Ahir al vespre una companya es va passar pel local del sindicat. La seva expressió delatava que la jornada li havia estat adversa.

De sobte un somrís li va il·luminar la cara: «-Les companyes de XXXXXX* han guanyat les eleccions sindicals».

*No esmentem el nom de l’empresa perquè fins i tot les treballadores el van ignorar expressament en la seva campanya, en conseqüència de la seva indigna actitud envers elles. No esmentar el nom del porc, malgrat sabem tots qui és.

La victòria en el procés electoral era anecdòtica. Aquells llavis mostraven l’orgull per les companyes amb les quals havia col·laborat colze a colze des que alguns anys enrere un empresari despietat les havia abandonat «per insolvència». L’Ajuntament de Mollet del Vallès, pel qual treballava la subcontracta fallida, no ho va fer gaire millor i les va menystenir fins a extrems poc humans. Va caldre, des de zero, lluitar per la subrogació.

La nova empresa licitadora, la innombrable actual, les ha vingut tractant amb arrogància i menyspreu: persecucions assetjants per part de les indivídues supervisores, amenaces de sancions i suspensió de sou recurrents, acomiadaments despòtics a companys i companyes.

Un dels companys assetjats i amb amenaces de sancions va acabar mort en allò que les lleis burgeses anomenen eufemísticament «accident laboral». Companyes nostres foren denunciades penalment per gosar dir que certs «accidents laborals» són més aviat assassinats.

L’imperi de la llei del més fort, ähvardused, persecucions, acomiadaments, un MORT, denúncies penals, greus malalties… a qualsevol lloc haurien imposat la omertà i la rendició en massa.

PERÒ AQUÍ NO SOM PAS QUALSEVOL LLOC.

Aquestes companyes fa un temps no en sabien gaire, de Drets, feien la mirada perduda de l’anyell esperant ser degollat.

Algunes i alguns van dedicar molt generosament gran part del seu temps, saviesa i energia a ensenyar-les que la dignitat era dins seu i que l’havien d’emprar per ser autònomes en la lluita per prendre la serp pel coll.

A dia d’avui aquestes companyes ja fa temps que, en creuar-les pel sindicat, ja no tenen la mirada esbiaixada, sinó penetrant, els ulls de la dignitat de les treballadores que, malgrat la condició de ser humils, saben aguantar la mirada al patró i cantar-li les veritats, exigir-li els Drets i denunciar-li cada xarlotada i forçar-lo a readmetre treballadores acomiadades.

I ja ho fan elles soles, i ens podran ajudar a la resta.

Gràcies a les persones abnegades que van dedicar el seu temps, no a dirigir-les sinó a ensenyar-les en l’autonomia emancipadora.

Guanyar unes eleccions sindicals, una anècdota. EL SOMRIURE, LA DIGNITAT.

Probablement no hauria de ser jo la persona més indicada per escriure aquestes lletres, però ningú altre ho farà.

Certes situacions invisibles mereixen ser conegudes, vindicades i no oblidades.

MOLTES GRÀCIES!!!

Unx afiliadx del sindicat del Vallès Oriental