[PEDAGOGIA LABORAL: Conclusions de les Jornades de Reflexió Pedagògica del Grup Isarda]
Els i les mestres, professores i professors catalans fa dècades que desenvolupem la nostra activitat laboral amb professionalitat, comprenent i prenent els i les alumnes en el centre del procés d’aprenentatge.
En aquesta línia els acompanyem en el desenvolupament individualitzat de les seves competències respectant estrictament el corresponent ritme d’aprenentatge de cada infant i jove.
En les nostres Jornades de Reflexió pedagògica hem valorat que l’ingent esforç humà i humanista que fan els i les treballadores de l’escola catalana per adaptar el procés d’assoliment competencial dels nostres joves a les seves pròpies característiques, necessitats, emocions i ritmes d’aprenentatge no té cap mena de continuïtat digna en l’empresa catalana.
L’empresa selecciona i segrega el jovent treballador per graus d’assoliment competencial i d’experiència, llençant per l’aigüera tot el bagatge i esforç pedagògic inclusiu i comprensiu implementat pel professorat.
Arribats a aquest punt: o bé l’escola s’equivoca, i ja tenim els nostres benvolguts polítics fent mans i mànigues per renovar els currículums i adaptar-los a un model selectiu i segregador com exigeix l’empresa actual, o bé és l’empresa qui necessita urgentment una reconversió profunda per encaixar en les característiques de la societat catalana.
En una primera anàlisi hem confiat en la infal·libilitat, autonomia de criteri i independència respecte els lobbys fàctics, de la classe política catalana a l’hora de determinar els estudis i metodologies idonis en la formació dels i les catalanes del futur.
Essent així hem determinat que és l’empresariat català qui erra en l’enfocament, ja que centra la mirada en els reduccionismes del producte final i el benefici.
És ben clar que un model empresarial que centra tots els seus objectius en aquests preceptes mai podrà anar de la mà d’una escola competencial i comprensiva amb les necessitats de les persones. Aquest model patronal aniria de tronc amb una escola competitiva, selectiva, meritocràtica i segregadora, amb l’esforç individualista com a principal valor, que posés a cada alumne «al seu lloc», facilitant en gran mesura una «transició ordenada» de la institució escolar a la laboral. Una ordenació «classista», vaja.
Reprenent la premissa de la infal·libilitat dels currículums ordenats per la nostra classe política [en properes jornades d’anàlisi pedagògica és prevista la revisió de la seva idoneïtat: tant dels uns, com dels altres], el Grup Isarda hem conclòs que l’empresa catalana necessàriament hauria de fer l’esforç d’empatia i superació corporativa corresponent per adaptar-se a les característiques i necessitats immanents de la població jove i adulta de la Catalunya del Segle XXI.
Per sintonitzar amb la societat catalana del present l’empresariat hauria de reinventar-se urgentment i innovar la seva mirada, rígidament ancorada en el productivisme de segles passats ja superats. Hauria de renovar el seu enfocament i redirigir-lo cap el treballador (i treballadora) com a centre d’interès troncal. Al cap i a la fi són el si les treballadores qui fan possible la feina.
En sortir de l’escola (s’entén institut, universitat) els i les joves catalanes són formades competencialment mitjançant dècades d’un trenat i delicat procés d’aprenentatge en funció dels seus interessos, capacitats i ritmes d’aprenentatge, essent aquests particulars i individualitzats.
Així, no té cap sentit que l’empresa escapci el decurs comprensiu centrat en l’ara exalumne seleccionant-lo i esguerrant-lo emocionalment en procediments de frustració personal ben pregons.
És l’empresa qui ha d’assumir el repte del canvi de mirada i reinventar-se de manera creativa, adaptant la seva producció o serveis als interessos de cadascun i cadascuna de les seves treballadores. Igualment ho hauria de fer amb els processos productius, ritmes de treball, capacitats competencials, uniformes, vacances…
Que és difícil adequar-se a tanta diversitat i que una empresa d’un sector no pot passar a produir alhora samarretes, llaminadures, videojocs i confitures perquè això correspongui als interessos dels seus treballadors, formats en la creativitat de l’aprendre a aprendre? I que no pot fer els horaris i les vacances que aquests desitgin, pagant-los el sou que necessitin? Que tot procés productiu necessita d’una bona organització i no pot fonamentar-se en una sèrie d’ocurrències improvisades? Que una sola empresa no pot atendre comprensivament de manera individualitzada els seus 200 treballadors?
Som al segle XXI i ens hem d’adaptar als seus reptes.
Les empreses avançades han de convertir les dificultats en revulsius i veure-hi oportunitats i reptes per superar-se dia a dia.
Quin millor repte que posar la producció i els serveis del país humilment a la disponibilitat, interessos, capacitats i ritmes de la ciutadania catalana.
Això sí que seria fer país!
Polítics que esteu triturant anímicament i sepultant els i les excel·lents mestres sota tones de burocràcia;
Empresaris que només feu pel vostre benefici personal:
US HI POSEU?