Europa, democràcia o imperi? - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

Europa, democràcia o imperi?
Article d’opinió d’Albert Recio Andreu, Doctor en Economia i Professor Departament Economia Aplicada UAB
diumenge 4 de maig de 2014 / Articles opinió / Visites: 169
Menéame

I

Un cop més, els ciutadans de la Unió Europea estem convocats a unes eleccions parlamentàries, la forma habitual en què es decideix el poder polític en els sistemes democràtics. Se suposa, per tant, que el que votarà la població serà el projecte polític que més connecti amb les seves aspiracions, perspectives, esperances i ideologies.

Sabem per experiència que en la pràctica les coses són molt menys simples; que els partits polítics, almenys els que tenen opcions reals de poder, són més empreses que promouen mitjançant el màrqueting electoral que instruments de participació política, i que per tant la capacitat de penetració de cada partit guarda força relació amb els recursos que el avalen i amb la seva presència habitual en els mitjans de comunicació; que els programes són gairebé ningú els coneix i solen ser aparcats una vegada que arriba al poder; que sovint els votants decideixen més per la imatge del candidat que pel projecte ...

Però, amb tot, sabem que almenys l’èxit electoral permet l’accés al poder i determina per a tot el mandat una part de les polítiques que es duran a terme . Encara que en alguns aspectes essencials, especialment els econòmics, les diferències són escasses entre els partits que accedeixen al poder, en altres els diferents governs presenten diferències significatives.

El model institucional de la UE difereix substancialment d’un model democràtic tradicional en molts aspectes: els resultats electorals no determinen el govern de la Unió, que es "tria" per un mecanisme alternatiu; les lleis que pot elaborar el Parlament estan supeditades a uns acords que tampoc poden revisar-se en seu parlamentària; el que aprova el Parlament europeu no es tradueix automàticament en normes d’aplicació generalitzada a tot el territori. El Parlament europeu és més una càmera consultiva que una càmera de representació. Hi ha moltes i encertades crítiques al model de democràcia parlamentària, però, sens dubte, el model europeu suposa una baula bastant més baix pel que fa a democràcia es refereix.

II

La manca de democràcia no descansa només en la configuració de les institucions polítiques. El nucli central del problema rau en la constitució econòmica, la que veritablement estructura l’entramat de la UE. Una constitució europea que, de fet, consagra una gestió econòmica neoliberal en què els interessos de les elits econòmiques s’imposen al conjunt de la població europea excloent tota possibilitat de models alternatius. No vaig a tractar aquí de detallar aquests aspectes, ja que portem molts anys fent-ho i estan ben detectats: absència d’una veritable política pressupostària que permeti una gestió col · lectiva de l’economia, imposició de tota mena de polítiques liberalitzadores, imposició de la mercantilització dels serveis públics, submissió al poder financer, destacat paper dels lobbies empresarials en la fixació de les polítiques, etc.

No deixa de ser curiós que la major implantació global d’una política neoliberal, en teoria de llibertat del mercat, hagi tingut lloc per mitjà d’un procés polític (en gran part no democràtic). Una cosa que, per si sol, indica que la pretensió dels neoliberals de presentar els mercats com un espai natural és més aviat un conte infantil i que, com hem vist des Pinochet, hi ha una relació consistent entre polítiques neoliberals i gestió autoritària (sigui sota la ègida militar o des de l’orientació de pretesos experts).

III

Per als apologetes de la UE, aquestes deficiències són un mer problema de joventut del model actual (encara que no solen explicar ni proposar canvis). Possiblement, perquè els que tenen realment el poder no tenen cap interès en què les coses canviïn en el sentit de la construcció d’un estat democràtic normal.

L’explicació canònica d’aquest bloqueig descansa en la lluita d’interessos nacionals que impedeixen construir una unió veritable. És cert que aquests interessos existeixen, que cada país juga en funció de la percepció nacional dels seus elits (i de vegades de la por a la reacció dels seus electors), però quan s’analitza la lògica de les polítiques comunitàries es percep clarament que alguns interessos compten més que altres i que les polítiques comunitàries estan fortament impregnades per les exigències dels grans països fundadors (especialment Alemanya i França), que han evolucionat clarament cap a la hegemonia del bloc alemany.

Posats a fer analogies, el model europeu sembla tenir més a veure amb una reconfiguració dels vells models imperials europeus, de Carlemany a l’Imperi austro-hongarès, que a un model d’estat federal al Estats Units d’Amèrica. Un marc institucional en què coexisteix un poder central amb nombrosos territoris (regnes, repúbliques, etc.) Relativament autònoms, però als quals és possible imposar normes superiors, en funció del seu poder relatiu. És evident la distància que hi ha entre els actuals mandataris europeus i els vells emperadors, o entre els polítics nacionals i els antics reis i nobles locals, però el que persisteix del model és la combinació d’una pretesa autonomia de la base amb la presència d’un suprapoder amb capacitat d’imposar obligacions des de dalt.

IV

Des del punt de vista de la gestió neoliberal i dels interessos de les nacions hegemòniques, aquest disseny té enormes avantatges. La principal és imposar elements essencials de les seves polítiques sense carregar amb les responsabilitats de la gestió global.

Alguns aspectes són eloqüents. El més evident és l’absència d’un sistema de drets socials que garanteixi cobertures bàsiques a tota la ciutadania europea. Els efectes d’aquesta absència són clars: les polítiques comunitàries, que generen nivells d’atur intolerables en alguns països o regions, no exigeixen als guanyadors realitzar transferències que permetin assolir nivells d’ingressos bàsics a tothom. La feble regulació dels drets laborals permet el desenvolupament d’una competència entre treballadors de diferents països que es tradueix en deslocalitzacions d’activitats industrials (com és el cas de part de la fabricació de components automobilístics cap a l’est) o en una competència deslleial al interior dels propis països (amb l’arribada d’empreses foranes en mercats com la construcció, muntatges o serveis, pagant segons conveni del país d’origen i forçant a tot arreu a la baixa les condicions contractuals).

Un altre exemple evident el constitueix el sector financer. La llibertat de cada país respecte a les regulacions fiscals genera la paradoxa que dins de la UE es troben bona part dels paradisos fiscals i dels territoris d’imposició reduïda per a les grans empreses (Luxemburg, Irlanda, Holanda, o el reguitzell de territoris britànics-Jersey, Guernsey, Man, Caiman ... -). És sabut que gran part del trànsit financer que possibilita l’elusió fiscal es dissenya i gestiona des de la City londinenca.

El model actual desprotegeix les persones i als territoris en benefici dels grans grups financers i de les grans fortunes, i en part també possibilita les desigualtats entre nacions de les quals també es beneficien els habitants dels països més rics. En el seu estadi actual, la UE és la combinació d’una estructura de poder en què participen les elits dels països hegemònics i les grans empreses. Com en tot imperi, no tots els habitants dels països centrals obtenen els mateixos avantatges; també al centre hi ha perdedors (com molts dels empleats alemanys en els minijobs ). Però la combinació de nacions desiguals i absència de polítiques socials comunes impedeix generar una força social alternativa amb capacitat de forçar un canvi social.

V

La Unió Europea no és només un imperi cap a dins, sinó que també ho és cap a fora: cap a la resta de països pobres als que tracta d’imposar les seves polítiques (tot i no ser la força hegemònica a escala mundial, supeditada sovint a les imposicions nord-americanes, començant per les militaristes). Pel que al seu grau d’autonomia es refereix, tant la UE com els països principals que la componen desenvolupen polítiques orientades a mantenir la seva quota de poder econòmic i social.

Un dels aspectes en que això es fa evident és en la política d’estrangeria. Les polítiques migratòries tracten de crear de forma progressiva una fortalesa que impedeixi la lliure entrada de forans (a excepció de magnats, atletes d’elit per a equips nacionals o treballadors sanitaris per cobrir mancances locals). Un es recorda dels murs defensius de l’imperi britànic o les línies Maginot o Sigfrido de francesos i alemanys. La història de tots ells va acabar en fracàs, però enmig hi va haver molt de patiment humà. L’Europa que denega l’asil polític de forma gairebé sistemàtica, que tracta de contenir la gent en països pobres disposats a col · laborar, és la mateixa que és incapaç d’oferir a aquests països oportunitats d’un desenvolupament social que garanteixi una vida digna. La crueltat del tracte als immigrants és part de l’exigida per mantenir la jerarquia econòmica mundial. I també en això aquestes polítiques es recolzen en l’explotació dels valors "nacionals", l’eurocentrisme (i el racisme latent) que ha configurat la història europea des de, almenys, finals de l’Edat Mitjana.

Cal destacar, a més, que quan les coses es posen lletges el tractament als de fora s’està expandint als de dins, com indiquen les diferents mesures adoptades per a restringir la permanència d’immigrants que en diversos països s’apliquen a gitanos, romanesos, búlgars i, de manera incipient, a tota aquella persona que no trobi feina en un termini breu.

VI

L’avaluació de la política comunitària no pot ser més que catastròfica en qualsevol dels aspectes econòmics.

Des del punt de vista de l’economia convencional destaca no només l’augment massiu de la desocupació sinó, especialment, la insostenible situació en què han quedat bona part dels països del sud i l’est d’Europa, als que s’ha imposat polítiques d’austeritat sense suport i espai per reconvertir la seva estructura productiva. Els problemes de molts d’aquests països s’havien creat pel propi model d’integració i l’acció de les grans empreses multinacionals, i la crisi ha servit per posar en evidència els problemes latents. Però en lloc de propiciar una reorientació de les polítiques que van generar aquests problemes, les polítiques d’austeritat simplement han practicat la tècnica de l’enderroc, confiant que al solar reapareixeran espontàniament noves activitats.

Des del punt de vista de les desigualtats socials la cosa és molt pitjor. A escala de tota la UE, el grau de desigualtat és idèntic al que experimenta EUA, amb la diferència que en el cas europeu el component territorial té un pes molt més significatiu que allà. La desigualtat condueix a la creixent pobresa que ja existeix en els països perdedors i que es tradueix en mals socials de sobres coneguts.

Són temps en què les desigualtats de classe i nació preocupen poc a les elits. Però no deixa de ser curiós que fins i tot la desigualtat de gènere, que ha obtingut millor tracte mediàtic i polític en els països de la UE gràcies a l’impuls del feminisme, en la pràctica no només es manté en termes bastant estàtics (per exemple, l’amplitud de la bretxa salarial és ampli i força estable en gairebé tots els països) sinó que les pròpies polítiques comunitàries tendeixen a reforçar-la. La promoció de l’ocupació a temps parcial per a les dones, amb l’excusa de promoure la conciliació amb la vida familiar, en la pràctica no és més que una variant del vell model de divisió sexual del treball. Un nou disseny que permet deixar intactes les formes d’organització empresarial, proveint d’un recurs a baix cost en activitats amb càrrega de treball reduïda.

Des del punt de vista de la sostenibilitat ambiental el desastre és complet. Malgrat la seva retòrica i d’algunes polítiques benintencionades, Europa segueix sent un gran focus dels problemes ambientals. Com a gran consumidor de recursos i com a productor de dinàmiques que contribueixen a reforçar problemes globals com l’escalfament o la generació de residus.

Com a marc institucional, la UE s’ha mostrat una gestora desastrosa de la crisi econòmica, ha contribuït a la generació de majors desigualtats i no té propostes serioses de fer front als greus problemes ambientals als quals ens ha conduït el productivisme capitalista.

VII

L’esquerra política i social-el que queda més o menys organitzat de crítica, indignació, resistència davant aquest fracàs-ha de tractar de generar respostes davant aquesta situació. De fet, a curt termini hi ha dues vies possibles. Una és simplement trencar la UE i l’euro i tornar a polítiques nacionals en què se suposa que hi hauria més marge d’intervenció alternativa. L’altra, tractar d’iniciar un discurs col · lectiu comú orientat a generar un moviment social transnacional que lluités per imposar canvis de rumb crucials. Cap de les dues vies és senzilla ni està exempta d’inconvenients greus.

La ruptura té un problema crucial de partida. El seu principal punt de suport cultural és el nacionalisme, la idea que el propi espai nacional és un espai tancat i que la gestió econòmica només s’ha de centrar en satisfer les necessitats dels habitants del mateix. Es tracta d’una visió del món limitada que en general perd de vista la naturalesa i el sentit dels nombrosos fluxos de tota mena que tenen lloc entre espais econòmics i que estan a la base de les desigualtats de desenvolupament entre nacions i regions. Una visió que sol passar per alt no només la importància dels aspectes d’intercanvi desigual que predominen en l’economia mundial, sinó també, sobretot, les bases ecològiques sobre les quals es construeix la prosperitat. No és casualitat que aquest espai estigui avui dominat, a escala europea, per la nova dreta xenòfoba, que afegeix un component racista autoritari clarament perillós.

A curt termini l’espai de la ruptura està dominat per la dreta dura, que ha guanyat fort predicament en molts països. Perquè un procés de ruptura de la UE pogués fer-se amb una altra perspectiva es requeririen dues condicions bàsiques: que es produís un procés previ d’acció capaç d’alterar aquesta hegemonia i que en aquest procés es guanyés consciència social que el marc de referència no és la nació aïllada, sinó un nou ordre mundial just i sostenible. I cal comptar amb un factor addicional que dificulta l’operació: que tants anys d’integració econòmica han alterat profundament les estructures productives dels diferents territoris, tornant menys complexos i ugmentant la seva dependència externa.

Aquesta situació pot constituir una dificultat important a l’hora d’utilitzar una economia nacional que estaria sotmesa a totes les pressions externes que emanen de les institucions supranacionals, de les poderoses multinacionals, i de les seves pròpies debilitats. Cap país és igual a un altre i per això alguns tenen més oportunitats de sobreviure en un marc de ruptura, cosa que cal analitzar si s’opta per aquesta via.

L’altra opció consisteix a tractar d’articular una alternativa europea que plantegi un model social diferent. Tampoc és una opció fàcil. No només perquè a curt termini té poques possibilitats d’imposar canvis substancials en les polítiques comunitàries (de fet, és fins i tot impensable que aquesta força alternativa pugui collir un gran èxit electoral). També perquè entre el que realment es mou hi ha moltes esquerdes que travessen les percepcions socials (entre el social i l’ambiental, però també pel que fa als mitjans d’actuació) i perquè persisteixen les perspectives nacionals que dificulten la defensa de l’opció per una política global alternativa en cada un dels territoris.

Sense ignorar aquestes dificultats, considero que aquesta és una via que si més no cal intentar, per raons diverses. En primer lloc, perquè qualsevol replantejament econòmic actual ha de partir d’una consideració de l’escala global de molts problemes, i això exigeix ​​moviments socials i polítics a aquesta escala. Tot el que contribueixi a generar un espai de confluència en aquesta línia serà útil, i per això ofereix més opcions de començar pel "nosaltres sols".

En segon lloc, un treball ben fet en aquesta direcció, mostrant que hi ha opcions per a un model diferent de gestió econòmica, és una necessitat essencial per derrotar culturalment no només al neoliberalisme comunitari, sinó també als defensors del nacionalisme xenòfob. La lluita per l’hegemonia cultural és essencial per generar àmplies respostes socials, i com més internacionalitzada sigui una alternativa, més capacitat tindrà.

En tercer lloc, perquè aquest mateix procés d’acumulació cultural pot impedir que una eventual ruptura es realitzi sobre l’aïllacionisme internacional. No és el mateix trencar la UE sobre la base d’una pretesa superioritat nacional que fer-ho pel convenciment que les regles de joc són injustes i inviables. Cal trencar l’actual entramat institucional: la qüestió és com. I el com compta molt, ja que no és el mateix enderrocar un edifici ordenadament de fer "al Samsó".

VIII

Totes les opcions són difícils, i totes requereixen molta feina, coratge i claredat d’idees, cosa que escasseja en aquests temps difícils. Però és una cosa necessària si volem sortir d’aquest marasme isoportable de desigualtats, d’inseguretat econòmica generalitzada, de desastre social i ambiental a què ens ha portat el desenvolupament del capitalisme en general i les polítiques comunitàries en particular. Per sortir es requereix molt activisme social, bones polítiques, canvis socials per dalt i per baix. I com una de les coses que podem fer és votar en les pròximes eleccions europees als candidats a formar part del parlament consultiu, als que ens demanin el vot des de l’esquerra (la dreta és el que és, i la socialdemocràcia sembla a hores d’ara esgotada) se’ls pot exigir que es comprometin a treballar almenys per desenvolupar moviments a escala europea amb els següents objectius:

Forçar una avaluació seriosa de les polítiques comunitàries i el seu impacte sobre el benestar del conjunt de la població. Avaluar rigorosament i de manera transparent és un element necessari per posar al descobert els errors, incongruències i biaixos d’unes polítiques elaborades per tecnòcrates i grans capitalistes.

Forçar un canvi en la forma d’elaboració de les polítiques, la qual cosa suposa tant propugnar un nou marc institucional com l’eliminació del poder que tenen les multinacionals sobre el mateix.

Imposar un marc social comú que garanteixi drets bàsics i eviti la pressió de la competència "cap avall".

Oferir propostes de canvi en el funcionament de les institucions econòmiques que promoguin efectivament la igualtat en termes de gènere, socials i entre països.

Posar fre a les polítiques privatitzadores dels béns i serveis essencials.
Transformar les polítiques migratòries i, al mateix temps, el marc de relacions amb els països extracomunitaris.

Reconèixer la gravetat de la crisi ambiental i exigir un enfocament d’ajust de l’organització econòmica i social que eviti el desastre i possibiliti la transició cap a una societat realment sostenible.

Bloquejar totes les tendències antidemocràtiques dominants i que estan associades al manteniment de l’ statu quo actual.

Donar suport al desenvolupament de moviments socials, experiències de canvi que propiciïn una nova hegemonia social.

Segurament, tot això és una mena de carta de bons desitjos. Però són desitjos necessaris i que hem d’exigir als que demanen (individualment i com a organitzacions) ser els nostres representants. I si compleixen, no hem de deixar sols en aquestes tasques. Cal propiciar per una i mil formes un canvi de cicle polític i social. Dinamitar un imperi perquè pugui néixer un nou marc d’institucions promotores del benestar per a tots, la sostenibilitat ambiental, la justícia, la igualtat i la democràcia.

* Article publicat a Mientrastanto.org

Comparteix
 Convertir a ebook |  Enregistrer au format PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.


Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.2.3 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid