Companys/companyes,
s’ha constituït un nou Patronat a la UOC. A la següent notícia interna estan tots els noms i detalls d’aquest Patronat i també s’han fet públics l’informe del rector i els comptes anuals i pressupostos de la UOC (que inclouen a Oberta UOC Publishing), que trobareu al final de l’article: Es constitueix el nou Patronat de la UOC.
Comunicat de la CGT de Catalunya contra la nova Llei de Mútues
Des de la Confederació General del Treball (CGT) de Catalunya fem pública la nostra radical i absoluta oposició a les darreres mesures que inclou el “Plan integral de medidas de reforma de las Mutuas y de la gestión de la Incapacidad Temporal” fet públic pel govern espanyol el passat 18 de juliol.
Denunciem públicament que l’objectiu d’aquesta nova bateria de mesures legals és única i exclusivament reduir les baixes mèdiques i els períodes de les Incapacitats Temporals dels i les treballadores, privatitzant el servei mèdic, en detriment de la nostra salut i les més elementals mesures de prevenció de riscos laborals.
Les anomenades Mútues d’Accidents de Treball, associacions patronals suposadament “sense cap ànim de lucre” (però esquitxades per múltiples casos de corrupció), inicialment només tenien competències en les baixes i invalideses per Accident de Treball. Però des de 1994, diferents governs estatals han legislat per estendre les seves possibilitats d’acció, permetent que “controlessin” cada vegada més àmbits de les baixes per Malaltia Comuna, sota l’argument de la seva “efectivitat” en donar altes mèdiques, segons demostren (i denuncien) les estadístiques. Els i les treballadores semblem guarir-nos “miraculosament”, en aplicació dels criteris economicistes de les Mútues, molt més estrictes que els metges de la Seguretat Social, i més que els ja restrictius criteris dels tribunals mèdics (ICAMS a Catalunya).
El resultat és que avui en dia més de la meitat de treballadors i treballadores estem assegurats en Mútues patronals per a les contingències comunes, i les dràstiques mesures aprovades pel govern espanyol el passat 18 de juliol accentuen l’ampliació de les seves possibilitats d’acció en els següents aspectes:
La ministra Báñez, seguint les contínues i insaciables reclamacions de la patronal, declara públicament que el seu objectiu amb aquestes mesures és reduir els diners destinats a les Incapacitats Temporals (uns 300 milions anuals), reduint el temps mitjà de les baixes mèdiques. Per tant, es vol retallar novament en una matèria tan sensible socialment com la salut laboral.
Des de la Confederació General del Treball (CGT) de Catalunya hem de denunciar un altre cop que s’està legislant contra els interessos d’una gran majoria de treballadores i treballadores, i en benefici d’una petita minoria capitalista. Però a més a més, en aquest cas, amb l’agreujant de que es posa en perill la nostra integritat física, fent retornar a persones als seus llocs de treball quan encara no estan en les condicions de salut adequades.
Aquestes mesures s’aproven quan, en contra les declaracions de les autoritats i la patronal, les estadístiques indiquen que els últims set anys (des de l’inici de la crisi capitalista) les baixes mèdiques s’han vist reduïdes i escurçades, sota la pressió i la coacció diària de l’atur, els acomiadaments, la temporalitat i la precarietat laboral. En els darrers anys cada cop més treballadors i treballadores han hagut de posar en risc la seva integritat física treballant en condicions de salut no adequades, sota l’amenaça de perdre el seu lloc de treball.
A més a més, la prestació de serveis realitzada sense una total recuperació mèdica és causant (entre altres factors) de l’augment dels riscos laborals i de múltiples accidents de treball, en un context en el que en els primers 5 mesos del 2014 hi ha hagut un augment del 7,3% dels morts en accidents laborals, malgrat haver-hi menys treballadors i treballadores en actiu.
Aquest intent de reduir per reial Decret les baixes, aprofundeix encara més en la dramàtica situació laboral actual, privatitzant la sanitat pública i vinculant als interessos empresarials la gestió de la salut laboral. És, per tant, una greu agressió als drets dels i les treballadores.
Des de la Confederació General del Treball (CGT) de Catalunya apostem per una sanitat pública i de qualitat, al servei dels i les treballadores, i denunciem un altre cop l’actuació de les Mútues, al servei únicament dels vergonyosos beneficis de la patronal, i a costa de la integritat física i de benestar psicosocial de la classe treballadora.
O els seus beneficis o la nostra Salut!
Secretariat Permanent.
Confederació General del Treball (CGT) de Catalunya.
Notícies relacionades
El Gobierno refuerza el poder de la patronal sobre las bajas por enfermedad
El Tribunal Constitucional considera que s’ajusta a la Constitució el contracte d’emprenedors, amb un any d’acomiadament gratis, i els canvis en la negociació col·lectiva, fet que suposa ratificar la pèrdua de poder de la negociació col·lectiva enfront del poder unilateral de l’empresari i dóna via lliure a l’acomiadament sense causa i a la rotació i falta d’estabilitat en els llocs de treball.
La sentència del Tribunal Constitucional contradiu l’exposat per la OIT, que va declarar que la reforma laboral vulnerava alguns aspectes dels convenis que Espanya havia signat amb l’organització.
El Tribunal Constitucional, el president del qual és l’ideòleg d’alguns canvis en la negociació col·lectiva que va introduir la nova norma, avala un altre paquet de la reforma laboral: si al febrer ja es va pronunciar favorablement sobre la rebaixa de la indemnització per acomiadament, la limitació del cobrament dels salaris de tramitació i la procedència de tramitar la norma com decret llei, el tribunal avala ara la creació del contracte d’emprenedors (amb un any de prova) i alguns canvis en la negociació col·lectiva. El recompte ha estat de nou vots a favor i tres en contra, amb un vot particular al que s’adheriran aquests tres magistrats.
El Constitucional es pronuncia així sobre un recurs interposat pel govern de Navarra. D’aquesta forma, aprova el contracte d’emprenedors, de la constitucionalitat dels quals van dubtar sindicats i experts a l’oferir un any de prova i, per tant, d’acomiadament gratis. No obstant això, el Tribunal ha descartat que el nou contracte vulneri el dret al treball i rebutja que existeixi una falta de causalitat en l’acomiadament que sigui inconstitucional. Avala també dos canvis en la negociació col·lectiva, que facilitava la possibilitat de inaplicar els convenis col·lectius i la prioritat dels convenis d’empresa sobre qualsevol altre.
El seu president, Francisco Pérez de los Cobos, és ideòleg de bona part dels canvis que el Govern va portar a terme en la negociació col·lectiva. En aquest cas, ha donat el recolzament a una part de la norma que permetia a les empreses inaplicar convenis amb molta més facilitat, donant més poder a un òrgan administratiu (la Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col·lectius) per a decidir referent a això. Precisament, els sindicats veien aquest punt com clarament anticonstitucional, ja que contravenia l’autonomia per a negociar que els concedeix la Constitució.
D’altra banda, amb aquesta sentència el Tribunal contradiu a l’Organització Internacional del Treball (OIT), que ha subratllat que la reforma laboral aprovada pel govern de Rajoy vulnera els drets de llibertat sindical i negociació col·lectiva que contemplen els convenis de l’organització ratificats per Espanya.
El Constitucional encara ha de pronunciar-se sobre un altre recurs, l’interposat pel grup socialista que, no obstant això, incloïa assumptes ja resolts, com el dels salaris de tramitació o el del període de prova del contracte d’emprenedors, tots ja protegits.
La fórmula que ha utilitzat el Constitucional per a examinar els recursos sobre la reforma és inusual: en lloc d’acumular-los tots, ha anat resolent primer els recursos parcials, el que el porta a adoptar una posició parcel·lada sobre el contingut global de la reforma, una fórmula que segurament condicionarà els seus pronunciaments posteriors sobre els recursos de caràcter general. A banda del fet que la presència com a president de Francisco Pérez de los Cobos -lligat tant al PP com a la norma sobre la qual s’ha pronunciat- deslegitima per complet el pronunciament del Tribunal Constitucional.
Comunicat del Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT
“El Tribunal Constitucional avala la Injustícia Social i actua contra l’anomenat Estat Social i de Dret”
Els 9 Magistrats del TC, amb el seu president Pérez de los Cobos (ex-militant del PP) al capdavant, que HAN AVALAT la Reforma Laboral del PP del 2012, entre ells dos magistrats del denominat “sector progressista” (Juan Antonio Xiol i Encarnación Roca), es fan responsables de la BARBÀRIE i de l’ELIMINACIÓ DE DRETS FONAMENTALS DE LA CLASSE TREBALLADORA.
Solament avalen el benefici privat i la taxa de guany d’uns pocs (els capitalistes, els seus directius i les seves gerències): acomiadament lliure, sense causa ni indemnització; desaparició del poder legislatiu (per tant es carreguen fins i tot la seva democràcia representativa) i el govern a governar per “decretazo”; es carreguen els salaris de tramitació a pesar que la persona treballadora hagi estat acomiadada de manera il·lícita; avalen la discriminació i el tracte diferent en les quantitats indemnizatòries per acomiadaments injusts, depenent de la data de l’acomiadament; anul·len un dret fonamental com és el de la Negociació Col·lectiva, carregant-se l’autonomia de les parts (tornem al sistema franquista de relacions laborals autoritàries: laudes d’obligat compliment).
La seguretat jurídica que suposadament hagués d’existir per a totes les parts (el treball i el capital, s’escora solament en un sentit, la llibertat “absoluta per al capital i els seus representants” i “privatitza l’interès general”, convertint el treball i a treballadors i treballadores en simples mercaderies «d’usar i llençar”, en funció de l’interès particular i privat d’una absoluta minoria, la classe empresarial.
Aquests 9 Magistrats i Magistrades, amb excepció de qui han emès vots particulars en contra d’aquestes sentències (la vicepresidenta Adela Asúa, Fernando Valdés i Luis Ortega van votar en contra), siguin per a sempre maleïts/des per dictar sentències tan injustes com aquestes: es carreguen l’interès general i només garanteixen el particular dels poderosos.
JA NO HI HA REGLES DE JOC….ara TOCA LLUITAR MÉS I MILLOR… i tota la societat, on es troba de debò la majoria. Hem de reaccionar, desobeir i plantar-los cara de manera global, doncs si no hem après del passat, que va ser molt dolorós, no reaccionar i aprendre del present, simplement, seria un suïcidi col·lectiu.
Madrid, 16 de juliol de 2014.
SP Comitè Confederal CGT
Aquest article mostra l’enorme descens salarial que està passant a tot Europa i molt en particular en els països perifèrics de l’Eurozona, incloent Espanya. L’article mostra també l’enorme extensió de la precarietat en els mercats de treball i la falsedat dels arguments adduïts per la Troica, pel Banc d’Espanya, la banca i la gran patronal, a favor d’aquest descens salarial, que està empitjorant enormement la situació econòmica d’aquests països.
L’atac frontal al món del treball
Una de les constants cantarelles del pensament neoliberal promogut per la Troica i pels seus aliats-els governs conservadors, neoliberals i socioliberals de la Unió Europea-és que cal baixar els salaris per tal d’augmentar les exportacions i així sortir de la crisi. Com és d’esperar, els majors mitjans de difusió reprodueixen aquest missatge milers de vegades, en la seva campanya orientada a crear una opinió popular favorable a aquestes polítiques.
La Comissió Europea, un cop més, ha publicat una sèrie de propostes, assenyalant la importància que baixin els salaris. Una cosa semblant ha passat amb el Fons Monetari Internacional i les seves recomanacions per sortir de la crisi. Constantment s’accentua que els salaris, i molt en particular els salaris dels països perifèrics de l’Eurozona (GIPS, Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya) han estat pujant massa, la qual cosa ha causat o contribuït a que aquests països tinguin les grans dificultats que presenten.
Per descomptat, tant el Banc Central Europeu com el Banc d’Espanya, així com la patronal bancària, han emfatitzat també que els salaris són massa alts, dificultant la recuperació econòmica. Per complementar aquesta llista, les grans empreses de l’IBEX-35 també han afegit la seva veu a aquest cor, instruint als successius governs espanyols perquè facin alguna cosa per forçar aquest descens salarial. I els governs Zapatero i Rajoy (aquest últim amb més intensitat que el primer) han estat seguint aquestes instruccions (que no estaven en els seus programes electorals, com tampoc estaven les retallades de despesa pública), aprovant tres reformes laborals el principal objectiu (mai explicitat ) era precisament reduir els salaris. I ho han aconseguit.
Han estat els salaris pujant massa?
Perquè pugui sostenir aquesta postura que els salaris han crescut massa, cal analitzar com aquests evolucionen en relació a la productivitat. Si aquesta última creix menys lentament del que creixen els salaris, llavors l’economia d’un país pot tenir un problema.
Però si observem les dades (el que rarament es fa) es pot veure que en tots els països de la Unió Europea la productivitat, durant el període de la crisi iniciada el 2008, ha crescut més (ia Espanya molt més) que els salaris . Els únics països en què els salaris han crescut més que la productivitat han estat Alemanya (sí, Alemanya), França i Bulgària, tal com documenta Ronald Janssen en el seu article «European Wage Depression Since 1999», Social Europe Journal, (30.05. 14). Com a mitjana, a la Unió Europea, la productivitat ha crescut un 4,3% durant aquest període, mentre que els salaris han pujat només un 2,4%. En realitat, a Espanya els salaris han baixat, sent dels pocs països en què això ha passat. La gran majoria han vist incrementar els salaris, encara que menys que la productivitat.
Però el que és interessant subratllar és que el mateix ha anat passant a la majoria de països de la Unió Europea durant el període anterior a l’inici de la crisi, és a dir, durant el període 1999-2008. Com a mitjana, la productivitat va créixer a la UE un 13% durant aquest període, mentre que els salaris van créixer només un 8%. A Alemanya, els salaris el 2008 eren un 2% més baixos que els existents el 1999. En aquest país, la diferència entre el creixement de la productivitat i el creixement salarial durant el període 1999-2008 va ser de 9 punts percentuals. A Espanya, va ser de 15 punts percentuals, a Grècia de 27 ia Polònia de 40.
Mentrestant, la Comissió Europea continua insistint que els salaris són massa alts. A Bèlgica, Luxemburg i Itàlia s’està intentant que en els convenis col · lectius no es tingui en compte l’evolució de la inflació per ajustar els salaris. A França i Eslovènia, la Comissió està insistint que el salari mínim és massa alt. A Espanya, la Comissió Europea, mentre aplaudeix les mesures preses pel govern Rajoy (un dels governs més hostils als sindicats, amb les reformes laborals, fiscals i econòmiques que més han afavorit al món empresarial a costa del món del treball), continua insistint que baixin més els salaris, sent Espanya un dels països on han baixat més de la UE. Si a aquesta baixada de salaris se li afegeix el desmantellament de l’Estat del Benestar (que consisteix en el salari social) podem veure que estem vivint un atac en tota regla en contra del món del treball.
La fal·làcia dels arguments a favor de descens salarial: la suposada necessitat d’augmentar la competitivitat
L’argument utilitzat per justificar que es baixin els salaris és que aquesta baixada és necessària per tal que augmentin les exportacions i, ja que els països no poden baixar el valor de la moneda (en tenir l’euro), cal baixar els salaris ( el que s’anomena devaluació domèstica).
Però la fal·làcia d’aquest argument es fa patent amb tota claredat quan es mira el percentatge que les exportacions suposen sobre tota l’activitat econòmica dels països. Doncs bé, aquest percentatge és baix. Com a mitjana, el percentatge del PIB que representen les exportacions a la UE és només d’un 17%, la qual cosa vol dir que el 83% de l’activitat econòmica no està lligat a les exportacions. No té sentit, doncs, que insisteixi que hagin de baixar els salaris d’aquest 83% de l’activitat econòmica que no té res a veure amb les exportacions.
L’argument que s’utilitza per a justificar la baixada de salaris per tal que augmentin les exportacions és aplicable únicament i exclusivament al 17% de l’activitat econòmica, és a dir, al sector exportador, però no al 83%. (Per cert, fins i tot en aquest 17%, la competitivitat podria augmentar reduint els exuberants beneficis de les empreses exportadores i el valor de l’euro, sens dubte, excessiu).
Conseqüència de la baixada de salaris: la crisi de la demanda, del creixement del deute públic i l’establiment de la deflació
L’enorme reducció dels salaris ha estat la causa de la crisi econòmica actual, ja que ha creat un problema de demanda molt notable, causa de l’alentiment del creixement econòmic. Aquest descens de la demanda ha estat també la causa de l’actual deflació (és a dir, d’una inflació negativa) que presenta un enorme problema per a tota la població que està endeutada (que va haver de endeutar precisament com a resultat de la baixada de salaris). I el mateix passa amb el deute públic. La deflació dificulta el pagament del deute, tant públic com privat.
La deflació (que és la baixada de la inflació a nivells negatius) elimina els efectes positius que la inflació suposa per als que deuen diners, ja que el que la inflació fa és que el deute que un ciutadà, una empresa o un Estat té amb els bancs sigui cada vegada menor. Si la inflació desapareix, vol dir que no es beneficia d’aquest efecte positiu de la inflació. Així, si un Estat té un deute del 200% del PIB i la inflació cau un 1% per any, aquest Estat haurà de pagar un 2% més cada any. Però una altra conseqüència d’aquesta desviació és l’estancament econòmic, resultat d’aquella manca de demanda causada pel descens salarial, creant-se un cercle viciós.
L’aparició del precari com a fenomen general
Però el problema no es limita només al descens dels salaris. Afecta també al deteriorament dels llocs de treball. Un fenomen nou i massiu de les economies als dos costats de l’Atlàntic Nord és el creixement d’una proporció de la població ocupada que mai té una feina fixa: sempre està treballant en situació molt temporal, passant d’un empresari a un altre, sense ni tan sols treballar per a una mateixa empresa que cobreixi, per exemple, la Seguretat Social. Aquest sector de la força laboral als EUA representa ja el 30% de tota la població ocupada (segons el GAO, Government Accountability Office of the US).
És el tipus de contracte preferit per amplis sectors de la patronal, ja que paguen molt menys en salaris i beneficis, inclosa la Seguretat Social. Els salaris per a aquest tipus de treball són molt més baixos que els dels treballadors amb contracte fix i les seves prestacions són molt més limitades. Una situació semblant està passant a la UE i molt especialment en els països perifèrics de l’Eurozona (els països GIPS).
Una altra dada important i summament preocupant és que aquest tipus de contracte precari afecta als EUA (segons GAO) a la gran majoria de tipus de treball existent i no es limita als treballs de baixa qualificació. Per exemple, un terç de tot el cos docent a les Universitats nord-americanes està en situació de precarietat, pagant-los moltíssim menys que als professors amb contracte fix. Aquest tipus de contractes ha anat substituint els fixos, constituint ia la majoria de nous contractes des de l’any 2001, tant als EUA com a la UE.
Aquesta substitució ha estat fins i tot més accentuada durant aquests anys de crisi. La preferència per aquests treballadors per part dels empresaris és la seva flexibilitat, ja que poden ser acomiadats molt fàcilment, pagant-los menys. Les conseqüències de la predominança d’aquest tipus de treballadors són enormement negatives per a tota l’economia i són la causa de l’enorme deteriorament de la demanda, així com del col · lapse de la Seguretat Social, ja que les seves cotitzacions socials són molt menors que les dels treballadors fixos .
És interessant notar que els mateixos economistes neoliberals que alertaven de l’impacte negatiu que la Transició demogràfica tenia en la viabilitat de la Seguretat Social estan donant suport a les polítiques que estan destruint les fonts de finançament de la Seguretat Social. Així de clar.
* Article de Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la UPF (BCN)
FONT: WEB VICENÇ NAVARRO
Com potser tothom sap, alguns dels quatre companys/es acomiadats al febrer d’enguany, van interpossar demandes contra l’empresa per considerar injustas aquestes mesures.
Dos dels judicis estaven previstos per aquesta setmana (dimarts 17 i dijous 19), peró s’han anulat per l’acord previ entre les parts.
L’acord per no arribar al judici va passar pel reconeixement de millors condicions econòmiques dels acomiadaments. Tot i que la sortida millor hauria estat la readmissió dels nostres companys i companyes, el significat del tot plegat és que no cal resignar-se i acceptar sense remei el discurs monòton amb el que volen justificar els acomiadaments.
Davant aquesta situació (si mai es torna a repetir), algú va dir que calia parlar-ne amb familiars i amics i no patir en silenci. Peró també cal estar preparats, saber que es té dret a la presència dels representants dels treballadors per assistir legalment als companys/es (com va ocurrir als passats acomiadaments), saber que es pot recurrir a una via legal per a evitar-los o, al menys, per a millorar les indemnitzacions que ens pretenda pagar l’empresa, que de segur no seran les més justes per donar una sortida digna als treballadors afectats.
La realitat que estem vivint a Oberta UOC Publishing (Grup UOC) són les pressions constants a tots els nivells, el treball multifuncional com a norma per fer qualsevol cosa i a qualsevol preu, l’entrada i sortida de treballadors temporals, la incertesa en relació als materials de reglada UOC que sempre s’han treballat i representaven més del 85% de la facturació, els nous projectes que es volen vendre peró que encara no terminen de néixer i trobar mercat… A vegades, sembla una lleu sensació de caos conseqüència d’alguna tempesta d’idees.
Als companys/es que han millorat mitjançant un acord judicial les condicions econòmiques dels seus acomiadaments, dir-vos que continuem creient que la readmissió era l’objectiu principal, perqué preservar els llocs de treball i expandir l’ocupació es un objectiu social fundamental. Tot i així, una sortida més digna és un assoliment aconseguit.
Carlos Lavatelli
delegat CGT
Des de CGT Ensenyament us animem a participar el 14 de juny al BLOC CRÍTIC que farà l’Assemblea de docents i altres treballadores de l’ensenyament al cercavila-manifestació de SOM ESCOLA a Barcelona.
Tot i estar plenament d’acord en defensar una escola en català s’ha decidit anar en bloc propi per sumar els 3 elements que hem defensat sempre: «NI LOMCE, NI LEC NI RETALLADES».
PUNT DE TROBADA: 17,30H a CONSELL DE CENT AMB PASSEIG DE SANT JOAN.
Aprofitarem per continuar recollint signatures per demanar a Rigau la insubmissió a la LOMCE i l’aturada del desenvolupament de la LEC.
Us hi esperem amb les vostres samarretes grogues.
Més informació:
http://cgtense.pangea.org/
http://assembleadedocents.blogspot.com.es/
El 1r de Maig sempre ha de ser un dia reivindicatiu i de reconeixement de la lluita com garantia dels drets: al treball digne; a una jornada laboral que possibiliti conciliar el treball obligatori amb la vida social; a un salari i prestacions socials suficients, bé quan es té ocupació i també quan no se’n té; a pensions adequades per a viure amb dignitat; a la llibertat sindical i de negociació col·lectiva, etc….
Drets que al sisè any de la crisi-estafa del sistema capitalista i, a dos anys de les Lleis de Reforma Laboral i de la Seguretat Social, han desaparegut amb aquest cop d’estat que governs, poderosos i empresaris han donat contra “el seu estat social i de dret» i que ens ha fet retrocedir laboral, social i políticament a temps del capitalisme caciquil i medieval, situant-nos davant el mirall que ens retorna a la realitat de l’horror, on ja se’ns garanteix per la seva banda que “el futur encara serà pitjor per a la majoria social».
Aquest és el futur-present que ens tenen dissenyat a l’Estat espanyol:
Sis milions de persones en atur, desnonades de l’ocupació i negant-los el seu dret més essencial: el dret a “guanyar-se la vida». Per extensió ens neguen la protecció davant estats de necessitat: sense prestacions socials ni Rendes Bàsiques suficients per a viure dignament.
Més de mig milió d’ocupacions públiques destruïdes, fent dels serveis públics “organismes ineficaços», amb les seves polítiques de retallades, de no inversions, fins a dur-los a la desaparició. Al no cobrir les necessitats bàsiques de les persones, troben l’excusa “perfecta» per a traspassar al mercat i als seus amics empresaris privats, milers i milers de milions, en un descarat robatori del patrimoni públic, del que és de tots i totes.
El dret a la Negociació Col·lectiva i a la Llibertat Sindical, han estat arrabassats als treballadors i treballadores, a les seves organitzacions sindicals, sacrificats en l’altar de l’única llibertat existent, la del capital, perquè la voluntat unilateral dels empresaris sigui qui organitzi al seu antull, el treball i la vida, convertint a la persona assalariada, en una mera mercaderia d’usar i llençar.
L’empobriment material de milions de treballadors i treballadores, a través de mecanismes com la retallada massiva de les rendes salarials, està generant una de les societats més desiguals del món: 20 persones de l’estat espanyol acumulen tanta riquesa com el 20% de la població més empobrida, és a dir més de 8 milions de persones.
I quan les persones sortim al carrer en defensa d’aquests drets bàsics, essencials per a una vida mínimament digna…, intenten emmordassar-nos i fer-nos callar, amb successives lleis cada vegada més lliberticides (llei de seguretat ciutadana, llei de l’avortament, llei de vaga, llei de jurisdicció universal etc..) i repressió policial absolutament desproporcionada.
Aquest 1r de Maig, ha de seguir sent el dia que milions i milions de treballadors i treballadores, diguem PROU i omplim les nostres vides quotidianes, no de sofriment ni desesperació, sinó de LLIBERTAT, imposant a governs, empresaris i poderosos, un altre Ordre Social, un altre sistema, on el repartiment del treball i de la riquesa, faci que una VIDA DIGNA per a totes les persones sigui possible aquí i ara.
VISCA EL 1 DE MAIG DE LLUITA I DIGNITAT!
CAP A LA VAGA GENERAL LABORAL I SOCIAL!
Secretariat Permanent Comitè Confederal CGT
Xè Congrés de la CGT de Catalunya 11, 12 i 13 d’abril de 2014
Dia 11 (divendres) a la tarda:
Tenim previst que les delegacions s‘acreditin a partir de les 3 de la tarda amb la finalitat de que a les 4 puguem començar la inauguració del Xé Congrés de la CGT de Catalunya.
Seria de molt gran ajut poder tenir el nom de les delegacions abans de dijous. Finalitzarà a les 8 de la tarda.
Dia 12 (dissabte)
Matí a partir de les 9 del matí es pot reprendre les sessions fina a les 8 del vespre.
Dia 13 (diumenge)
La jornada serà per el matí a partir de les 9 i fins les 14 hores.
Ens veiem al Tecnocampus al divendres a les 15 hores.
Comissió Organitzadora Xé Congrés de Catalunya
comissio.org.xcongres@cgtcatalunya.cat
Telfs:692057890 y 937.908.261
Roda de premsa de presentació del X Congrés de la CGT de Catalunya
Comptarà amb la presència de:
El dimarts 25 de març a les 11 hores al local de la CGT Mataró (carrer Unió 38 baixos de Mataró).
Tots els actes a les 18:30 hores al Cafè de Mar de Mataró.
– Dissabte 29 de març: Cooperativisme i Autogestió
Amb la participació de:
– Dijous 3 d’abril: Taula rodona sobre els Models sindicals avui i demà.
Amb les següents organitzacions sindicals: IAC, Co.Bas, CNT-AIT i CGT.
– Dissabte 5 d’abril: Conferència sobre «L’empremta de Joan Peiró a Mataró: cooperativisme, pedagogia i revolució social»
Ponent: Miquel Garau Rolandi autor del llibre «Joan Peiró i Belis».
Previ a la presentació del llibre a les 17h.30m. es farà una ofrena floral a la tomba de Joan Peiró al cementiri de Mataró.
Comissió Organitzadora Xè Congrés CGT Catalunya
CGT UAB
En ell es demana que la Universitat faciliti al Comitè d’empresa del PDI amb la màxima celeritat, un seguit d’informació sobre contractes i altres aspectes de la plantilla que reiteradament els i les representants dels treballadors havíem estat sol·licitant sense èxit. Entre aquesta informació hi ha la previsió d’altes i baixes, de nous contractes, de canvi en la distribució de places, etc. Actualment estem a l’espera que sigui transmesa tant al Comitè d’empresa del PDI com a la JPDI.
Mentre, ni els sindicats ni els òrgans unitaris de representació laboral del PDI tenim cap informació sobre l’actual procés de redistribució de places que està duent a terme l’Equip de Govern en funció de l’aplicació unilateral del Model de Dedicació Docent i del Model de Plantilles dels Departaments. Davant la sospita que aquest procés pugui comportar l’amortització de places i la no renovació de contractes del PDI laboral, demanem tant als caps de Departament com a les persones potencialment afectades que posin en coneixement del Comitè d’empresa i, si es vol, també d’aquesta secció sindical situacions d’aquest tipus.
No podem córrer el perill que sota l’aplicació d’una nova normativa, complexa, opaca, que no ha estat acordada amb els representants dels treballadors i que des de molts departaments es pateix com una imposició, s’apliqui una nova retallada al professorat universitari. Retallada que, com ja ve sent habitual, afecta especialment a la renovació generacional del professorat.
Sobre la base d’aquesta informació, la que recollim i la que esperem rebre del Rectorat, òrgans unitaris, sindicats i el conjunt del professorat haurem de plantejar conjuntament en breu quines accions emprenem.
Secció sindical de la CGT a la UAB
(http://cgtuab.wordpress.com/)
Bellaterra, 4 d’abril de 2014
Declaració conjunta de Govern, Empresaris, CC.OO i UGT per impulsar el diàleg social.
Resulta poc sorprenent aquesta declaració conjunta a tres, amb excepció de la data, que encara és menys sorprenent, doncs és un calc mimètic de la quevénen realitzant els “agents socials” amb els diferents governs de torn (bé del PP, bé del PSOE) al llarg d’aquesta trista història social laboral de no ruptura, des de 1977.
La declaració de 18 de març de 2014, és una còpia literal de la que van realitzar en el 2004, llevat de que en aquesta ha caigut allò de l’ocupació “estable” i, davant la barbàrie i destrossa del mercat laboral, amb taxes d’atur sobrepassant el 26% de la població activa i més de 6.000.000 milions de desocupats i desocupades, ara solament declaren que impulsen el diàleg social “per a afavorir el canvi de cicle econòmic, la creació d’ocupació i la cohesió social”.
Recordem la seva declaració del 8 de juliol de 2004: “Les organitzacions sindicals CC.OO. i UGT i les empresarials CEOE i CEPYME signen amb el President del Govern una Declaració en la qual les parts es comprometen a enfortir el diàleg social i a treballar per a arribar a acords que afavoreixin “la competitivitat, l’ocupació estable i la cohesió social”, és a dir el Pacte Social per la Competitivitat.
Aquesta concertació social, es mantindrà durant tota la primera legislatura del PSOE, del 2004 fins al 2008 i, tant en polítiques laborals[1], com en polítiques socials, es legisla des del consens i la pau social.
La crisi econòmica i social, comporta un desencontre entre els Sindicats CC.OO i UGT i, la resta dels agents que conformaven el Diàleg Social i la taula es trenca, amb la publicació de la Llei 35/2010 de Reforma Laboral i la posterior Vaga General del 29 de setembre 2010. Immediatament a aquesta vaga, els Sindicats CC.OO i UGT, creen les bases per a reprendre la Taula del Diàleg Social, tant amb la nova Representació Patronal, com amb “el nou” ministre de Treball del govern PSOE.
El 2 de febrer de 2011se signa l’Acord “Social i Econòmic per al creixement, l’ocupació i la garantia de les pensions” i, dóna lloc a la Llei 27/2011, el major atac als nostres sistemes públics de Pensions.
Poc abans del “decretazo” de Reforma Laboral de febrer de 2012 del PP, els “agents socials”, CEOE, CEPYME i CC.OO i UGT, signen el II Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva, el qual solament tenia un objectiu: empobrir a les classes assalariades sobre la base de la devaluació generalitzada de les rendes salarials i, vaja si ho han aconseguit.
Obrir una tramposa i miserable via alternativa a la ruïna i barbàrie que les polítiques de concertació social han causat en els sistemes de relacions laborals i de seguretat social, alhora que en les polítiques socials (sanitat, educació, béns públics), altra vegada sobre la base del “creixement econòmic” (ara transvestit de canvi “de cicle econòmic) i aquest sustentant sobre la competitivitat, no és sinó voler permanentitzar un model social i econòmic d’empobriment i desigualtat social i inviable per les seves conseqüències en el medi ambient i en les relacions socials.
La concertació social en temps de crisi sistèmica, només serveix per a embridar a les classes assalariades i garantir la taxa de guany del capital.
Al llarg dels últims 30 anys, els models de relacions laborals consensuats i concertats, han influenciat directament en les condicions d’ocupació o treball, i especialment, han servit com elements de disciplina en les classes assalariades.
Els canvis legislatius, les Reformes Laborals i les condicions de treball, han estat sotmeses a tres dècades de modificacions, acabant amb la supremacia del contracte indefinit sobre el temporal i constituint la llibertat absoluta del Capital de disposar del contracte de treball (acomiadament lliure), com l’única i última ràtio de l’economia i l’interès públic, alhora que s’ha destruït el poder obrer al buidar el dret a la negociació col·lectiva.
El xantatge al com se sotmet de nou a les persones assalariades, mostra el grau de miserabilitat de governs, empresaris i “sindicats sense principis ni dignitat”, quan milions de treballadors i treballadores, en qualssevol de les seves condicions: desocupat/da, desnonat/da, estafat/da, robat/da o retallat/da, han sortit al carrer i han dit que el conflicte, és a dir, la lluita, és l’únic camí i l’alternativa real a altre model social i econòmic, sobre la base del repartiment del treball i la riquesa i la garantia dels béns públics essencials per a tots i totes.
La CGT treballa, coopera i lluita, amb la majoria social perquè les persones unifiquem les lluites i siguem capaces de parar-los amb una VAGA GENERAL laboral i social.
Madrid, 24 de Març de 2014.
Secretariat Permanent Comitè Confederal de la CGT
