May 062026
 

Pot haver una estreta relació causal en la degradació de les infraestructures de transports i serveis públics (educació, sanitat… futurament xarxes de clavegueram, de distribució d’aigua potable, tractament d’aigües residuals…) a Catalunya en el FET que fa ja més d’una dècada superés el 75% del PIB mitjà de la Unió Europea i deixés de rebre Fons Regionals Estructurals (FEDER i FSE)?

En teoria aquest FET ens hauria d’alegrar i omplir d’orgull perquè constataria la consolidació dels símptomes de progrés i salut competitiva de l’economia catalana (en termes liberals, clar).

Tanmateix sembla que el percentatges de recursos públics (els nostres impostos) que abans provenien dels Fons de la Política Regional de la Unió Europea i que realment van servir per «modernitzar» Catalunya han deixat de ser invertits des del moment que «vam» passar a «gaudir de bona salut» econòmica i esdevenir una regió «pròspera» de la UE.

I així tenim les infraestructures viàries, ferroviàries, el sistema sanitari i educatiu públics. [Xarxa elèctrica i infraestructures interterritorials dependents de l’Estat també són en un estat de manteniment ben lamentable, però pertanyen a un altre biaix analític].

On han anat a parar aquests percentatges d’inversió en el manteniment i millora dels serveis públics catalans des que tenim la sort de ser una «regió avançada i amb PIB solvent dins la UE»? La famosa «Dinamarca del Sud» (publicitat ben convincent per qui no hi visqui, clar).

Tot plegat s’assembla més a un Catalonia i different, too que no pas a un «morir d’èxit».

L’ombra de la mil·lenària tradició corrupta de l’imperi romà i el catolicisme sembla que no queda pas reduïda a l’España castiza.

Ben al marge dels clientelismes privatitzadors que dominen TOTS els partits polítics del Parlament català, això sembla un veritable Càrtel de la Cosa Nostra. Però no pas de contraban amb tabac, alcohol ni drogues sinó amb els impostos que suem cada dia els i les currantes al tajo.

Catalunya també és l’avantguarda d’Espanya [i del sud mediterrani d’Europa, potser] en tripijocs, martingales i bacanals d’enriquiment de corruptes polítics i empresaris en perfecta simbiosi.

La seva «fiestuki» la paguem nosaltres.

Pot haver una estreta relació causal en la degradació de les infraestructures de transports i serveis públics a Catalunya en el FET que fa ja més d’una dècada superés el 75% del PIB mitjà de la Unió Europea i deixés de rebre Fons Regionals Estructurals (FEDER i FSE)?

Sí!

Podem continuar sent els banyuts i seguir pagant el beure. O bé desempolsar la dalla. Això sí, amb alternativa COL·LECTIVA clara i que hi creiem amb compromís.

 

Un afiliat al Sindicat d’Activitats Diverses del Vallès Oriental

Jul 272025
 

Lo aprendí de los viejos y tienen razón. Las ideas se difunden y se aprenden a poner en marcha mediante el ejemplo práctico, el estar ahí cada día, siendo coherente. Decían.

Los viejos (y las viejas, claro) es como cariñosamente llamamos a las y los compañeros que tuvieron la suerte de participar en la esperanzadora Revolución de 1936 y la desgracia de sufrir la traición (burguesa y estalinista), la derrota, la represión, el exilio. Fueron y son, un poco, nuestros maestros de lucha.

Eran críticos con el abuso de las “grandes charlas” aleccionadoras de las puntas de lanza intelectuales sobre los y las trabajadoras del tajo. Las grandes arengas y razones se quedaban un poco “ahí” y no llegaban a desencriptar las estrategias reales adecuadas para subsanar las necesidades vitales del que pasaba hambre, humillación doblando el lomo en la mina, en el campo. En cambio con el compañero que se compartía día a día, visicitudes, sí.

Los viejos eran críticos con su abuso, recordamos.

Hoy día parece que hayamos renunciado un poco a nuestros principios, tácticas y finalidades para ir a imitación y remolque de las prácticas formativas y publicitarias capitalistas “por adaptarnos a lo que se lleva ahora”. Por no saber o poder construir nosotras mismas “lo que se lleve ahora”, se lo compramos al enemigo para “luchar contra él”. Vencer al amo con las herramientas [y valores] del amo; alguien dijo que no era posible porque reproduciríamos también sus peores vicios. Que necesitamos las nuestras propias para construir aquello nuevo en lo que creemos.

En los movimientos libertarios últimamente parece que todo lo resolvamos con “rápidas formaciones” para aquellas personas nuevas. ¡Y ya está! Rápidas formaciones que requieren tiempo, preparación y parece que todo un equipo “profesionalizado” de formadores. ¿O bien es una losa más a añadir a los y las militantes que ofrecen su tiempo y esfuerzo abnegadamente?

Ello en ningún caso quiere decir que no sean necesarios procesos de enseñanza (formación) discrecionales, pero no para todo.

¿Y después de las múltiples formaciones qué? ¿El Nirvana?

Lo que no se practica se cae, se olvida. Saco roto. Necesidad de nuevas formaciones. Hasta la nueva “necesidad de formación”.

Si le solucionas alguien las dudas inmediatas, obtendrás un buen alumno/cliente asiduo. Si les enseñas a solucionarlas buscando en su Convenio Colectivo, habrás titulado a nuevos maestros de la Propaganda por el Hecho.

Propaganda por el Hecho y Acción Directa son herramientas NUESTRAS [No en el sentido falso y manipulador que relatan los libros de texto de historia de Bachillerato, sino como predicar con el ejemplo y ser lo bastante maduro para organizar tu proceso de emancipación y lucha, sin “líderes” que lo hagan por ti, ni la omnidependencia de “abogados” que sustituyan absolutamente la Acción Sindical].

Los procesos de aprendizaje recíproco lentos, informales [no discrecionales], dialécticos en la convivencia militante presencial del día a día, tanto en el trabajo como en los espacios físicos de la Organización son como el café a fuego lento: profundos y permanentes. Son “los nuestros” y no los del amo. Eso sí, como las cosas buenas, requieren tiempo, interés y disposición.

Seamos café a fuego lento, pues.

 

Una afiliada del Sindicato de Actividades Diversas del Vallès Oriental

Sep 242024
 

Quina deu ser la raó (o les raons) per la qual persones que van viure la pobresa durant el franquisme i un sistema de Seguretat Social Pública ben bé testimonial [quants germans, familiars i coneguts morts que haurien sobreviscut amb un sistema sanitari prou desenvolupat, ja des dels anys 1950] en l’actualitat menystenen obertament el tracte i tractament, cent mil vegades millor que antany, que reben als hospitals i centres de salut en ser atesos o ingressats?

Curiosament, en sa majoria, o bé desconeixen que els sistema públic de la Seguretat Social es nodreix dels impostos dels i les treballadores, o bé són roïns arrogants pobres, d’aquells que aprofiten les escadusseres oportunitats que tenen per sentir-se suposadament «importants»; talment com els amos a qui han llepat fidelment les sabates durant tota la vida, per treure el monstre de la Síndrome de l’Emperador (aquesta vegada frustrat) que duen a l’interior. A saber… amb la dependenta del supermercat, amb el metge…

El seu melic liberal i «únic» no deu concebre allò de la caixa comuna de diners perquè se’n beneficiïn aquelles persones que tenen la desgràcia d’emmalaltir o quedar-se sense feina [el subsidi d’Atur també forma part de la caixa de la Seguretat social].

Els recursos són els que són i aportem mitjançant els impostos al nostre treball. Podrien ser-ne més? I tant! També s’esdevé la trista tradició estructural del clientelisme polític i l’estraperlisme, al nostre país.

Les classes populars no vivim precisament dies de glòria, incapaces en l’intent de revertir la implacable ofensiva de tots els partits polítics que accepten engreixar l’engranatge del parlamentarisme liberal burgès per privatitzar els serveis sanitaris, l’educació i els serveis de cohesió socials i traslladar-los d’allò que consideren «les mans mortes del bé comú universal (la cosa pública)» a les voraces gorges dels empresaris privats.

Tampoc aquestes persones megalòmanes del seu melic són conegudes a les assemblees organitzadores de les reivindicacions pels drets a la universalitat i qualitat dels serveis bàsics: Sanitat, educació, Serveis del Sector [de cohesió] Social, jubilació abans dels 60 anys i amb dignitat). Assemblees que criden desesperades als quatre vents la necessitat de la col·laboració de tothom (però ningú mai té mai temps «segons per a què, clar. Qüestió de prioritats».

Tampoc a les manifestacions al carrer.

Ara bé, al bar, a la sala d’espera de l’ambulatori, al supermercat… Sí.

Malalties de la desmemòria, cada vegada més col·lectiva, del segle XXI.

Persones que no han fet res de dolent a la seva vida, però que tampoc han aportat [ni estan aportant res a la col·lectivitat].

Una Gran aliança entre el Narcisisme, Hedonisme, Adanisme, Cunyadisme, el Consumisme Insatisfet i la Síndrome de l’Emperador.

Malauradament pot semblar que no hi ha res a fer.

O sí?

Sempre existirem les resistències, malgrat tot, empenyent i caminant cap a Utopia.


Video & Audio Comments are proudly powered by Riffly