El frau generalitzat en la contractació temporal

Gairebé una de quatre persones assalariades a Catalunya té un contracte temporal, segons les dades de l’enquesta de població activa (EPA) del tercer trimestre d’enguany. Però el que realment dóna un retrat clar de la precarització del mercat de treball és que quasi tots els nous contractes són temporals. Les xifres són rotundes. Al setembre, al Principat van registrar-se 281.932 contractes, dels quals el 86,2% van ser temporals. A l’octubre, els percentatges van ser similars. D’un total de 267.442 contractes, el 86,5% van ser temporals. Al setembre, en parlar de les dades, el secretari general del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, Josep Ginesta, va afegir que “quatre de cada deu contractes temporals no duren ni un mes, i d’aquests quatre, el 75% no arriba ni a una setmana“. I va culminar-ho dient que “entre gener i setembre s’han fet més contractes d’un dia de durada que d’indefinits”. Més enllà de la denúncia de la precarietat, on no va posar el focus Ginesta és en el fet que bona part d’aquests contractes temporals són fraudulents i haurien de ser indefinits, segons recalca Sergio Maldonado, advocat laboralista del Col·lectiu Ronda.

Tot i que hi ha desenes de modalitats diferents de contracte, a la pràctica n’hi ha tres grans tipus que justifiquen la temporalitat: són els d’obra o servei, el de circumstàncies de la producció o el d’interinitat. El primer té com a límit temporal la finalització efectiva de l’obra, el segon es justifica per afrontar un especial volum de feina que és circumstancial i no resultava previsible, i el tercer està vinculat a la substitució temporal d’un treballador, ja sigui perquè en excedència, de baixa mèdica, de permís de maternitat o paternitat, etc…

Maldonado explica que un contracte temporal vàlid ha de ser “causal”, és a dir ha de tenir una raó temporal que sigui certa i que el justifiqui. Per exemple, no seria correcte que una empresa tèxtil contracti una persona durant sis mesos i ho justifiqui amb l’argument de “l’increment de vendes de la temporada d’estiu” ja que, per començar, l’estiu no s’allarga mig any. En canvi, sí que seria vàlid un contracte que expressi que es necessita un reforç perquè la mateixa empresa ha tret al mercat una nova peça de roba o que una pastisseria contracti durant quinze dies un treballador per fer les mones de Pasqua, ja que aquí sí que pot al·legar “circumstàncies de la producció”.

Article de Marc Font sencer a:
CGT Catalunya

Esta entrada fue publicada en Normativa laboral, Política, Sindical. Guarda el enlace permanente.