Article d’Òscar Murciano
D’ençà la dita Transició espanyola es va evidenciar que l’aposta del règim pel control social tenia un eix principal: l’assimilació de tota organització antisistèmica a la teranyina institucional i la pau social, el reforçament de les ja domesticades i el xarop de marginació i repressió pels qui no s’empassaren el verí.
Centrant-nos en l’aresta sindical això és ja prou conegut i no cal insistir-hi gaire. Ara bé, les conseqüències d’aquesta política les vivim quotidianament i no necessàriament en els grans assumptes, sinó a cada empresa, a les nostres seccions sindicals, en els conflictes sectorials o concrets. Cada cop que reaccionem a un d’aquests contextos estem prenent una decisió que reforça el nostre caire irredempt o bé ens acosta cap a l’acatament per la drecera del derrotisme.
A l’arsenal sindical tenim diferents armes, sent potser la més important d’elles l’ús de la vaga com a mesura de coacció i pressió a governs, empresaris o multinacionals. La vaga no és només el dany econòmic o productiu realitzat, sinó especialment també l’oportunitat de desfermar el conflicte fora de la contenció dels mecanismes de solució pactada i de control, absolutament inútils per a assolir resultats positius. Les vagues són el moment de sortir al carrer, de crear problemes polítics i socials a governs que ens pinten una falsa realitat de color de rosa, són l’hora de bloquejar fàbriques, d’alterar la normalitat del sistema, d’atacar imatges corporatives. En definitiva, l’interruptor per a fer moviment i activar la confrontació directa més enllà de les paraules.
Article sencer: CGT Catalunya
Sorry, the comment form is closed at this time.