el mandat, si es produís alguna de les situacions que donen lloc a qualsevol dels estats esmentats, les competències del Congrés seran assumides per la Diputació Permanent.

6. La declaració dels estats d'alarma, d'excepció i de lloc no modificaran el principi de responsabilitat del Govern i dels seus agents reconeguts a la Constitució ia les lleis.

Majories simples al Parlament poden determinar declaracions de guerra, restringir les llibertats i drets fonamentals dels i les ciutadanes, expropiacions, incautacions, treballs civils comunitaris obligatoris, establir lleves obligatòries que automàticament derivarien a la ciutadania afectada a jurisdicció militar. També endurir en temps rècord la normativa legal de referència:

– Llei 36/2015, de 28 de setembre, de Seguretat Nacional.

– Codi de la Jurisdicció Militar.

-Llei Orgànica 14/2015, de 14 d'octubre, del Codi Penal Militar.

L'article 63 de la Constitució Espanyola actualment diu:

1. El Rei acredita els ambaixadors i altres representants diplomàtics. Els representants estrangers a Espanya estan acreditats davant seu.

2. Correspon al Rei manifestar el consentiment de l'Estat per obligar-se internacionalment per mitjà de tractats, de conformitat amb la Constitució i les lleis.

3. Al Rei correspon, prèvia autorització de les Corts Generals, declarar la guerra i fer la pau.

El cap de l'Estat simplement sanciona (una rúbrica) allò que determinin MAJORIES SIMPLES del Parlament. Però la figura del rei és inviolable, el Govern respon pels seus actes, és el Comandament suprem de les forces Armades (Articles 56, 64 i 62 de la Constitució espanyola). Gairebé res.

L'article 117 de la Constitució Espanyola actualment diu:

1. La justícia emana del poble i s'administra en nom del Rei per jutges i magistrats integrants del poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l'imperi de la llei.

2. Els jutges i magistrats no podran ser separats, suspesos, traslladats ni jubilats, sinó per alguna de les causes i amb les garanties previstes a la llei.

3. L'exercici de la potestat jurisdiccional en tota mena de processos, jutjant i fent executar el jutjat, correspon exclusivament als Jutjats i Tribunals determinats per les lleis, segons les normes de competència i procediment que aquestes estableixin.

4. Els Jutjats i Tribunals no exerciran més funcions que les assenyalades a l'apartat anterior i les que expressament els siguin atribuïdes per llei en garantia de qualsevol dret.

5. El principi d'unitat jurisdiccional és la base de l'organització i el funcionament dels tribunals. La llei regularà l'exercici de la jurisdicció militar a l'àmbit estrictament castrense i en els supòsits d'estat de setge, d'acord amb els principis de la Constitució.

6. Es prohibeixen els tribunals d'excepció.

Aquí tornem a les “lleis de referència” que ho deixen tot lligat i ben lligat a mans dels polítics del sistema bipartidista, els jutges i els jutges militars. Sobre la prohibició dels tribunals d'excepció, ja sabem sobradament com “actuen” els soldats executiva i sumàriament quan busquen civils objectors de consciència “desertors” o entren en alguna població que els ha estat hostil: saqueig, violant, torturant, matar:

– Llei 36/2015, de 28 de setembre, de Seguretat Nacional.

– Codi de la Jurisdicció Militar.

-Llei Orgànica 14/2015, de 14 d'octubre, del Codi Penal Militar.

Hi ha més referències a prerrogatives militars a la Constitució.

Segurament ni tan sols una minoria significativa dels polítics del Parlament i del Govern espanyol estan per la tasca o l'imaginari d'entrar en una guerra, però els compromisos internacionals adquirits per l'Estat són els que són, i amb qui són. Per tant, l'Estat no és sobirà en certes decisions. Més aviat un peó servil més, a la geopolítica internacional. I les i els ciutadans, el poble, la carn de canó barata.

Un fantasma militarista incipient recorre la pacífica Europa de la Unió Europea, que ja sembla l'Europa de l'OTAN. Pluja fina de crear de mica en mica estats d'opinió, si no favorables, almenys no resistents a possibles escenaris bèl·lics en un futur a mitjà termini (que poden ser alguns anys). La Ministra de Defensa espanyola balla a aquest joc, els màxims exponents de la Unió Europea, també [la raó de ser de la creació de la UE va ser precisament evitar una nova contesa militar a Europa].

No té perquè existir un perill imminent de guerra, i menys al nostre territori. Ningú esperava, el dia abans, que el petard dels Balcans arribés a esclatar a 1991, tampoc el d'Ucraïna a 2022 (semblaven una mica com les ocurrències desafiadores cícliques del “boig” de Corea del Nord). Les guerres “només passen a les terres pobres i llunyanes”.

En qualsevol cas hi ha la possibilitat de reclutaments obligatoris dels nostres nois per anar a terres llunyanes a matar i morir per complir els acords i compromisos dels poderosos mundials (i que els nostres poderosos van signar al seu moment, amb molt poca oposició popular. Fangs i llots). I tota una normativa legal estatal que l'empara i legitimarà la repressió de la dissidència potencial.

Els empresaris imaginen sang i ja surten negoci segur. Els polítics juguen la seva partida sense comptar amb els peons, nosaltres i nosaltres. I SENSE ELS NOSTRES FILLS I FILLES, ELS NOSTRES JOVES. Jugar AMB LA NOSTRA RAÓ DE SER.

Es tracta doncs de no arribar-hi, ni de bon tros. Preventivament doncs, crear col·lectivament des de la ciutadania un fort ambient emocional i identitari antimilitarista que actuï com a veritable agent dissuasori davant potencials vel·leïtats bel·licistes per part dels poders legislatius o executius estatals, de torn. Amb guerra a la guerra, si és possible:

• A casa.

• Entre la família.

• Al boca a orella.

• Amb els companys de treball.

• Exigir-ho als centres educatius com a pares, mares i familiars.

• Als centres educatius (com a treballadors docents)

• Amb les amistats.

• Al carrer, a la botiga.

• Realitzant actes de difusió i dialèctica.

• Perseguint i atiant els polítics des de la localitat…

• Perseguint i atiant els empresaris des de la localitat…

• Estenent la bassa d'oli.

• Actuant…

Sense deixar en l'oblit les possibles actuacions factibles perquè ningú hagi de matar ni morir a cap guerra a cap lloc del món.

Havent-ho fet tot perquè NO PASSI RES.