Quina deu ser la raó (o les raons) per la qual persones que van viure la pobresa durant el franquisme i un sistema de Seguretat Social Pública ben bé testimonial [quants germans, familiars i coneguts morts que haurien sobreviscut amb un sistema sanitari prou desenvolupat, ja des dels anys 1950] en l’actualitat menystenen obertament el tracte i tractament, cent mil vegades millor que antany, que reben als hospitals i centres de salut en ser atesos o ingressats?

Curiosament, en sa majoria, o bé desconeixen que els sistema públic de la Seguretat Social es nodreix dels impostos dels i les treballadores, o bé són roïns arrogants pobres, d’aquells que aprofiten les escadusseres oportunitats que tenen per sentir-se suposadament «importants»; talment com els amos a qui han llepat fidelment les sabates durant tota la vida, per treure el monstre de la Síndrome de l’Emperador (aquesta vegada frustrat) que duen a l’interior. A saber… amb la dependenta del supermercat, amb el metge…

El seu melic liberal i «únic» no deu concebre allò de la caixa comuna de diners perquè se’n beneficiïn aquelles persones que tenen la desgràcia d’emmalaltir o quedar-se sense feina [el subsidi d’Atur també forma part de la caixa de la Seguretat social].

Els recursos són els que són i aportem mitjançant els impostos al nostre treball. Podrien ser-ne més? I tant! També s’esdevé la trista tradició estructural del clientelisme polític i l’estraperlisme, al nostre país.

Les classes populars no vivim precisament dies de glòria, incapaces en l’intent de revertir la implacable ofensiva de tots els partits polítics que accepten engreixar l’engranatge del parlamentarisme liberal burgès per privatitzar els serveis sanitaris, l’educació i els serveis de cohesió socials i traslladar-los d’allò que consideren «les mans mortes del bé comú universal (la cosa pública)» a les voraces gorges dels empresaris privats.

Tampoc aquestes persones megalòmanes del seu melic són conegudes a les assemblees organitzadores de les reivindicacions pels drets a la universalitat i qualitat dels serveis bàsics: Sanitat, educació, Serveis del Sector [de cohesió] Social, jubilació abans dels 60 anys i amb dignitat). Assemblees que criden desesperades als quatre vents la necessitat de la col·laboració de tothom (però ningú mai té mai temps «segons per a què, clar. Qüestió de prioritats».

Tampoc a les manifestacions al carrer.

Ara bé, al bar, a la sala d’espera de l’ambulatori, al supermercat… Sim.

Malalties de la desmemòria, cada vegada més col·lectiva, del segle XXI.

Persones que no han fet res de dolent a la seva vida, però que tampoc han aportat [ni estan aportant res a la col·lectivitat].

Una Gran aliança entre el Narcisisme, Hedonisme, Adanisme, Cunyadisme, el Consumisme Insatisfet i la Síndrome de l’Emperador.

Malauradament pot semblar que no hi ha res a fer.

O sí?

Sempre existirem les resistències, malgrat tot, empenyent i caminant cap a Utopia.