Tomás Ibáñez (Saragossa, 1944) viu amb els ideals llibertaris com a guia. Fill de l'exili a França, va començar el seu camí polític als grups juvenils anarquistes francesos i de joves exiliats espanyols. Des de principis dels seixanta fins a inicis dels vuitanta, va bolcar les energies en la construcció d'organitzacions llibertàries, la lluita antifranquista i la reconstrucció de la CNT a 1976.
Autor de nombrosos assaigs sobre dissidència, anarquisme i lluita contra la dominació, recentment ha publicat Anarquisme és moviment (Virus, 2014), en què repassa la vigència dels ideals i postulats anarquistes actualment. Ibáñez analitza el ressorgiment de l'anarquisme al segle XXI, i com aquest ha impregnat les lluites dels moviments socials, des del 15M a l'expansió dels centres socials autogestionats, les cooperatives de consum i les xarxes deconomia alternativa. Alerta dels perills que han d'afrontar aquests moviments en el pas a la lluita per la via electoral que alguns ja preparen.
“Els cants de sirena que anunciaven albes radiants s'han extingit”, afirma al llibre. Ja no és possible esperar l'alliberament, l'anarquia com a estat de les coses, que postulava l'anarquisme?
Aquests cants de sirena situaven en un futur més o menys llunyà la recompensa que rebrien les lluites emancipadores, i aquesta recompensa era tan fabulosa que servia per avaluar les lluites en funció del que ens apropaven a l'anhelada meta. El que ja no és possible és mantenir aquest tipus de discurs de clar arrelament religiós, avui hem après que el valor de les lluites no depèn de les promeses que tanquen sinó que rau en el seu propi esdeveniment, en les característiques substantives, i en allò que permeten crear en el present. L'extinció d'aquests cants oblitera la fascinació per la terra promesa i la supeditació del trajecte al seu desenllaç, però res no ens diu sobre la possibilitat o no d'assolir algun dia una societat de tipus anarquista. Amb independència que això passi o no, l'anarquia no rau en el futur sinó en el present, a cada lluita, a cada èxit, que reflecteixin els seus preceptes. Amb l'extinció dels cants de sirena també s'esfondra la creença en el brusc adveniment d'una societat que camini cap a l'anarquia sobre les ruïnes fins i tot fumejants de l'actual sistema, el gran i fulgurant esclat revolucionari que aportaria el definitiu alliberament és tan sols un mite, com també és un mite una societat lliure de conflictes, de tensions i de lluites. No hi ha cap clarejar radiant al final del camí, simplement perquè el camí no té final, cada clarejar haurà de ser lluitat dia a dia, una vegada i una altra. Ara bé, això no vol dir que no calgui cultivar la utopia, però sabent que només representa una guia per actuar al present i no la prefiguració de la meta que s'assolirà algun dia.
Sosté que “l'anarquisme ressorgeix al segle XXI, es reinventa”. Quines característiques deixa enrere i quins apareixen?
En la mesura que l'anarquisme es forja al si de les lluites contra la dominació és lògic que canviï quan aquestes es modifiquen per continuar fent front a l'emergència dels nous dispositius de poder. és a dir, allò a què s'enfronta l'anarquisme canvia i això el fa canviar. Allò que l'anarquisme contemporani deixa enrere és, entre altres coses, un conjunt d'idees influenciades per la modernitat, com la fe indestructible en el progrés, l'enlairament acrític de la Raó, una concepció massa simplificadora del poder, unes pràctiques d'acord amb el que va ser la centralitat del treball, i també deixa enrere un imaginari revolucionari construït al voltant de la gran insurrecció del proletariat. Es configura un anarquisme més tàctic que estratègic, més presentista que utòpic, on el que importa és la subversió puntual, locals, limitada, però radical, dels dispositius de dominació, i la creació aquí i ara de pràctiques i d'espais que ancoren la revolució en el present, transformant radicalment les subjectivitats dels qui les desenvolupen. El que també caracteritza l'anarquisme contemporani és un encapsulament menor en si mateix, una major obertura a construir conjuntament amb altres tradicions no específicament anarquistes una sèrie de projectes i de lluites comunes.
Assenyala que l'anarquisme “és una cosa de l'avui, aquí i ara”. En què es concreta actualment als nostres barris?
L´anarquisme s´ha involucrat en l´intent de construir una realitat veïnal feta de realitzacions concretes, com són les cooperatives de consum, de producció, d'educació, els CSOA, les llibreries, xarxes d'economia alternativa. Cal no oblidar que la progressiva destrucció de la vida veïnal ha estat un dels factors que han restat força a l'anarquisme en la mesura que és precisament als barris on es poden teixir relacions transversals que qüestionen diferents dispositius de dominació, i no només els que se situen a l'àmbit laboral.
També fa referència als “guardians del temple”, que pretenen un “anarquisme embalsamat”, com una amenaça per a la pervivència de l'anarquisme. Qui són els guardians del temple? Quin anarquisme pretenen preservar contra la força dels canvis?
Dic al llibre que vaig estar guerrejant durant un temps contra els “guardians del temple” i, en efecte, durant els anys de la meva militància anarquista més intensa, és a dir des de principis dels anys seixanta fins als vuitanta, aquests constituïen un seriós problema al si dels moviments llibertaris de França, d'Itàlia, el d'Espanya, per citar només els que conec millor. La voluntat de preservar la puresa de l'anarquisme heretat, d'evitar qualsevol contaminació per idees o per pràctiques sorgides fora de les fronteres, la seva fe, casos religiosos, en la inqüestionable superioritat de l'anarquisme, i la seva dedicació a la tasca de vetllar per la immutabilitat de la seva essència, els tancaven en un dogmatisme i en un sectarisme impropis de qualsevol sensibilitat mínimament anarquista. Les expulsions, les desqualificacions, les escissions, no eren, aleshores, gens infreqüents. Avui la pròpia força dels canvis ha buidat d'energia les proclivitats sectàries i els guardians del temple ja no representen cap problema, encara que no està de més romandre atentes a rebrots eventuals d'actituds fonamentalistes.
Què pot aportar l'anarquisme als moviments socials actualment?
Molt. L'anarquisme els pot fer beneficiar de la llarga experiència que ha acumulat amb relació a uns modes de funcionament que aquests moviments estan reinventant actualment, però que ell està practicant des de fa molt de temps: maneres de debatre, de decidir, d'actuar basats en la democràcia directa, a l'horitzontalitat, en el respecte de les minories, a la no delegació permanent, en l'acció directa, etc.. També els pot enfortir en el recel que ja manifesten cap a l'exercici del poder, o en la seva desconfiança cap a la figura política de la “representació”. Val la pena recordar en aquest punt la manera com Michel Foucault denunciava “la indignitat de parlar en el nom dels altres”. En la mesura que la memòria històrica d'innombrables lluites sorgides “des de baix” ha sedimentat al si de l'anarquisme, i en la mesura que les experiències i els sabers històrics ajuden a entendre millor el present, és obvi que l'anarquisme pot ser molt útil per als moviments emergents. Per fi, l'anarquisme també es pot revelar útil posant de manifest, críticament, els errors que s'han comès sota els plecs de la bandera pròpia.
I quines pràctiques actuals dels moviments socials es poden inscriure als preceptes de l'anarquisme?
L'horitzontalitat, la manera de conduir els debats, d'elaborar les propostes i prendre les decisions, l'accent posat sobre el caràcter “prefiguratiu” que ha d'impregnar els continguts i les formes de les lluites, és a dir, la insistència sobre la necessitat que les pràctiques que es desenvolupen no contradiguin els fins que es persegueixen. També cal esmentar la pràctica de l'acció directa i l'escepticisme davant de les mediacions, la crítica de la delegació i de la representació, o el rebuig del centralisme i de l'avantguardisme, sense oblidar l'aversió cap a qualsevol forma de dominació, etc..
Hi va haver anarquisme a l'eclosió del 15M?
Hi va haver, per descomptat. Subscric plenament les paraules de Rafael Cid quan es refereix a ell com a una “inesperada primavera llibertària”. A partir del moment en què l'únic subjecte polític legítim va ser la pròpia gent que estava present a les places i que estava implicada en la lluita, al marge de qualsevol instància exterior a ella mateixa, ja estàvem de ple al cor dels preceptes anarquistes. Si afegim que el recel cap a la representació es manifestava amb una força impressionant, encara ressalten més nitidament els trets llibertaris que el caracteritzaven. Des de la meva pròpia concepció de l'anarquisme, el fet mateix que no s'acceptessin manifestacions identitàries, encara que fossin anarquistes, reforça el caràcter anarquista del 15M. Saber si hi ha anarquisme, avui, al 15M és una cosa que se m'escapa per no haver seguit amb prou atenció la seva evolució més recent, però intueixo que el seu caràcter heterogeni i polimorf haurà sabut preservar enclavaments d'anarquisme.
El que ha passat a Can Vies (en el barrio de Sants de Barcelona), en què els seus ocupants, amb els veïns, han continuat treballant al marge del que pogués pretendre l'ajuntament (per exemple reconstruint el centre) reflecteix la pervivència de les idees anarquistes?
Més que la pervivència de les idees anarquistes, el que reflecteix el que ha passat a Sants és l'entroncament, o la melodia, entre algunes de les característiques de l'anarquisme per una banda, i el tipus de pràctiques que es van desenvolupar, i que se segueixen desenvolupant, al conflicte de Can Vies, de l'altra. Sintonia també amb la sensibilitat que manifesten amplis sectors dels col·lectius que protagonitzen l'actual insubmissió de caràcter social i polític. Les assemblees obertes, la negativa a negociar allò que es considera innegociable, el rebuig de qualsevol pacte que impliqui participar al sistema i sotmetre's a la seva lògica, la fusió del que és existencial i del que és polític, és a dir, la no separació entre la forma de viure i de ser, per una banda, i les pràctiques polítiques per una altra, l'acció directa manifestada fins i tot en la decisió de no deixar en mans alienes la reconstrucció de l'edifici, tot això estableix fortes ressonàncies entre l'anarquisme i el que ha passat a Can Vies. La pervivència, o fins i tot, l'actual puixança de l'anarquisme barceloní al si d'alguns col·lectius joves es va manifestar en els enfrontaments nodrits, en part, per les columnes que van confluir cap a Sants des de diversos barris.
En un passatge del llibre afirma que “lluitar contra l'Estat consisteix també a canviar les coses baix”, a les pràctiques locals”. En els darrers anys han sorgit diverses experiències autogestionades i moviments socials que, com la PAH, han exercit de contrapoder a l'Estat. Si aquestes opten per la via electoral, corren perill de perdre la seva força emancipadora?
Des del meu punt de vista aquest perill és evident. La integració al sistema, assumint algunes de les seves pràctiques i adquirint parcel·les de poder, amb el lloable propòsit de combatre'l i de transformar-lo des de dins, desactiva més aviat que tard la força de qualsevol política emancipadora. No és que, com diu el conegut tòpic, “el poder corromp…”, sinó que “per arribar al poder ja cal estar corromput”, és impossible altrament perquè no hi ha camí cap al poder que no impliqui pràctiques més o menys torticeres, així com múltiples desistiments i compromisos de major o menor calat. Per això sóc tan fervent defensor de l'exercici del “contrapoder” com a virulent crític del “poder popular”. El fet de reivindicar i de treballar per consolidar aquest últim condueix gairebé sempre a fer finalment el salt cap a la via electoral, i, És clar, cal preguntar-se què passa aleshores amb el clam que “no ens representen”, o amb el legítim crit de “que se'n vagin tots”?
En línia amb això, si moviments socials i grups amb pràctiques horitzontals, assembleàries i autogestionàries, arriben al ‘poder’, prenen les institucions, poden arribar a perdre aquestes característiques?
No és que puguin arribar a perdre-les, és que les perdran sí o sí, inevitablement. Mai no es “pren” el poder sinó que és el poder qui “ens pren”, perquè com bé deia Agustín García Calvo, “l'enemic està inscrit en la mateixa forma de les seves armes”, fer-les servir és reconèixer la seva victòria i adoptar el seu rostre. No cal haver estudiat molta psicologia ni molta sociologia per saber que la immersió en un determinat context i el fet d'assumir les seves pràctiques incideix sobre la manera de ser i de pensar de qualsevol que s'hi presti. Per poder auto justificar la pròpia conducta cal posar en consonància les idees assumides fins aleshores com a pròpies amb les practiques efectivament realitzades, ignorant la indesligable simbiosi entre idees i pràctiques propugnada per l'anarquisme, i oblidant aquella famosa pintada als murs del Paris de 1968 que deia: "Actua com penses o acabes pensant com actua" . Un moviment com el que esmentes a la teva pregunta no intentaria mai fer el salt cap a la conquesta del poder si estigués animat per la profunda convicció que mai cap exercici de poder aconseguirà engendrar un espai de llibertat.
Ho sento, el formulari de comentaris està tancat en aquest moment.