Parlar d’injustícies pot ser una coartada, quan el que es fa no beneficia a una majoria social, sinó a una oligarquia privilegiada.
Aquesta setmana els rectors i rectores de les universitats públiques catalanes i de la UOC van publicar un manifest a “La Vanguardia”, un dels periòdics afins a les polítiques de CiU, que vinculava la Justícia-Injustícia al Reial Decret del Govern de l’Estat, del Partit Popular, publicat dissabte passat. Igualment, ahir dijous la CRUE ha emès un comunicat desprès d´una reunió amb el Ministre Wert, i el Consell de Govern de la UAB ha fet el seu Aquests fets exigeixen una inexcusable valoració i presa de postura per part de la totalitat de col·lectius implicats a la Universitat al nostre país.
Els temes implicats en el RD 14/2012 (B.O.I. del 21 d’abril), en el manifest de “La Vanguardia” (del 24 d’abril) i en els comunicats de ahir 26 d´abril són els mateixos, evidentment. Però, malgrat cert to formal que pretén mostrar desacord els manifests dels qui governen les universitats, també comparteixen els mateixos punts de partida, el model d’universitat que defensen i el recurs a ideals buits, eufemismes varis o pressupostos silenciats.
1. Sobre Taxes de Matrícula i Beques
En primer lloc, la desorbitada pujada de les taxes de matrícula a l´alumnat, posa en evidència el model d’universitat elitista que el Govern del PP vol reintroduir a l’Estat, remetent-nos a la vella universitat del franquisme. Les conseqüències es veuran en l’abandonament dels estudis universitaris d’una part de l’alumnat potencial de les classes populars, abans de començar o durant els mateixos. Un model d’universitat que comparteixen els rectors i rectores signatàries del manifest de “La Vanguardia”, en completa sintonia amb el partit governant a Catalunya, i que tampoc desautoritzen els comunicats d’ahir.
No obstant això, a més del model elitista també es pot entreveure l’objectiu que governants de Ministeris i Generalitat trasllueixen, és la intenció de desballestar les Universitats Públiques en benefici d’entitats privades. Si no, no s’entendria que el RD 14/2012 ens parli de l’ajust al cost de prestació de servei”, un argument inequívocament empresarial. Que, al final, portarà a equiparar les Universitats Privades a les Universitats Estatals.
En aquest context, els i les governants de les Universitats Catalanes i de la Generalitat s’esforcen per aparentar una preocupació per l’alumnat de les classes populars en perill d’exclusió, i clamen per un increment del nombre de beques, fins i tot del tipus beca-salari, fins a arribar potser a un terç de l’actual alumnat en els millors bons desitjos de representants del Govern de Catalunya. No obstant això, la hipocresia que traspua aquesta reivindicació oculta factors clau:
1) No existeix un estudi rigorós del cost real d’una titulació universitària, ja que les Universitats Públiques tenen funcions molt més àmplies que les de ser mers centres d’estudis superiors, que inclouen també instal·lacions científiques i personal dedicat a investigar i que ocupen una part no menyspreable de les seves despeses en activitats de gestió, no precisament justificables per la seva implicació en la docència, o a transvasar activitat a àmbits de lucre privat (fundacions, títols no oficials, empreses spin-off, convenis amb empreses). De manera que el suposat càlcul del cost d’uns estudis universitaris es calcula aproximadament dividint les despeses d’una universitat entre el nombre dels seus alumnes, amb la conseqüent càrrega de despesa sobre un alumnat que no participa de les activitats no docents esmentades. Així, un cop més, unes dades manipulades i falses serveixen interessos polítics inconfessables.
2) Són els sectors populars, els ingressos dels quals depenen de les nòmines, inexorablement sotmeses al pagament de l’IRPF, els qui mantenen a través dels seus impostos els pressupostos destinats a les universitats. La fal·làcia de considerar que aquest finançament estatal és “una espècie de beca” no és admissible. Si s’augmenten les taxes al 100% de l’alumnat, i després s’atorguen unes beques, en clau d’ajuda, a un terç, per descomptat que alguna cosa falla en l’equació. Així que, almenys, podríem convenir amb el manifest de rectors i rectores en que es podrien obtenir diners perseguint el frau fiscal. Encara que és il·lustratiu el silenci sobre la recent amnistia fiscal aprovada pel Govern del PP, o sobre la inexistència d’impostos directes sobre les grans fortunes o sobre la circulació de capitals.
3) Existeix un parany subjacent en la política de beques, que pot perjudicar considerablement a les Universitats Públiques: consisteix a donar un suport dinerari personalitzat, que després es pot destinar a estudis en una Universitat Pública, però també a qualsevol Universitat Privada.
2. Sobre Dedicació Docent del Professorat.
Quant al PDI, la normativa imposada per al professorat funcionari pel Decret ministerial no deixa lloc a dubtes que tindrà l’evident conseqüència d’un increment de la càrrega docent en termes generals. Amb això s’aconsegueix, per altres mitjans, allò que la UAB ha estat intentant amb l’aplicació d’un increment de la Càrrega Docent al PDI de la nostra universitat. És a dir, tenir les bases per poder cobrir la docència que anirà deixant el professorat que perdran les Universitats.
D’una banda, el PDI contractat i precari que perdrà el seu lloc de treball en les actuals retallades per ajustos pressupostaris, o en els futurs expedients de regulació d’ocupació que poguessin també afectar, Reforma Laboral en mà, al PDI amb contractes presumptament indefinits. Per una altra, les places de PDI funcionari que, després de la jubilació que afectarà a un important nombre de professors/es en els propers anys, no seran reposades.
La justificació que vincularia l’increment de Càrrega Docent a la no-dedicació a la investigació, és, en aquest cas, també tramposa. Perquè una cosa és investigar i obtenir resultats i una altra molt diferent tenir Sexennis. I recórrer als Sexennis com a mesura de l’activitat investigadora, no sembla que hagi de reflectir gaire bé la realitat.
En primer lloc, els Sexennis són complements salarials, que tenen el seu origen l’any 1989, com un mecanisme de compensar la pèrdua de poder adquisitiu del professorat universitari. Seria la L.O.U. de l’any 2001 la que passaria a convertir-los en suposats indicadors de qualitat de l’activitat investigadora, en una curiosa transmutació. Així que una compensació econòmica, sol·licitada voluntàriament, ha passat a ser el mecanisme de control del treball realitzat en investigació i de definir una jerarquia en el PDI funcionari. Donat que l’assignació de Sexennis requereix d’una partida en un pressupost, sembla més probable que aquests s’atorguin a un nombre de professors/es molt inferior al dels qui realitzen realment tasques d’investigació.
En segon lloc, els Sexennis s’obtenen a través de fosques avaluacions realitzades per una agència estatal, la CNEAI, mitjançant procediments que no són transparents ni públics. I si, el que es pretén és que s’usin per assignar categories docents al PDI, hauria de ser amb mecanismes molt menys opacs, i on no tingués cabuda la subjectivitat o els interessos acadèmics o polítics dels qui formen part dels processos.
En tercer lloc, el que serveix de base per adjudicar Sexennis no és ni el treball científic realitzat, ni la qualitat dels resultats. En realitat es prenen en consideració bàsicament les publicacions realitzades en cert nombre de revistes, presumptament d’alt nivell, moltes d’elles propietat de corporacions multinacionals, o valorades al seu torn per agències privades (Thomson-Reuters sobretot). El contenidor d’una publicació és, al final, el criteri. I si, addicionalment, es valora positivament que existeixi revisió per pars per a l’admissió d’una publicació, no hem d’oblidar que està prevalent la concordança de l’activitat científica realitzada amb els paradigmes més convencionals o amb el mainstream acadèmic de cada disciplina.
En tot cas, no hi ha dubte que la mesura ministerial està suscitant un interessant malestar, que afecta sobretot a sectors que han defensat el model mercantil d’universitat que venia implicat en el Pla Bolonya, imposat amb el recurs coercitiu necessari a les universitats catalanes, fa uns anys, sota l’impuls dels partits llavors governants (PSC, ERC i IC), i amb la complicitat dels rectorats corresponents. Des de llavors s’havia convençut a una part del professorat que el més important de la dedicació del PDI era la docència en les Titulacions associades al Pla Bolonya. Fins i tot els ajustos de plantilla en la UAB han intentat realitzar-se sota un model de plantilla teòrica derivada d’aquest principi (el model EEES), i que justificaria les retallades als Departaments suposadament amb excés de professorat. I resulta que ara, de sobte, es posa sobre la taula que no és això, sinó que serà la recerca el que determinarà la capacitat docent del PDI, i conseqüentment els superàvits i dèficits canviaran radicalment.
De la mateixa manera que per imposar el Pla Bolonya es van utilitzar arguments ad hoc, sembla que ara serà la recerca, a través dels Sexennis, la que complirà aquest paper per al canvi de model d’universitat que es pretén.
3. Sobre els Objectius de les Mesures
Semblaria que l’única preocupació en les noves mesures ministerials sigui la “racionalització” de les despeses i l’eficiència” del sistema universitari. Però existeix un model ocult d’universitat per convertir les facultats en meres escoles d’estudis superiors, equiparant universitats privades i estatals, i reduint l’alumnat a aquell procedent dels sectors socials amb més privilegis. Mentre, paral·lelament, el professorat, cada vegada més reduït en nombre, es pretén que passi també a una situació d‘asimetria i marcada jerarquització, entre aquella elit de PDI funcionari que ha obtingut Sexennis i la resta de PDI, funcionari o no, que haurà de dedicar-se a una devaluada activitat docent, i a buscar escletxes per poder realitzar tasques d’investigació, sempre a l’ombra de les pertinents jerarquies acadèmiques.
A més, de manera explícita, en els arguments que hem sentit des dels Governs del PP i de CiU i en el manifest de rectors i rectores, la principal preocupació passa a ser la Competitivitat Internacional de les Universitats. Hem de suposar que es refereixen a la vergonya que comportarà que les Universitats espanyoles i catalanes apareguin en llocs cada vegada més baixos dels dubtosos rànquings que tant els agrada consultar i esmentar.
S’ha oblidat en tots els casos, definitivament, que les Universitats poden i han de complir una funció social que no s’ha de limitar a vendre Títols Acadèmics o a tenir elits científiques del màxim nivell, que venen la seva investigació en un mercat, i sempre en sintonia amb la ciència dominant.
Les Universitats han estat, han pogut ser o haurien de ser, si volen mantenir aquesta denominació, un espai de trobada i d’activitats polifacètiques i sempre crítiques. Un espai que hauria de ser accessible a totes les dones i homes, per accedir al coneixement social obtingut en les tasques d’investigació a les quals es dedica la comunitat científica, de la qual, per cert, tot el professorat universitari hauria de formar part.
Per tot això, des de CGT-UAB us demanem una reflexió en profunditat sobre el que s’està decidint, el que està ocorrent i el que estan fent els diferents agents involucrats.
Però també us demanaríem que passeu a l’acció i que us afegiu a aquelles mobilitzacions i actuacions que es vagin convocant d’aquí en endavant, per impulsar una autèntica Universitat Democràtica, Crítica i Popular, vinculada als interessos de la majoria de dones i d’homes que formem la societat actual, i per defensar aquest model enfront dels qui volen adequar-la als interessos de l’oligarquia dominant.
I, finalment, davant la campanya electoral per accedir al càrrec de Rector o Rectora en la UAB, creiem que s’ha d’exigir a les quatre candidatures que es presenten un posicionament molt clar sobre aquests temes, aclarint si avalen o no l’increment de taxes, més enllà de que existeixi un reduït percentatge de beques, si consideren pertinent que l’avaluació de la investigació del PDI es recolzi en el nombre de publicacions en revistes que apareguin en llistes avalades per corporacions multinacionals, i si els sembla bé el criteri de “eficiència” que s’està aplicant que suposa que un nombre de matrícules “x” sigui el límit per mantenir o eliminar Graus o Màsters.
I, per descomptat, que sigui clar i detallat la seva política de pressupostos per a la nostra universitat, en el sentit de si van a basar-se, en la línia ministerial, en els ingressos de matrícules (entenent que alumnes i alumnes són els clients), si van a deixar que els recursos que ingressen a través d’activitats lucr atives de l’esfera UAB segueixin beneficien a sectors particulars i si van a exigir a les administracions un finançament públic prioritari, orientat a un model d’Universitat Democràtica, Crítica i Popular, i no depenent de una concepció comercial i empresarial dels serveis universitaris.
CGT-UAB. Bellaterra, Dimecres, 27 de abril de 2012
Secció Sindical de la CGT Universitat Autònoma de Barcelona
http://cgtuab.wordpress.com/
