MÉS ENLLÀ D’ATURAR LA «LLEI ARAGONÈS»

MÉS ENLLÀ D’ATURAR LA «LLEI ARAGONÈS»

(O PROJECTE DE LLEI DE CONTRACTES DE SERVEIS A LES PERSONES):

El Govern de la Generalitat de Catalunya està tramitant un projecte de llei que si nosaltres, la població lliurepensant i lliureactuant, no li fem empassar en cru implementarà la porta oberta a la gestió privada de manera generalitzada dels serveis de benestar social tan assumits dins del nostre dia a dia com són el Dret a l’educació pública o els serveis de metge de capçalera i hospitalaris d’accés universal qualitatiu i sufragats amb les aportacions de totes i tots mitjançant en nostres impostos.

En cas d’aprovació de l’esmentada llei els diners continuaran sortint dels nostres impostos*, però en lloc de fer-se’n una gestió directa per l’Administració pública, aquesta es cedeix al millor postor (qui fa la oferta més barata i qui presenta un projecte més enlluernador que no té per què tenir res a veure amb la realitat: a saber, vivim al país del 3% i de l’amiguisme). *L’altra cara és que ens diran més endavant que els nostres impostos no hi arriben, i els faran pagar als més necessitats com jubilades, famílies sense recursos… el famós copagament. SI MÉS NO, PREOCUPANT.

Alguns d’aquests serveis ja fa temps que són privatitzats (externalitzar és un eufemisme que blanqueja el nepotisme de la privatització en favor dels amics): Serveis d’atenció a la gent gran (geriàtrics), integradores i educadores socials a centres juvenils i d’acompanyament de menors d’edat, vetlladores d’educació especial a les escoles, serveis de psiquiatria. I la cosa va com va.

Aquí fa anys que se’ns ensinistra a pensar com els polítics i empresaris taurons: «Faig una oferta pintoresca i innovadora per guanyar la licitació d’un concurs públic d’un servei social suculent. Tot seguit defineixo el meu tros del pastís, el dels meus gerents i l’agraïment als col·laboradors necessaris del resultat de la licitació: a partir d’aquí escassegen els diners i «tot surt molt car»: despeses de personal, de manteniment de les instal·lacions, materials… evidentment allò primer seria la contractació de 15 persones en lloc de les 30 que constaven al projecte presentat al concurs de licitació. En segon terme el gat per llebre (Per què contractar infermeres si amb auxiliars ja tiro? Per què educadores si amb integradores faig el pes? Total, surten més barates. En tercer lloc: per què haver de canviar l’agulla a cada anàlisi de sang? Potser que l’aprofitem per tres… total, el pacient (ara client) no ho veu… Ojos que no ven… però virus que ens infecta, o serveis emocionals perversos als nostres avis en els darrers anys de les seves vides».

Sí, així és com actuaríem com a empresaris en el context de la Llei Aragonès, i així actuant i actuarien ells en cas que fos implementada.

Recordem que cada servei privatitzat suposa a càrrec dels nostres impostos: Un gerent general (amb sou de quadre empresarial) i un altre per cada centre de treball. Evidentment són faves comptades a la balança: Gran sou dels empresaris versus salaris baixos al personal treballador (per lògica cada vegada serà menys qualificat professionalment), estalvi del número de treballadors (sobrecàrrega de treball , ansietat i pitjor rendiment en el servei: parlem d’atenció a persones febles com nens o avis), instal·lacions amb un manteniment precari (neteja, aïllament tèrmic, qualitats dels materials). Imaginem el desori degradant que venim observant com a ciutadans en els serveis de residència geriàtrica ampliats a l’actual escola d’educació infantil, cicles formatius, probablement en el futur a les escoles primàries i instituts, als ambulatoris mèdics i pediatria, a les operacions quirúrgiques, anàlisis de sang, i naixements als hospitals.

DEIXAR TOT PLEGAT EN MANS D’EMPRESARIS SERIA SINÒNIM DE FER-NOS L’HARAKIRI COM A CIUTADANS I CIUTADANES DIGNES I HIPOTECAR TANT EL PRESENT DELS NOSTRES AVIS I ÀVIES COM EL FUTUR DELS NOSTRES FILLS I FILLES.

Els impulsors del projecte de llei argumenten la seva tramitació «moral» basant-se en una pretesa prescripció normativa des de la Unió Europea fent interpretació reduccionista i perversa de la Directiva Europea 2014/24/UE, del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de febrer de 2014. La realitat és que no existeix cap normativa europea ni espanyola que obligui a la Generalitat de Catalunya a regular la gestió privada d’aquests serveis via contractació pública.

Evidentment rebutgem aquesta llei perquè pretén convertir en negoci d’interessos privats (»serveis»???) Drets socials bàsics per la vida de les persones del segle XXI com la sanitat, l’educació i l’atenció a les persones en situació de feblesa conjuntural o estructural.

Però no continuarem col·laborant en la clàssica dinàmica d’acompanyament de la defensa a ultrança la penúltima retallada com si fos un dret a lluitar contra la darrera, que encara és més salvatge.

Més enllà d’aturar la «Llei Aragonès» i retornar la centralització de la gestió dels Drets Socials Fonamentals a l’administració pública estatal els sindicats combatius hem de plantejar escenaris d’emancipació imaginant alternatives contra i més enllà de l’Estat. S’ha de superar el paternalisme i el clientelisme propis de la prestació de serveis i la concepció de les persones (i les seves comunitats) com a usuàries. L’usuari/ciutadà/consumidor –subjecte de drets que han d’ésser garantits per l’entramat institucional, per la burocràcia estatal- no és una altra cosa que l’individu atomitzat, la seva transformació en consumidor, tan de béns (mercaderies) com de serveis (en bona part prestats per l’Estat de forma directa o indirecta).

És necessari pensar mecanismes d’autogestió, descentralització i gestió democràtica de la salut –reformulada de forma àmplia com a benestar- que permetin situar aquest àmbit a l’esfera d’allò polític. Cal transcendir la tecnificació i la professionalització, pròpies de la gestió gerencial, i empènyer cap a models d’organització horitzontal, fonamentats en la democràcia directa i el model de la confederació, entesa com a suma d’esforços que reconeix l’autonomia de les parts i la seva sobirania en la presa de decisions. L’autoorganització de la salut i el benestar comunitaris és quelcom més ampli que la simple gestió sanitària d’impuls públic-privat. Parlem d’incorporar mirades i experiències que, de forma complementària al paradigma mèdic dominant a Occident, qüestionin radicalment el poder i la influència de la indústria farmacèutica o de fabricació de tecnologia sanitària. Des d’una esmena a la totalitat de les relacions socials i de producció hegemòniques, al capitalisme, no podem acceptar la subordinació de la salut i el benestar comunitaris a criteris d’eficiència econòmica, explotació i extracció salvatge de recursos. I, aquesta, sense anar més lluny és la realitat del sistema sanitari actual que es pretén defensar.

L’impuls emancipador és el contrari del corporativisme i la defensa dels privilegis. Quan parlem de persones, ho fem de dignitat.

MÉS ENLLÀ D’ATURAR LA «LLEI ARAGONÈS» : AUTOGESTIÓ HORITZONTAL MUNICIPAL DELS RECURSOS, DEMOCRÀCIA DIRECTA I CONFEDERACIÓ !!!!