3+2 no és igual que 4+1, ministre Wert!

La darrera ocurrència del ministre Wert, si descomptem la d’assistir als premis Goya i instaurar la censura entre els seus participants si portaven emblemes de lluita per la llibertat d’expressió de TVE, ha estat la de canviar els plans d’estudis universitaris.
La majoria de carreres universitàries consten de titulació de grau de quatre cursos (240 crèdits) i de màster d’un (60 crèdits). La proposta del ministre és que, a partir del curs 2016-17, les universitats “que ho considerin” puguin oferir graus de tres cursos (180 crèdits) i màsters de dos (120 crèdits).

Les dues raons fonamentals que va exposar són: en la majoria d’Estats de la UE ja és així; i, això, suposarà un estalvi per a la famílies que vulguin “invertir” en l’educació universitària dels seus fills i filles.

El que no esmenta, el ministre pitjor valorat de l’infravalorat govern Rajoy, és que el preus dels crèdits de graus i màsters són pràcticament iguals en la majoria d’estats membres de la UE; mentre que a l’Estat espanyol el preu del curs de màster pràcticament dobla el de grau. És a dir, el pla 3+2 és força més car que el pla 4+1.

La frase que no acaba, però que se l’entén perfectament, és que l’alumnat de classe popular no podrà accedir per motius econòmics (gràcies, entre d’altres motius a les retallades i a la reforma de les beques que el mateix ministre ha portat a terme) als dos cursos de màster i, com a conseqüència, el grau de tres cursos li sortirà més barat que el de quatre. Això sí, no li servirà per a res excepte per a tenir un títol universitari que penjar a la paret perquè qualsevol feina relacionada amb la seva especialitat exigirà el títol de màster. Ironies d’un cínic classista!

La majoria d’universitats i facultats optaran perquè els graus de tres anys siguin molt generalistes, deixant l’especialització per als màsters. Amb la consegüent depreciació educativa i laboral d’aquests nous graus. A més, és força provable que la nova oferta de màsters no contempli un per a cada grau, amb la qual cosa l’alumnat es veurà obligat a escollir-ne un que no s’havia plantejat o a cercar-lo en l’oferta privada.

Aquest pla tindrà una conseqüència negativa pels sectors de professorat (PDI) i de personal d’administració i serveis més precaris que encara es precaritzaran més o s’eliminaran.

Des de fa anys, les administracions educatives estan treballant de valent per eliminar l’equitat del sistema educatiu públic i per privatitzar tot allò que pugi ser negoci. Ara també amb el que la secció sindical CGT-UAB anomena pla Bolonya 2.0.

Per Emili Cortavitarte, afiliat de CGT Ensenyament.
Article publicat al núm. 169 de la revista Catalunya.

Publicado en CGT, Economia, Educació, Política, Sindical, Universitats | Comentarios desactivados en 3+2 no és igual que 4+1, ministre Wert!

La paga extra deguda

Paga extra nadal 2012Companys, companyes,

el passat divendres 13 de març, des de la UOC ens anticipaven que aviat tindrem notícies sobre el «Retorn d’una part de la paga extra de desembre de 2012» (notícies internes, amb login).

Esperem que la gestió segueixi el seu curs normal i que aquesta tornada sigui només el principi de la devolució del total de les pagues extres retingudes als treballadors i treballadores.

 

Publicado en Oberta | Comentarios desactivados en La paga extra deguda

CGT en defensa de l’Educació pública, de qualitat, laica, universal i gratuïta

cgt-escola-publicaMatricula a les teves filles i fills en la pública!! La concertada és privada

Vine a la pública!
Laica, de qualitat, garant de la cohesió social

Companyes i companys,

Des de CGT Ensenyament us volem informar que s’ha obert el termini per presentar la sol·licitud de preinscripció a l’educació infantil (segon cicle), primària i secundària obligatòria: del 10 al 17 de març (fins a les 24 h del 16 de març si s’envia per Internet). Tota la informació aquí

Us animem a triar l’educació pública perquè:

- Ensenya a conviure sense distinció d’ètnies, classe social, religió, sexe, nacionalitat, capacitats… desenvolupant valors de convivència, solidaritat, pluralitat, llibertat de pensament, tolerància ideològica i de creences i rebuig a qualsevol segregació o discriminació social.

- Garanteix la cohesió social futura de la societat en estar contribuint a la compensació de les desigualtats socials.

- Ofereix un ensenyament gratuït, comptant amb recursos per atendre tot l’alumnat.

- Ofereix professorat especialitzat i de suport per a les dificultats d’aprenentatge, equips psicopedagògics i departaments d’orientació.

- Els centres públics són nostres, estan oberts a la societat i permeten la plena participació real en la seva gestió de tots els sectors de la comunitat educativa: professorat, alumnat i famílies, sentint-nos tots còmplices en la millora de la qualitat del servei educatiu, en un ambient de treball en llibertat i pluralitat.

- Ofereixen i milloren els seus serveis escolars: menjadors, instal•lacions esportives, laboratoris, biblioteques, aules d’informàtica…

- Les escoles i instituts públics són pròxims a l’entorn natural i social de l’alumnat i les seves famílies.

- L’alumnat dels centres públics compta amb una variada oferta d’activitats extraescolars i complementàries organitzades per les Associacions de Mares i Pares i les administracions educatives.

- Quan l’ensenyament privat diu «centres sostinguts amb fons públics» és un eufemisme que amaga el negoci que fan els centres privats amb les subvencions. Els concerts són diners públics que haurien de ser per a l’Escola Pública i no per a enriquir butxaques privades. CGT aposta per la progressiva integració a la xarxa pública dels centres concertats que ho desitgin havent de quedar la resta com a privats.

Per les raons exposades CGT us convida a matricular les vostres filles i fills a la Pública

Federació d’Ensenyament CGT Catalunya
http://cgtense.pangea.org/
@CGTEnsenyament

Publicado en CGT, Educació, Política, Sindical, Social, Universitats | Comentarios desactivados en CGT en defensa de l’Educació pública, de qualitat, laica, universal i gratuïta

Balanç de CGT Ensenyament de les eleccions sindicals a l’ensenyament públic de Catalunya

Un panorama marcat per l’abstenció

Quasi 7 de cada 10 mestres, no han votat (35,06% de participació) quan fa vuit anys, ho feien 5 de cada 10 (48,70% de participació). Aquesta indiferència no ens preocupa tant electoralment, com perquè reflecteix el grau de desmobilització al que hem arribat i que és el que ha permès ens hagin anat colant totes les agressions que hem patit els darrers anys.

Entenem que hi va haver un abans i un després de l’inici del curs 12-13, quan acomiadaven a 3000 interins i encara des dels centres, un sector significatiu del professorat demanava el no inici de curs. El boicot de tots els sindicats excepte CGT, va debilitar la resposta, però sobretot va portar a un ampli sector a la impotència.

A partir de llavors, tot va anar de baixa: samarretes grogues, concentracions descentralitzades que abans es feien amb il·lusió i relativa força van caure en l’apatia,…

Malgrat que la desmobilització facilita que els grans aparells sindicals s’imposin, el fracàs de la política de la negociació, que a més han volgut rendibilitzar amb prepotència durant la campanya, porta a la caiguda dels grans sindicats tradicionals (CCOO i UGT) i corporatius (ASPEPC, ANPE, CSIF).

USTEC mereix un punt a part: és l’únic gran aparell que creix. Treu més vots que a les eleccions de 2011-malgrat la reducció d’electors i l’alta abstenció-, però segueix per sota dels de 2006, quan va quedar per primer cop com a primera força a nivell de Catalunya.

Al nostre entendre, recull un sentiment de que només hi ha lloc per a la protesta, la queixa, davant una situació a la qual no es pot fer front, i no ens queda més opcions que acceptar-la.

La conseqüència de tot això han estat les reiterades crides a «acumular forces», a»no començar el curs amb normalitat», o bé endegar una campanya com la ILP –que ha trobat ressò en amplis sectors i ha facilitat una bona campanya electoral-, és a dir una acció sindical que no el confronta ni al govern ni a les seves agressions. USTEC, al costat de CCOO, ha estat el sindicat majoritari des de fa 13 anys. No obstant això, la seva política de negociació i la seva acció sindical no només no han aconseguit millores laborals i educatives des de que va esclatar la crisi, sinó que ha estat incapaç de frenar les agressions que el Departament ha realitzat sobre el sistema educatiu i els nostres drets com a treballadores.

CGT: un gran pas endavant

En aquest panorama és significatiu l’avenç de CGT: pujant en nombre de vots a nivell català i passant de 18 a 28 delegats, tot i que només ens presentàvem a 6 de les 10 circumscripcions. Una pujada de 10 representants a les Juntes de Personal, com USTEC, amb la diferència que ells partien de la feina de 140 delegats i nosaltres de la de 18.

Aquest percentatge encara puja més si comparem els ST en que ens presentem: un 100% de delegats més a BCN Consorci (de 2 a 4), un 60% al Baix Llobregat (quedant a més com a primera força a localitats tant significatives com Cornellà) i entrant per primer cop a Tarragona (2 delegats)…

La lectura que en fem és que a nivell del professorat més compromès –especialment actiu en els processos assemblearis des de baix, com la interzones i la vaga del 12-13, o la mixta de l’assemblea docent-, es perfila CGT com a opció alternativa al sindicalisme majoritari dels darrers 30 anys centrat en la negociació i les decisions de les cúpules.

L’important creixement que hem tingut és un procés lent de treball a centres, zones, assemblees… que no ha estat afavorit per la poca mobilització i va més enllà de la nostra afiliació.

Per això, fem un balanç molt positiu dels resultats, però no volem ser autocomplaents. D’una banda, aquest creixement no ha estat suficient per entrar a la Mesa Sectorial (hauríem d’haver aconseguit 35 representants). Per altra banda, haurem de continuar treballant per consolidar la confiança del professorat.

Delegats, Juntes de Personal i Meses Sectorials

Els delegats o representants a les Juntes de Personal que hem votat, no són equivalents a llicències sindicals. Cada delegat, per llei, disposa de 40 hores per a tasques sindicals, però en el nostre sector això generaria el caos als centres ja que vol dir que, tot avisant, es poden agafar en el moment que el delegat consideri oportú. Per això, s’acumulen les hores –incloent les dels delegats de salut, les de les seccions sindicals o les aconseguides segons el percentatge- en el que s’anomena una borsa fins a aconseguir mitges jornades o jornades senceres. Per això, els delegats ho son a les Juntes de Personal, però no tots tenen llicència sindical: per a que alguns les tinguin, molts han hagut de renunciar a les seves hores.

La Llei 7/2007 de l’estatut bàsic de l’empleat públic, fixa funcions de la Junta de Personal (formada per tots i totes els i les delegades dels diferents sindicats triades en cada ST): rebre informació sobre la política de personal, retribucions, evolució de l’ocupació, sancions de faltes greus, jornada laboral i horari, vacances i permisos, compliment de les normes en matèria de condicions de treball i prevenció de riscos laborals… Cada Junta de Personal vota una comissió permanent on estan presents tots els sindicats, que té cada trimestre una reunió amb els S.T. corresponents per tal de ser informat i escoltat.

Hi ha un nivell superior, que no és d’informació sinó de negociació entre els sindicats i el Departament, on es tracten els temes que afecten a tot el professorat de Catalunya: són les Meses Sectorials. La Mesa Sectorial d’Ensenyament la composen els sindicats que han obtingut més d’un 10% a les eleccions, és a dir, USTEC, CCOO i ASPEPC. També hi serà present UGT perquè, junt amb CCOO, són els únics sindicats que segons la normativa laboral estatal tenen la consideració de «més representatius» i poden estar en totes les representacions sectorials i d’empresa independentment del nombre de delegats que obtinguin en les eleccions sindicals –en aquest cas, treuen menys delegats que nosaltres, però ells hi son i nosaltres no-.

I ara? Seguir acostant el sindicalisme als centres

Un dels problemes que també han fet evidents les eleccions és l’allunyament entre el professorat i les organitzacions sindicals. Per això, i en consonància amb el que hem vingut impulsant en els quatre anys anteriors, la CGT proposa les següents mesures:

1.- Potenciació dels delegats de centre i de les reunions de zona.
Com a mesura transitòria volem aconseguir el reconeixement normatiu perquè una persona per centre disposi de 2 hores a la setmana per a fer la tasca de coordinació sindical, que permeti l’assistència regular a les reunions de zona i que faciliti la reunió del personal del centre tant per a rebre la informació, com per a fer arribar propostes a l’assemblea de zona.

2.- Aproximar la Junta de Personal als centres.
Tal i com vam fer fa quatre anys, tornarem a presentar esmenes als reglaments de les JP, per tal que aquestes siguin permeables a les preocupacions dels centres. En aquell moment la resposta unànime de CCOO, USTEC, UGT i ASPEPC va ser no, deixant totes les decisions importants en mans de les reunions de les cúpules sindicals. Tornarem a proposar que les JP siguin obertes al professorat, que es doni veu si una zona decideix portar un tema a la Junta i proposa un portaveu, que els temes que es presenten a zones arribin a la reunió trimestral amb l’administració, que s’informi als centres de les reunions de Junta i de les reunions amb l’administració. Així proposarem:

  1. Regularitzar les reunions de la Junta de Personal, com a mínim una al trimestre, informant als centres tant de les reunions com de les resolucions.
  2. Obrir les reunions de la Junta de Personal a la presència del professorat.
  3. Poder demanar una reunió de Junta de Personal amb un 2% de signatures de professorat del ST que ho sol·liciti.
  4. Informar prèviament als centres de les reunions amb l’administració, per poder recollir les inquietuds.

Federació d’Ensenyament CGT Catalunya
http://cgtense.pangea.org/
@CGTEnsenyament

Publicado en CGT, Educació, Sindical, Universitats | Comentarios desactivados en Balanç de CGT Ensenyament de les eleccions sindicals a l’ensenyament públic de Catalunya

8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora – Els nostres drets no es demanen. Es lluiten. Es conquereixen.

En aquests temps de crisis-estafa, de capitalisme i patriarcat, de pèrdua generalitzada de drets i llibertats, les treballadores i precàries ens organitzem i denunciem des de CGT: les mentides del Govern, de la resta de partits polítics i dels poders econòmics sobre la falsa sortida de la crisi i les millores en les taxes d’atur, que ens mantenen adormides, esperant una millora que no arribarà.

Quan la realitat segueix sent:

  • El descens de la taxa d’activitat de les dones en el mercat laboral.
  • L’augment de l’atur femení.
  • L’augment de la temporalitat en el treball de les dones.
  • La precarització de les nostres condicions laborals, econòmiques i de prestacions.
  • La sobrecàrrega de les cures.
  • La deterioració de la nostra salut.
  • La privació dels nostres drets sexuals i reproductius.
  • El pitjor accés i condicions en l’educació.
  • L’augment del pes que portem les dones en el sosteniment econòmic i psicològic de la família.
  • L’increment de la violència que sofrim les dones, tant en les llars com en els entorns laborals.
  • El manteniment dels rols sexistes en tots els àmbits de la vida.

En aquest context social, les dones de CGT, organitzades i aliades en la lluita amb les diferents plataformes, moviments socials, centres de treball, espais culturals… hem aconseguit parar molts dels atacs contra els nostres drets i llibertats. I seguim denunciant-los i frenant-los, canviant la realitat i prenent el que és nostre, conquistant els drets que ens mereixem.

PERQUÈ ELS NOSTRES DRETS NO ES DEMANEN. ES LLUITEN. ES CONQUEREIXEN.

Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT

Publicado en CGT, Memòria històrica, Política, Social | Comentarios desactivados en 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora – Els nostres drets no es demanen. Es lluiten. Es conquereixen.

Novetats varies a Oberta UOC Publishing

CGT

Companys, companyes,

aquesta és una possada al dia de informacions varies de caràcter sindical que ens afecten com treballadors d’Oberta UOC Publishing. Com que actualment no dispossem del tauler on podem comunicar-vos informació de caràcter sindical, continuem amb el blog intern, fins que trobem un mitjà millor.

Trasllats

Després dels dubtes sobre si Oberta UOC Publishing anava o no a Castelldefels, finalment des de la UOC es va decidir que els grups que van a les instal·lacions de Castelldefels seran l’IN3, l’OSRT, l’Escola de Doctorat, els Estudis de Dret i Ciència Política i l’Àrea de Tecnologia. Amb aquests canvis també cal aclarir que Oberta UOC Publishing paga lloguer per aquest espai en 22@, no és de gratis, tal com deixava en dubte un article de Notícies internes de la UOC («La UOC deixa l’edifici del Barcelona Growth Centre i recupera l’edifici de Castelldefels, situat al Parc Mediterrani de la Tecnologia»). També es rumoreja seriosament que en els propers mesos nosaltres pujarem a la planta +1 d’aquest mateix edifici del 22@.

Nous treballadors i treballadores: precarietat laboral i externalització

D’altra banda, en Oberta s’han obert ofertes públiques de treball per a la incorporació de nous treballadors/as: dos gestors editorials, un maquetador/programador en Tecnologia i un gràfic. I segueix circulant gent sense cap informació per part de l’empresa, ni tan sols la mínima presentació personal i humana a la resta de treballadors/es, pot venir algú a treballar a cinc metres de tu i ningú et dirà qui és ni quin treball ve a realitzar. No existeix res similar al «Programa d’acollida de la UOC». És clar que aquell programa es realitza de cara als nous treballadors amb contracte indefinit, mentre que el que està prevalent en Oberta UOC Publishing és la precarietat laboral i les externalitzacions.

Com novetat tenim que la gestió del que abans era el departament de RRHH (la directora del qual era la Maria Dolors), que havia estat suprimit i integrat en la figura de la Directora d’Administració i Persones (Marga), ara passarà a estar gestionat per l’Àrea de Persones de la UOC, sent els contactes l’Olga Lancis i l’Albert Pérez.

La realitat del treball en Oberta està cada dia més marcada per la precarietat laboral, mentre d’una banda se suposa que tindrem més treball derivat des de la UOC a Oberta, per un altre aquí la càrrega laboral i les tasques de major categoria salarial estan a l’ordre del dia. El major volum de feina per part de la UOC són suposicions perquè no hi ha comunicació suficient per part de l’empresa en relació a aixó i només ens arriba informació fragmentada des de companys de la UOC.

En aquest sentit, aquesta representació de treballadors ve reclamant des de fa temps a l’empresa que es revisin les categories professionals i salarials, perquè segons veiem hi ha diversos/es treballadors/es afectats pel que la llei denomina «mobilitat funcional» (Art 39 de l’Estatut de Treballadors, i Art. 16 del Conveni de Oficines i Despatxos de Catalunya), això és realitzar una treball de més categoria, responsabilitat i salari que la definida per contracte.

Salut laboral

En aquest tema, amb el nostre reclam des de fa mesos pel curs (obligatori per llei) de seguretat laboral en Prevenció de Riscos Laborals (PRL), finalment sembla que ho tindrem en aquest mes de març, a carrec de l’Albert, de l’Àrea de persones de la UOC.

Al febrer vam tenir l’accident laboral de la nostra companya Nita, que encara que es considera per les seves circumstàncies que sigui un accident laboral «in itinere» (això és, en el trajecte entre el domicili i el lloc de treball), té la particularitat d’haver-se produït en la mateixa vorera d’aquest edifici UOC del 22@. Tot i que el manteniment del bon estat de la vorera és responsabilitat de l’Ajuntament de Barcelona, en ser el front d’un edifici UOC i haver afectat a una treballadora del Grup UOC, és el nostre deure de vetllar per aquest fet, com part de la nostra responsabilitat per la salut laboral dels treballadors d’aquesta empresa, i en aquest sentit estem fent un seguiment del cas i reclamem que es repari la vorera.

Pagues extra

Després de l’anunci oficial al gener per part del govern espanyol de la devolució dels primers 44 dies devengats de la paga extra de 2012, en la Generalitat es va anunciar que els treballadors de Catalunya afectats començaríem a cobrar aquests 44 dies a partir de la nòmina de març o abril. Hem de tenir en compte que això representa només el 24% del total corresponent a l’any 2012 que se’ns deu. Encara queda per resoldre el restant 76% d’aquell any i el 100% del 2013.

Carlos Lavatelli
delegat CGT

Publicado en Oberta | Comentarios desactivados en Novetats varies a Oberta UOC Publishing

Convocatòria de Roda de Premsa: Denúncia Penal de la UAB contra el Secretari General de la CGT de Catalunya, Ermengol Gassiot

Dia: dijous 5 de març
Hora: 11:30h
Lloc: davant del rectorat de la UAB

(Edifici A, Campus Bellaterra)

La Universitat Autònoma de Barcelona denuncia per la via penal a Ermengol Gassiot Ballbè, secretari general de la CGT de Catalunya, professor i delegat sindical a la mateixa universitat.

La denúncia es motiva en un seguit de fets succeïts entre els mesos de maig de l’any 2012 i maig de 2013, que comencen amb la candidatura al rectorat “Nova UAB” que va passar a la segona volta de les eleccions.

Constitueix la resposta de l’Equip de Govern de la UAB a la intensa tasca sindical desenvolupada per la CGT-UAB i que ha contribuït a destapar casos d’ús de béns públics per a finalitats econòmiques personals.

És el primer cas des del franquisme que una universitat emprèn una acció judicial contra l’activitat política i sindical d’un professor.

Aquest mes de febrer la Confederació General del Treball (CGT) de Catalunya hem tingut coneixement que el nostre secretari general, Ermengol Gassiot, figura com a denunciat en un sumari penal que instrueix el jutjat d’instrucció núm. 3 de Cerdanyola del Vallès. El procediment el va motivar la denúncia d’un membre de l’Equip de Govern de la UAB en contra estudiants, un treballador del Personal d’Administració i Serveis (PAS) i un professor de la UAB (l’Ermengol). El 18 de febrer la UAB es persona com a acusació particular en el sumari.

En el sumari no s’imputa cap fet concret en contra l’Ermengol Gassiot. Únicament s’especifica que pertany a la secció sindical de la CGT a la UAB i, reiteradament, s’indica que la CGT participa constantment en activisme polític i sindical al campus. De la revisió acurada del sumari se’n desprèn que la denúncia cerca perseguir i criminalitzar la lluita contra les retallades, la privatització i la vulneració de drets laborals que la CGT a la UAB ha protagonitzat els darrers anys, sovint amb repercussió mediàtica i una forta capacitat de mobilització.
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=eYtBBpmG6rc]
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=kh4A-CpYzE0]
Participaran a la roda de premsa:

  • Una professora de la UAB
  • Tomás Ibáñez, catedràtic d’universitat jubilat i ex-vicerrector de professorat de la UAB
  • Mireia Bazaga, advocada i secretària de jurídica de la CGT
  • Ermengol Gassiot, professor de la UAB i secretari general de la CGT de Catalunya

Confederació General del Treball de Catalunya
Secretariat Permanent del Comitè Confederal

Publicado en CGT, Educació, Política, Sindical, Universitats | Comentarios desactivados en Convocatòria de Roda de Premsa: Denúncia Penal de la UAB contra el Secretari General de la CGT de Catalunya, Ermengol Gassiot

Es prepara un nou atac contra els salaris. Comunicat davant l’imminent pacte CCOO-CEOE-UGT i CEPYME

Aquesta setmana diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò d’una informació que si es confirma és altament preocupant i una mala notícia pel conjunt de la classe treballadora: els sindicats CCOO i UGT i les patronals CEOE i CEPYME estan tancant un acord pel qual desvinculen l’actualització dels salaris de l’evolució del cost de la vida (IPC) i el vinculen, per primer cop a l’Estat espanyol, a l’evolució del PIB. El possible acord, segons ha transcendit, forma part de l’acord de negociació col·lectiva (2015-2017) que aquests dos sindicats estan a punt de tancar amb la patronal. Planteja augments d’un 1% dels salaris en el cas que el PIB creixi per sota el 2% l’any 2015 (l’escenari més probable) i de l’1,5% en el cas hipotètic que el creixement del PIB sigui superior.

A l’espera de conèixer més detalls del possible pacte, des de la CGT de Catalunya considerem que constitueix una agressió de primer ordre al conjunt de la classe treballadora, atacant a allò que ens és bàsic per a poder viure: el nostre sou. En el marc del capitalisme, el salari és el preu pel qual ens veiem obligats i obligades a vendre la nostra força treball totes aquelles que no disposem de mitjans de producció. Per això és essencial definir la capacitat que un salari té d’adquirir béns per a resoldre les nostres necessitats quotidianes. I aquesta capacitat es defineix en la relació que hi ha entre el nostre sou i el preu de la resta de béns. Per aquesta raó és tant important la vinculació dels sous amb l’IPC, ja que aquest mesura el valor real del salari. Quan més puja un sou per sobre la variació de l’IPC més creix el salari real i, en paral·lel, es retallen les plusvàlues dels empresaris, que són una mesura quantitativa de la nostra explotació.

Per aquesta raó el pacte esmentat trenca la base sobre la qual s’han definit les relacions entre empresaris i treballadors/es durant les darreres dècades. En desvincular els sous del seu poder d’adquirir mercaderies i bens de consum en el mercat capitalista, es renuncia a fer servir la lluita pel salari com una manera de millorar les condicions de vida dels i les treballadores i reduir el grau d’explotació que patim. Aquesta setmana sembla que els dos sindicats majoritaris, a petició de la patronal, ho han fet i a punt de firmar-ho.

Per una altra banda, més enllà de consideracions econòmiques, una revisió de l’evolució del PIB i l’IPC al llarg dels darrers anys ens mostra que si aquesta mesura s’hagués aplicat, els i les treballadores hauríem vist devaluar-se encara més els nostres salaris reals. Considerant les dades oficials sobre la variació del PIB i de l’IPC, entre l’any 2006 i el 2014 aquest mètode d’actualització dels sous hauria pujat els salaris un 9% acumulat, mentre que l’IPC hauria experimentat un augment de quasi el 16%. És a dir, hi hauria hagut una pèrdua de poder adquisitiu dels salaris de més del 6,5% i que en el cas de Catalunya s’agreuja amb l’IPC Català històric pel major augment del cost de la vida dels preus de consum. Només l’any 2014, amb un comportament excepcional de l’IPC, l’esvoranc entre l’augment de l’IPC i l’increment dels sous definit d’aquesta manera hauria disminuït.

Gràfic de l’evolució de l’IPC i el PIB (any 2006 = 100), així com l’evolució que haurien seguit els salaris calculats en base la nova forma d’actualització.

https://www.flickr.com/photos/cgtcatalunya/16465881900/player/

Segurament els propers dies els aparells de comunicació i propaganda de la patronal i de CCOO i UGT ens reiteraran que aquesta sortida és bona pel 2015, atenent les previsions d’inflació i d’augment del PIB. Caldrà esperar a finals d’any per a veure com es concreta el balanç, però justificar un canvi tant important a partir d’una situació conjuntural mostra una gran ceguesa política, en el millor dels casos. Al respecte, convé tenir en compte alguns elements:

- L’Economia d l’Estat espanyol tradicionalment ha estat inflacionista i, tret d’alguna excepció molt puntual, com els anys 1999 i el 2014, l’augment del PIB ha estat sempre inferior al de l’IPC.

- Les dades també demostren que quan el PIB creix més la inflació es dispara, creixent a un ritme molt més alt que el primer. Per tant, un hipotètic augment de l’ 1,5% dels sous quan els preus puguin estar pujant un 3, 4 o 5% suposa (suposarà) una clara pèrdua de poder adquisitiu.

- L’actual inflació negativa sembla conjuntural i en part vinculada a la caiguda del preu del petroli que segurament no se sostindrà de manera perllongada, ja que té a veure amb factors puntuals de la política internacional. En paral·lel, el BCE està començant a implementar mesures monetàries per a fer pujar novament els preus. Per tant, és previsible que en breu abandonem aquest escenari deflacionista i entrem a escenari d’estamplació econòmica i amb augment desbocat de preus i de l’IPC. La patronal ho sap i per això promou aquesta mesura.

- A data d’avui, l’acord no té confirmada cap clàusula compensatòria. En cas que al final se n’incorpori alguna, per exemple, motivada per una alça elevada de l’IPC, tot sembla indicar que aquesta introduirà supòsits de complexa quantificació i deixarà al marge compensar la part d’augment de l’IPC motivada per un encariment dels hidrocarburs. En definitva, tot indica que matisarà molt mínimament aquest atac als salaris i la pèrdua de poder adquisitiu i contribuir a l’augment dels treballadors empobrits I precaritzar les

Una altra vegada estem davant d’un acord altament lesiu cap els nostres interessos com a classe treballadora. Una altra vegada la imatge conjunta dels caps de CCOO i UGT junt amb els de les patronals CEOE i CEPYME ens anuncien males noticies a la majoria de la població.

Des de la CGT de Catalunya fem una crida al conjunt dels treballadors/es a no acceptar aquesta nova imposició. Hem de fer sentir que el sindicalisme servil no ens representa. I hem de fer saber a la patronal que davant d’aquesta agressió tant important no ens tindran dòcils. El temps d’esperar drets s’ha acabat; ara ens pertoca prendre’ls.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de CGT Catalunya

Publicado en CGT, Economia, Política, Sindical, Social | Comentarios desactivados en Es prepara un nou atac contra els salaris. Comunicat davant l’imminent pacte CCOO-CEOE-UGT i CEPYME

Suport a la vaga d’estudiants i estudiantes del #26F

SUPORT A LA VAGA D’ESTUDIANTS I ESTUDIANTES DEL #26F

Des de CGT UAB volem manifestar el nostre suport a la Vaga convocada per l´alumnat el proper 26 de Febrer contra el model de 3+2 anys que es vol implantar als estudis universitaris, i contra la estratègia de elitització i mercantilització que hi ha al darrera (l’Estratègia Universitat 2015).

La nova reforma universitària aprovada el passat 30 de gener possibilita a la universitat reduir a 3 anys (180 crèdits) els actuals estudis de grau per ser completats per màsters que durarien dos anys (120 crèdits). Aquesta reforma devalua encara més el contingut del grau, que passaria a ser de contingut molt generalista, i trasllada la especialització al màster de dos anys. Com a conseqüència, molts dels actuals estudis de grau poden desaparèixer.

Des de CGT UAB denunciem el fort augment de la despesa que suposarà aquest canvi de model per als estudiants i estudiantes. Amb un grau generalista serà imprescindible cursar un màster de dos anys si es volen adquirir competències professionals. Al preu actual dels màsters l’augment de la despesa per poder acabar el cicle és molt important. Aquest augment de la depesa dificultarà encara més l’accés a la universitat dels sectors socials amb rendes baixes.

Aquesta reforma afectarà també als treballadors i treballadores de la universitat, ja que una reducció de l’oferta formativa amb graus més generalistes comportarà una retallada de la plantilla del professorat al reduir-se les hores docents. Es per això que, tot i que només l’estudiantat ha estat convocat a la vaga, demanem la solidaritat activa de tota la comunitat universitària.

Des de CGT UAB denunciem també les maniobres demagògiques de l’equip de rectorat, que és incapaç de posicionar-se clarament contra l’EU 2015 i el model de estudis de 3+2. En aquest sentit no ens fiem de les declaracions de disconformitat de l’equip de govern amb l’aplicació concreta de l’EU 2015 que ha aprovat el Consell de Ministres. Cal recordar que la demanda d’aquesta reforma dels estudis universitaris va sortir dels rectors i rectores de les universitats catalanes, ve impulsada pel Govern de la Generalitat, i el Decret Ministerial proposa com opcional el model 3+2, sense fer-ne oblgatòria la seva implantació.

Finalment esperem que la pròxima jornada del 26 de febrer sigui l’inici d’un procés de mobilitzacions per aturar l’EU 2015 i el model de 3+2 i ens reafirmem amb el nostre compromís de impulsar aquestes mobilitzacions juntament amb tots els sectors de la universitat, treballadores i estudiants. Igualment, animem a aquells treballadors i treballadores de les universitats que el seu horari laboral els ho permeti a participar a les manifestacions que al llarg del dia 26 es facin en suport a la universitat pública.

No al 3+2
No a l’EU 2015

Per una universitat pública al servei de les classes populars.

Secció sindical de CGT a la UAB
http://cgtuab.wordpress.com/
@CGT_UAB

Publicado en CGT, Educació, Sindical, Universitats | Comentarios desactivados en Suport a la vaga d’estudiants i estudiantes del #26F

La reforma universitària de Wert afavorirà el negoci dels màsters

Reportatge d’investigació de Laia Altarriba a Elcritic.cat

Màsters a 5.000, 10.000 i fins a 20.000 euros. No es tracta de cursos en escoles de negocis, sinó d’una realitat creixent a les universitats públiques catalanes. El pla de reforma universitària conegut per 3+2 que acaba d’aprovar el Consell de Ministres afavorirà la proliferació d’aquests màsters en l’educació superior. Un entramat de fundacions i empreses adscrites, controlades per l’elit del professorat, es beneficien d’un sistema desregulat. Actualment, els privats ja són el 58,7% de l’oferta de màsters de les universitats públiques catalanes.

El passat 30 de gener, el Consell de Ministres espanyol va aprovar una reforma dels graus i màsters universitaris. Poc després, el mateix rector de la Universitat de Girona (UdG), Sergi Bonet, piulava telegràficament la seva preocupació a través del seu compte de Twitter: “Preocupat pel Decret 3+2. Precipitació abans de fer una avaluació seriosa del 4+1. Greu perill de disminució del finançament de les universitats. Risc de caure en la privatització dels màsters. Manca d’igualtat d’oportunitats per assolir aquesta etapa a les universitats públiques”. I hi afegia: “Ens mantindrem ferms amb el compromís d’una universitat pública, crítica i compromesa socialment”. Quan Bonet alerta de la privatització dels màsters que ofereixen les universitats públiques, es refereix a una tendència que ha anat guanyant pes els darrers anys i que amb el nou canvi impulsat pel ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, encara pot agafar més volada: la creixent aparició de màsters propis.

Imagineu-vos un administratiu d’una universitat catalana. Imagineu-vos que aquest funcionari, durant les hores que passa a la universitat, es dedica a muntar una gestoria. Imagineu-vos que aconsegueix que la universitat li contracti els serveis d’aquesta gestoria perquè s’ocupi de part de la feina administrativa. I que d’aquesta manera mantingui el seu sou públic íntegre i hi sumi uns quants centenars o milers d’euros. I ara imagineu que no es tracta d’un administratiu, sinó d’un professor. Doncs resulta que no és cap imaginació, sinó una pràctica cada vegada més estesa dins de les universitats catalanes: l’oferta de màsters a través d’empreses i fundacions amb el segell d’universitats públiques però que serveixen de sobresou per a professorat que ja té un salari públic. La reforma universitària que acaba d’aprovar el Govern espanyol, amb el vistiplau de la Generalitat de Catalunya, permetrà que això encara sigui més habitual.

Quins canvis comporta la reforma?
Consultat per CRÍTIC, el secretari d’Universitats i Recerca, Antoni Castellà, explica que a Catalunya l’aplicació efectiva podria ser el curs 2016/2017, “tot i que el pròxim curs 2015/2016 ja es podria oferir algun grau de 180 crèdits”, i hi afegeix: “L’objectiu final és que, tot respectant l’autonomia universitària, es consensuï una oferta de sistema, un model de país”. Tanmateix, ahir mateix la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) va aprovar per àmplia majoria una moratòria en una assemblea extraordinària i no oferiran els graus de 3 anys fins al curs 2017/2018.

La reforma consisteix en la implantació del sistema conegut per 3+2. És a dir, que els graus (les llicenciatures actuals) passen de 4 a 3 anys i els màsters (el tram d’especialització de la carrera) passen d’1 a 2 anys. Això és el plantejament general, tot i que els graus de les professions regulades com infermeria, algunes enginyeries, farmàcia o medicina mantindran la durada actual. El nou model és d’aplicació voluntària i seran les universitats les que decideixin o no aplicar l’esquema 3+2.

El professor de la Facultat d’Humanitats de la UPF Jordi Mir, que està vinculat a l’Observatori del Sistema Universitari, alerta que aquesta voluntarietat d’implantació del 3+2 pot provocar competència entre les universitats i que escullin el nou model per poder oferir graus més barats i atraure més estudiants. I és que, segons Jordi Mir, des de fa temps “estem instal·lats en la idea que l’important és treure’s el títol”. Aquest plantejament, el comparteix Joan Manuel Tresserras, exconseller de Cultura i professor titular del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB: “D’ençà de la implantació del pla Bolonya, la valoració del coneixement ha anat quedant relegada i sembla que el més important sigui complir el pla burocràtic que tenim molt detallat formalment; però aquesta rigidesa i burocratització està matant la universitat”.

Encariment de l’oferta pública
Els graus i els màsters que ofereixen les universitats públiques es regeixen per uns preus fixats amb uns topalls mínims i màxims que estableix cada any la Generalitat de Catalunya. El decret 92/2014, de 17 de juny de 2014, que és el vigent, estableix que els estudis de grau han de tenir un cost per a l’alumne d’entre 19,6 i 39,5 euros cada crèdit en funció del grau d’experimentalitat i de si estan adaptats o no a l’Espai Europeu d’Educació Superior. Els màsters universitaris oficials han de tenir uns preus que poden variar entre 41,1 i 65,8 euros cada crèdit. Si tenim en compte que cada curs equival a 60 crèdits, els estudis de grau actualment poden costar per a un estudiant entre 1.180 i 2.371 euros per curs. Pel que fa als màsters universitaris, tenen un cost d’entre 2.470 i 3.952 euros.

La secretària d’Estat d’Educació, Formació Professional i Universitats, Montserrat Gomendio, ha assegurat a la premsa que les famílies estalviaran diners amb la reducció de 4 a 3 anys per als graus. I el ministre Wert ha posat xifra a aquest suposat estalvi global: “150 milions d’euros”. Hi coincideix Antoni Castellà quan argumenta que “si un estudiant cursa un grau de 3 anys, serà més barat que actualment”. I hi afegeix: “Depenent dels casos, hi haurà estudiants que no facin cap màster, o que facin un màster d’un any de durada. Ningú diu que el sistema passi a ser un 3+2; només s’està introduint la possibilitat d’oferir graus de 3 anys, amb el consegüent estalvi per a l’estudiant que pagarà un any menys perquè perfectament el sistema tolera el 3+1”.

Però, si bé és cert que s’abarateix l’accés al títol de grau, també ho és que es redueixen els coneixements impartits.El sindicat CGT de la UAB ja va advertir al passat mes de novembre de les conseqüències negatives que podia comportar el 3+2 tant per als estudiants com per al professorat més precari. Marta Padrós, professora associada i delegada sindical de la CGT-UAB, alerta que “si es passa a graus més generalistes, els estudiants es veuran forçats a cursar els màsters per poder tenir accés al món del treball, i això encarirà encara més la universitat pública”. Jordi Mir, de la UPF, hi coincideix: “Per mi, la gran objecció no és tant el què, sinó el com. És a dir, que em sembla bé anar a un 3+2 o 3+1, però com ho fem? Amb les matrícules que estem cobrant ara, la reforma comportarà augmentar encara més les barreres per accedir a la universitat”.

Privatització de l’oferta: els màsters propis
Actualment, el conjunt d’universitats públiques catalanes (sense incloure-hi la UOC) ofereixen un total de 1.055 màsters. És a dir, cursos d’especialització majoritàriament de 60 crèdits (un curs acadèmic), tot i que n’hi ha algun una mica més llarg. D’aquests, 435 són el que s’anomenen màsters universitaris oficials, és a dir, que estan acreditats per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) i s’han de cenyir al preu públic. Però també hi ha 620 cursos coneguts per màsters propis, que en aquest cas no tenen cap límit de preu, més enllà que la universitat on s’imparteixen ho aprovi i hi posi el seu segell. Això significa que actualment les universitats públiques ja ofereixen més màsters propis que no pas oficials, és a dir, el 58,76% de l’oferta d’aquests centres.

Oferta general

https://www.flickr.com/photos/cgtcatalunya/16397849578/player/

Entre els màsters que ofereixen les universitats públiques catalanes, alguns es mantenen dins dels preus públics que marca la Generalitat, però també n’hi ha que tenen preus molt elevats. Entre els més cars que actualment s’imparteixen destaca el Màster MBA part-time, de la UPF, que té un cost de 27.650,00 euros per 90 crèdits. El segueixen amb 60 crèdits el Màster en Ciències Bàsiques Aplicades en Ortodòncia, de la UAB, amb un cost de 20.000 euros i el Màster en Dret Econòmic Internacional, de la UB, que té un preu de 19.000 euros.

Masters cars
Cal dir, però, que alguns màsters propis mantenen la política de preus dels màsters oficials i, per tant, no augmenten els costos per a l’estudiantat malgrat poder-ho fer per llei.

https://www.flickr.com/photos/cgtcatalunya/16585114915/player/

Marta Padrós, de la CGT, explica que el professorat té fixat un límit d’hores de docència que pot impartir als màsters públics. Això limita el nombre de màsters que poden oferir els departaments, especialment tenint en compte que les plantilles estan cada vegada més ajustades. En canvi, no hi ha límit per impartir classes en màsters propis, i això és un dels factors que fomenten que proliferin davant de les demandes d’especialització. Fins al 2011 sí que hi havia un límit: la docència en aquests cursos no podia superar 2,5 vegades el sou brut. Però, a través de diversos canvis legislatius recents (la Llei de ciència i tecnologia, les modificacions introduïdes ala Llei orgànica d’universitats i la Llei d’economia sostenible), el Govern espanyol ha eliminat la delimitació.

Un altre obstacle per als màsters oficials és que obliguen a tenir un mínim d’estudiants per impartir-los, que gira al voltant dels 15 alumnes. Marta Padrós considera que la mesura pot tenir sentit quan, per exemple, tres universitats diferents ofereixen el mateix màster, però hi ha ensenyaments que són molt específics i que la professió els necessita, i si no s’arriba al límit de matriculats i es tanquen, el departament es veu forçat a obrir-ne un de propi. El que succeeix en aquests casos és que s’ofereixen a preus públics.

D’altra banda, Joan Manuel Tresserras, de la Facultat de Ciències de la Comunicació, hi afegeix un altre element que ha afavorit els màsters privats: “Hi ha una rigidesa molt gran en els requisits per impartir classes en els cursos públics. I això comporta un desajustament entre l’oferta i la demanda. Com pot ser que a la nostra facultat no puguem contractar el millor comunity manager actual? No només s’ha de mirar si algú té l’acreditació; cal valorar altres aspectes si volem tenir els millors de cada àmbit”.

Qui es beneficia del 3+2?
Els màsters propis, els coordinen o dirigeixen principalment professors titulars del mateix centre on s’imparteixen. Aquests funcionaris mantenen íntegre el seu sou, però a banda poden gaudir d’uns ingressos extres gràcies a aquests cursos. A més, en algunes universitats, com la UAB, han aprovat una normativa que permet que un professor pugui reduir la docència a l’oferta pública (al grau o als màsters oficials) gràcies al fet que fa classes en màsters propis, però alhora mantenir íntegre el 100% de salari públic.

Els diners que inverteixen els alumnes en els màsters propis es destinen a pagar a les persones que els dirigeixen o coordinen, a retribuir el professorat que imparteix les classes i a pagar el cànon que fixa cada universitat. La secció sindical de la CGT a la UAB ha denunciat en diverses ocasions que en aquesta universitat hi ha almenys 25 professors amb sobresous superiors a 100.000 euros l’any. Això és possible perquè no hi ha cap normativa que ho reguli. Marta Padrós hi afegeix: “El professorat que veu en els màsters una opció per lucrar-se ha tendit els darrers anys a la creació de fundacions o empreses adscrites a les universitats que, en ser entitats jurídiques amb personalitat pròpia, poden establir els preus que volen i també com paguen als responsables i al professorat”.

En trobem exemples a les principals universitats públiques catalanes. A la Universitat de Barcelona (UB) destaca un professor com a director de set màsters propis que s’estan impartint aquest curs 2014/2015. Es tracta de Santiago Suso Vergara, professor titular del Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques de la UB. El preu d’aquests cursos varia entre els 3.000 euros i els 9.600 euros.

https://www.flickr.com/photos/cgtcatalunya/16583959101/player/

Credits estudiantils
Resulta que Santiago Suso no solament és professor de la UB, sinó que també forma part de BarnaClínic, una societat anònima integrada en la complexa estructura de l’Hospital Clínic i que el 2012 va declarar una xifra de negoci d’11,88 milions d’euros. Precisament, al maig de 2010, l’aleshores rei espanyol, Joan Carles I, es va haver d’operar d’un nòdul al pulmó. Alguns mitjans van subratllar que l’havien intervingut en un centre públic, perquè va ingressar a l’Hospital Clínic, però en realitat el van atendre a BarnaClínic. De fet, al passat mes de juliol, la patronal sanitària ACES va demandar BarnaClínic per “competència deslleial”, ja que utilitzen els recursos públics del Clínic per fer-hi activitat privada. Doncs no solament utilitzen recursos públics per atendre pacients il·lustres, sinó que a les mateixes instal·lacions és on imparteixen els màsters que tenen el segell de la Universitat de Barcelona.

Un cas similar el trobem a la UAB. Lluís Jovell figura a la web d’aquest centre com a coordinador de tres màsters propis relacionats amb la gestió empresarial. Un aquests té l’opció de format on-line o presencial i simultanieja diverses edicions del mateix curs alhora. El més car és el Màster en Direcció i Gestió d’Empreses Internacionals (semipresencial), amb un preu de 5.180 euros, o el Màster en Administració i Direcció de Comerços i Distribució-Màrqueting i Vendes, per 5.170 euros. Tot i que Jovell és professor titular de l’Escola Universitària de l’Autònoma, tots aquests cursos superiors que tenen el segell de la UAB els gestiona a través de la seva empresa PMasters.

Els beneficis que pot generar un màster s’han convertit en un atractiu també per a persones que no formen part de les universitats públiques. Com no hi ha normatives que estableixin qui pot dirigir un d’aquests cursos, n’hi ha que al capdavant tenen persones que no són professors de la universitat que hi posa el segell. Per exemple, alguns dels màsters propis de la UPC relacionats amb administració i direcció d’empreses els ofereix EUNCET Business School. Aquest centre es presenta com una universitat privada i té caràcter mercantil com a SL. Doncs dels vuit màsters que gestionen, el de Coaching & Business (té un preu de 4.950 euros) el dirigeix Ana Riesco, que no forma part de la plantilla de cap universitat pública catalana.

La Pompeu Fabra, pionera
Jordi Mir explica que la Universitat Pompeu Fabra ha estat pionera en la implantació d’aquests models de màsters propis: “És la universitat pública catalana de creació més recent, i un dels artífexs en va ser Andreu Mas-Colell, actual conseller d’Economia i Coneixement [departament del qual penja la Secretaria d’Universitats i Recerca]. Des del principi, la UPF s’ha creat amb la idea que el grau només és l’inici de la carrera i que després cal passar a estudis especialitzats”.

A més, Mir hi afegeix que també ha estat capdavantera en la creació d’un entramat d’empreses i fundacions al seu voltant, que porta l’etiqueta Grup UPF. Els organismes que formen part d’aquest grup són els que s’encarreguen principalment dels màsters propis en aquesta universitat. Trobem, per exemple, que el director del Departament d’Economia i Empresa, Xavier Freixas, ho és també de dos màsters que s’ofereixen a través de la Barcelona Graduate School of Economics. Es tracta del Màster en Estratègia i Gestió Creativa de la Marca, que té un cost de 8.350 euros per 60 crèdits, i del Màster Universitari en Banca i Finances, de 10.650 euros per 60 crèdits. En el segon cas, no es tracta d’un màster propi, sinó oficial, però el preu indica fins a quin punt ha arribat la desregulació de preus en els centres universitaris gràcies a l’entramat de fundacions i empreses adscrites.

El mateix succeeix a Bellaterra amb l’Escola Fundació Universitat Autònoma de Barcelona-Formació. CRÍTIC ha obtingut, gràcies al fet que ho van penjar temporalment en format obert a la xarxa, el pressupost per al 2015/2016 del Màster Universitari en Comptabilitat Superior i Auditoria, que s’ofereix a un preu de 4.400 euros per 60 crèdits. Es tracta d’un màster oficial, però que en lloc de gestionar-lo un departament de la universitat, ho fa una fundació. D’aquesta manera, poden esquivar les normatives de contractació pública i tant qui el coordina com qui hi imparteix classes cobren a part del seu salari. Al pressupost detallen que destinaran 11.000 euros a les persones que el dirigeixin i coordinin i que per cada hora de docència pagaran 100 euros. Des de la CGT asseguren que en molts casos el que es paga tant per coordinació com per hora de docència és molt superior, però que són dades que no són d’accés públic.

Mirant a Europa?
Entrevistat per CRÍTIC, el secretari d’Universitats i Recerca, Antoni Castellà, explica que “la implementació dels graus de 3 anys és una reivindicació històrica del sistema universitari català”. I hi afegeix que aquest canvi “ens equipara amb Europa, on hi ha sistemes de 3 anys, sistemes que combinen els graus de 3 i 4 anys, però en cap cas sistemes únicament de 4 anys”.

Però Jordi Mir qüestiona el discurs europeista de Castellà: “Els defensors de la reforma argumenten que el nou model ens equipara amb el centre i el nord d’Europa, però s’obliden que allà el que paguen els estudiants per curs universitari és molt inferior al que s’hi paga aquí. L’informe La financiación de las universidades públicas en Cataluña, 1996-2014, de l’Observatori del Sistema Universitari, revela que, mentre les aportacions dels estudiants a Catalunya representaven el 2013 el 26% de les despeses totals de les universitats públiques, resulta que en països com França, Bèlgica, Alemanya, Suècia o Finlàndia no arriben ni al 5%.

Davant d’aquestes dades i de la seva pròpia experiència, Jordi Mir es mostra preocupat perquè “el sistema universitari català va cap a un model molt més semblant als dels Estats Units, on les famílies han d’estalviar per portar el fill o la filla a la universitat, que no pas cap a un model centreeuropeu, on s’entén que la universitat forma part de l’Estat del benestar i, per tant, té un cost molt petit perquè tothom hi pugui accedir”. Segons ell, “els augments continuats de matrícula que han viscut les universitats catalanes els darrers anys ens porten cada vegada més cap a un model anglosaxó”. I, en la seva conclusió, el sistema 3+2 va en aquesta direcció.

FONT: ELCRITIC.CAT

Publicado en CGT, Economia, Educació, Política, Sindical, Social, Universitats | Comentarios desactivados en La reforma universitària de Wert afavorirà el negoci dels màsters