Érem desesperats. Els encarregats ens tenallaven a tota hora. Els «enllaços» eren amics dels jefes. Anar a treballar era l’infern. Ho pagàvem amb nervis i mala llet a casa.
A ella se li va ocórrer la idea d’anar-hi. «Tu no hi toques, aquells són dels revolucionaris que cremen les esglésies».
La desesperació i la necessitat de pagar les hipoteques i donar de menjar els nanos empenyien.
Hi vam anar.
El local d’aquell sindicat no era més gran que una xurreria d’aquelles que només tenen fregidora i taulell de venda. Taula de reunions al mig, desordre de llibres. Sense aire condicionat ni calefacció. Gent senzilla i propera, somriures, explicacions que enteníem i ens animaven, lluny dels tecnicismes dels assessors delegats dels «grans sindicats». Sense banyes ni cua punxeguda, tu.
No eren pas «professionals del sindicalisme» sinó persones generoses que creien en la reciprocitat i l’ajuda mútua col·lectiva per construir una societat més justa.
No ens van «salvar la vida» pas. Ens van fer créixer la confiança de creure en nosaltres mateixes per fer-ho. Van dedicar el temps que ens va caldre per orientar-nos i acompanyar-nos perquè fóssim capaces de prendre les nostres pròpies decisions i ser-ne conseqüents.
No vam fer la revolució col·lectivitzant l’empresa [segurament perquè tampoc no ens ho vam plantejar en la nostra presa de decisions autònoma] però la por sí que va canviar de bàndol. En endavant vam posar els nostres Drets com a bandera i l’acció directa col·lectiva per defensar-los i fer-nos respectar. I trepitjar fort per aconseguir millores, moltes millores.
Ara anar a treballar encara és una creu, però ja no aquell infern. I a casa, la convivència va retornar a la normalitat.
«Aquella gent senzilla i propera, somriures, explicacions que entenem i ens animen» encara hi són, ja més grandets i grandetes. Ens continuen ajudant i acompanyant.
Alguns i algunes que també venen desesperats s’aprofiten d’aquesta abnegació i desapareixen del mapa una vegada consideren que han solucionat el «seu» problema. Són els aprofitats amb mentalitat individualista. D’altres continuen estirant d’aquesta generositat sense aportar res a la resta.
Nosaltres vam optar per seguir participant activament i engruixir la base de persones generoses que abnegadament dediquen part del seu temps personal a acompanyar els altres a millorar les seves condicions laborals i socials. Ens diem i considerem companys i companyes. Tampoc és que siguem gaire «revolucionàries», però aportem la nostra experiència i aprenentatges per ajudar els altres a fer un món una mica millor. Se’n diu RECIPROCITAT. I la reciprocitat és indefinida i pot ser infinita.
Igual que guanyar molts diners per comprar una gran casa, un gran cotxe i fer grans viatges turístics pot generar grans plaers personals… ajudar els altres, veure com mitjançant la seva pròpia emancipació esdevenen autònoms, sobirans de les seves decisions, s’organitzen, lluiten per allò que consideren just, ho celebren i formant-hi part ho celebrem, també és magnífic.
Tot un xut d’adrenalina, aquesta amb dignitat moral.
PERQUÈ AJUDAR TAMBÉ MOLA
I pot ser recíproc en progressió infinita.
El canvi de paradigma depèn de nosaltres.
Un brindis pels i les que naixen, creixen i viuen sense permís!
(com les plantes adventícies)
