El Parlament de Catalunya ha iniciat el tràmit per a la implementació de la “llei de contractes de serveis a les persones”, més coneguda com a ‘Llei Aragonès’. Aquesta llei pretén regular la licitació d’externalitzacions de serveis públics en l’àmbit de la sanitat, ensenyament i altres serveis a les persones sota l’excusa del cumpliment d’una directiva europea; directiva que ja indica explícitament que no obliga a externalitzar cap servei en aquestes àrees que es vulgui realitzar per la pròpia administració.
Estem davant d’una llei creada a mida de les patronals del sector per garantir seguretat jurídica i facilitar la realització de licitacions. Una autèntica autopista que faciliti el cos legal per afavorir la consolidació d’aquells serveis ja en mans del capital i adjuntant tota una nova relació de nous ‘paquetets’ que ja preparen els següents.
Destaca que es dediquin 6 pàgines del text a fer una relació pormenoritzada de tot allò que és externalitzable (incloent serveis existents dins l’administració a data d’avui), alguns amb calculada ambigüitat i 0 pàgines respecte procesos de reversió de privatitzacions existents. Aquests annexos recorden molt a un dossier de productes o serveis de qualsevol empresa capitalista, la cartera de bombons on puguin picar del sector públic les empreses precaritzadores que en treuen profit.
Diuen aquells que la defensen que es dóna suport a peticionaris on treballadors participin de la seva gestió. Cooperatives com Suara que hiperexploten a canvi del SMI i que en molts casos van a serveis socials per demanar ajuts en menjar? Fundacions “sense ànim de lucre” de l’esglèsia catòlica, que no substitueixen treballadores, ofereixen menjars indignes i mantenen en una situació d’infradimensionament l’atenció als infants, amb treballadores en eterna situació de col·lapse? Empreses “que acreditin solvència” com Accent Social o Clece en mans del company de cel·lebracions de noces del conseller Aragonès, Florentino Pérez?
Aquestes empreses actualment actuen amb pràctica impunitat, la supervisió de l’administració és gairebé nul·la, amb demostrades portes giratòries entre partits i patronals. Les clares perdedores són les treballadores i les usuàries.
Les externalitzacions suposen ultraprecarització i desviament de fons públics, els intents de blanquejament amb introducció de termes com ‘qualitat’ des del poder polític són només les cortines de fum necessàries per fer empassar la metzina. Fa vergonya llegir com fins i tot aquestes suposades millores s’escriuen amb expressions condicionals que no obliguen a res.
De la complicitat del poder polític amb el privat podríem parlar força estona, però segurament l’exdirector de la DGAIA Ricard Calvo, company de partit del senyor Aragonès, li podrà fer una màster class de corrupció en el sector. Potser l’exconseller de salut Boi Ruiz pot aportar informació de com derivava els fons de la sanitat pública a la concertada mentre escanyava la primera sense pietat.
D’un altre dels sectors on repartir més pastís, ensenyament, el conseller d’economia ja té prou coneixement: Recordem la seva defensa aferrissada d’un ‘Pla Bolonya’ que, 11 anys després, ha suposat increments de matrícules del 47% a nivell estatal o del 66% a Catalunya mentre empreses paràsites, a vegades de la mateixa universitat, s’han introduït en el sector per realitzar Màsters a preu d’or.
No és una regulació, amb forta pudor a facilitació de noves privatitzacions, el que necessitem com a societat, sinó tot el contrari. Des de la CGT de Catalunya fem una crida no només a defensar amb urpes i dents els serveis socials públics existents, sino a reclamar i exigir el retorn de tot allò que es va regalar al capital per raons polítiques o d’una corrupció que és intrínseca al sistema capitalista.
CGT Catalunya