Arran de la Sentència del Tribunal Suprem que obliga a què el 25% de les classes siguin en castellà, el model d’immersió lingüística a Catalunya s’està posant en entredit.

La posició de CGT Ensenyament respecte a la immersió lingüística és clara i contundent: la llengua vehicular de l’ensenyament ha de ser el català i el 100% de la docència de les assignatures no lingüístiques ha de fer-se en català, com s’està fent des del curs 89-90.

Les raons d’aquesta postura es basen en l’ampli consens que el model d’immersió lingüística ha generat al si de la comunitat educativa, de la societat civil i del món acadèmic en l’àmbit de la sociolingüística a nivell internacional.

És evident que l’única manera d’evitar la substitució lingüística que amenaça les llengües minoritzades com el català és un procés de normalització que té en la immersió lingüística a l’escola el seu principal puntal. També és clar que aquesta immersió és necessària tant per la seva utilitat per a l’aprenentatge del català com per ser una valuosa eina per a la cohesió social i la igualtat d’oportunitats de l’alumnat amb independència del seu origen.

El model d’immersió es va iniciar, al Principat de Catalunya, en la dècada dels 80 per iniciativa de famílies de Santa Coloma de Gramenet, que veien que l’escola en català era l’única manera d’evitar la segregació social que patien els fills i filles de les famílies immigrants que provenien d’altres territoris de l’estat no-catalanoparlants.

Aquest model es va generalitzar a tota la xarxa d’escoles i instituts públics de Catalunya amb uns resultats molt positius: la substitució lingüística al Principat de Catalunya ha estat molt menor que a altres territoris catalanoparlants, on la immersió lingüística no ha estat aplicada al conjunt d’escoles públiques, ni s’ha fet de manera tan decidida. A més a més, l’escola en català ha assolit un consens gairebé total que ha defugit fins ara de qualsevol intent de politització.

Tot i amb això, aquest model, a les primeres dècades del segle XXI, ha mostrat clares limitacions. El primer indicador el trobem en el darrer estudi sobre l’ús social del català que mostra com els últims 15 anys aquest ús ha descendit, al Principat, un 15%. Aquest fet respon directament a la insuficient inversió pública que patim els serveis públics en general i el sistema educatiu en particular. Des de les retallades de 2008, les dotacions insuficients de professorat impedeixen una reducció de les ràtios que permetin l’atenció pedagògica individualitzada i la possibilitat que els docents puguin adaptar recursos, currículum i metodologia a les diverses necessitats educatives i socials que presenta l’alumnat.

Aquestes retallades han estat acompanyades per una manca de voluntat política a l’hora d’adaptar el sistema educatiu a la nova realitat social que existeix a Catalunya, en la qual l’origen de la majoria de la immigració prové de països extracomunitaris, molts d’ells amb llengües no-romàniques. La immersió lingüística i cultural dels fills i filles d’aquestes famílies necessiten escoles i professorat amb recursos suficients que els permeti l’aprenentatge del català i la inclusió en la societat d’acollida.

Aquesta acollida però, es troba amb dos impediments clau. En primer lloc el sistema de la doble xarxa, pública i concertada: les escoles concertades no reben el mateix percentatge d’alumnes nouvinguts que les escoles públiques, creant així una segregació que es visualitza en escoles i instituts ghetto on la inclusió no s’hi pot produir, ja que es concentren, en determinats centres públics dels barris més desfavorits socioeconòmicament, la majoria d’alumnes nouvinguts.

L’altre impediment és el que posa el mateix Departament d’Educació a l’hora de proveir la dotació d’aules d’acollida. Segons la seva pròpia normativa, la ràtio de les aules d’acollida hauria de ser d’un màxim de 12 alumnes nouvinguts; i alhora, posa un límit d’un màxim de dues dotacions d’aula d’acollida, també als centres d’alta i màxima complexitat . Amb aquests criteris de confecció de plantilles no és possible organitzar les aules d’acollida de tal manera que l’alumnat nouvingut pugui ser atès amb ràtios funcionals i acabi el període (24 mesos) amb un nivell bàsic de català, sinó tot el contrari. Fet que repercuteix directament en les possibilitats reals d’assolir l’èxit escolar d’aquest alumnat i indirectament perjudica la normalització lingüística del català.

Des de CGT no volem fer-li el joc ni al Departament d’Educació ni a la plataforma Som Escola:

• és hipòcrita que el Conseller Cambray vulgui enarbolar la bandera de la immersió lingüística, quan el Departament d’Educació no ha posat els recursos necessaris perquè aquesta sigui completa i eficaç;
• és molt perillós que es vulgui convertir la immersió lingüística en l’enèsima arma de confrontació política al voltant de la qüestió nacional i la independència de Catalunya. El català no pertany a cap bàndol polític i en cap moment ha de ser un element de confrontació, sinó que ha de ser un punt de trobada i de cohesió social per a totes les persones que viuen i treballen a Catalunya.

No volem anar de la mà de fundacions privades com la Fundació Bofill o la Pere Tarrés ni d’escoles concertades i privades que participen a la plataforma Som Escola.

Reiterem que una de les principals causes que la immersió lingüística no hagi estat tot l’efectiva que necessita la societat catalana és la segregació escolar que es produeix pel model semiprivat de la xarxa educativa de Catalunya.

En aquesta situació d’emergència lingüística, s’hi afegeix la judicialització que per part dels tribunals espanyols s’està aplicant a tot allò relatiu al català i a Catalunya. Des de CGT cridem a la desobediència per part del Departament d’Educació, de les direccions dels centres públics i del professorat a l’hora d’aplicar la sentència que obliga a fer el 25% de classes en castellà. Exigim que el Departament protegeixi les direccions que es declaren insubmises (a data d’avui ja són 3 centres els qui s’hi han declarat).

De la mateixa manera que instem el Departament d’Educació a aplicar la immersió lingüística més i millor, exigim als partits polítics espanyolistes i als tribunals espanyols que deixin d’utilitzar el català i l’escola catalana per als seus interessos partidistes.

Amb tot, cal recordar que aquesta sentència que ara ens ocupa es basa legalment en la ja derogada LOMCE, per tant, en el moment en què es publiqui la LOMLOE, la sentència deixarà de tenir vigència. Així mateix volem insistir que es tracta d’una sentència que no respon a la voluntat de la majoria de les famílies catalanes, des de 2005 només 80 famílies han demanat l’escolarització en castellà, el que representa una ínfima part del conjunt de famílies que sí veuen en la immersió lingüística la manera de garantir la igualtat d’oportunitats de l’alumnat.

Ja n’hi ha prou de posar problemes on no n’hi ha i de deixar de banda els problemes reals de l’educació pública!

Volem més i millor immersió lingüística! Volem més inversió en educació! Volem ensenyar en català! Volem ensenyar en igualtat d’oportunitats!

#ElCatalàÉsDeTothom!!
#EscolaPúblicaEnCatalà!