en Escollint sempre havíem estat amb els que crèiem eren “els sindicats”, Comissions jo Ugt. Ens venien, ens muntaven tot el tinglado electoral, no ens havíem de preocupar per res. això sí, quan calia negociar al Comitè o quan l'empresa s'excedia en els seus abusos amb algunes de les treballadores i se'ls requeria assessorament i suport per combatre'l, la resposta era “és el que hi ha, la llei és així, no es pot fer més”. Imagineu la ràbia i impotència que generava a la plantilla: patir injustícies, no saber afrontar-les i que els teus suposats defensors passin de tu perquè “és el que hi ha”.

Aleshores sentim que dels laboratoris Grífols, farts del mateix, s'havien passat en massa un sindicat anomenat CGT, que sempre se'ns deia que eren uns revolucionaris “tanca empreses”, i ara els anava molt millor. Que feien i que reivindicaven el que decidien els treballadors mateixos, vaya.

així doncs, algunas nos acercamos al local de Mollet del Vallès.

Al principi donava cranc, gent amable però directa. No ens prometien precisament el cel daurat i sí que ells i elles ens acompanyarien i ajudarien, però que érem nosaltres els que havíem de ser conscients dels nostres drets i aprendre a reivindicar-los. Que no cal saber gaire de lleis, que les lleis hi són escrites per utilitzar-les quan siguin necessàries. I ser capaços d'anar més enllà.

El primer dia va ser potser per no tornar. Però vam tornar.

I ens van ajudar, vaja si ens van ajudar, però també ens van passar la responsabilitat de decidir i ser sobiranament autònomes per primer cop. I això costa esforç, fins i tot fa mal. Però un cop t'alliberes de la cotilla de la dependència clientelar, voles, et sents valent, t'atreveixes a vindicar obertament allò que ha de ser teu per dret i que no són almoines ni engrunes del Patró. Se'n diu veure clar.

I vam trencar les nostres cadenes amb els sindicats col·laboracionistes amb les empreses: Ens presentem a les eleccions sindicals com nosaltres mateixes, amb les companyes de la CGT.

I el dia 23 de novembre votem. L'emoció era gran. Esgotades pel treball de preparació realitzat, per primera vegada per nosaltres mateixes, emoció pel potencial suport (o no) de les nostres pròpies companyes al procés emancipador, por d'haver donat la cara i si perdíem tenir conseqüències.

Però guanyem. De vegades la fam de llibertat atrau també l'ocell que viu còmodament alimentat a la gàbia. Eufòria desenfrenada. Màgia. Al principi no ens ho crèiem.

Ara toca trepitjar ferm i començar l'àrdua tasca de vindicar els drets que durant tots aquests anys ens ha vingut torejant l'empresa amb la inestimable col·laboració dels “assessors sindicals” dels sindicats-gestoria. PERÒ ARA HO FAREM NOSALTRES, UNIDES, SENSE INTERMEDIARIS.

En aquesta lluita hem estat totes dones, el nostre 25N davant el patriarcat empresarial.

Una forta abraçada agraïda als i les companyes de la CGT del Vallès Oriental, totes treballadores també.

La nostra petita i modesta revolució, però la nostra.