Entrevista amb l'escriptor i activista gallec Manuel Casal Lodeiro: 'Ja hi som dins el col·lapse i la crisi mundial és la primera etapa del mateix' - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

Entrevista amb l’escriptor i activista gallec Manuel Casal Lodeiro: ’Ja hi som dins el col·lapse i la crisi mundial és la primera etapa del mateix’
dimarts 23 de maig de 2017 / Articles opinió / Visites: 161
Menéame

L’escriptor i activista gallec Manuel Casal Lodeiro és autor del llibre aparegut recentment «La izquierda ante el colapso de la civilización industrial» (La Oveja Roja, 2016). Una frase resum la seva visió de la situació actual: «Aquest col·lapse ens pot permetre viure amb menys coses en el plànol material, però de manera més justa i enriquidora a d’altres nivells»

- Hola Manuel, podries explicar-nos una mica qui ets i la teva trajectòria política?

Sóc un llicenciat en informàtica que per qüestions del meu activisme (que va començar sota la forma de pur ciberactivisme a Internet, camp en el qual em vaig especialitzar des de començaments dels 90) ha acabat fent divulgació i activisme de la qüestió del col·lapse de la nostra civilització. En política la meva única trajectòria es limita a la creació en 2006 d’un petit “antipartit” polític anomenat Democràcia Directa Digital (D3) que ja pràcticament no en té gaire activitat, i a l’actual activisme que vinc fent des de diverses organitzacions ecosocials i mitjançant el material que vaig publicant aquests últims anys. Així per exemple, vaig participar al Manifest antineokeynesià “Última Llamada”, que va aconseguir certa notorietat a mitjans de 2014.

- Parla’ns també del teu llibre "L’esquerra davant el col·lapse de la civilització industrial".

En aquest llibre he intentat reunir les reflexions tant meves com d’altra gent, entorn la falta de resposta de les esquerres davant la situació inèdita dins la qual ens estem endinsant, de col·lapse de la nostra civilització, degut a diversos factors que es realimenten, entre ells especialment el declivi energètic. El llibre pretén, com apunta el seu subtítol, oferir “anotacions per un debat urgent”, és a dir, elements de reflexió estratègica per tal què els partits, sindicats i moviments d’esquerra reaccionin davant del que se’ns ve al damunt.

- També edites una revista, parla’ns d’ella.

La “revista 15/15\15 para una nueva civilización” pretén també aportar elements de reflexió i anàlisi sobre el procés de canvi de civilització. És a dir, si parlem que hi som a prop del final de la civilització industrial, volem anar visualitzant com podran ser les civilitzacions que la succeeixin (més simples, més locals, més integrades dins els límits de la biosfera), com podem participar en la seva construcció i també narrar les experiències germinals des de les quals estan naixent aquestes noves civilitzacions entre les esquerdes de l’actual, ja en fase terminal. És una revista que té un doble format: a Internet es pot consultar lliurement al web www.15-15-15.org i dues vegades l’any traiem recopilacions impreses només per la gent subscrita, que recullen lo millor del que s’ha publicat online, amb una enquadernació artesanal (per predicar amb l’exemple). També és destacable que publica materials en les diverses llengües de la Península Ibèrica, i que inclou traduccions d’autors molt rellevants a nivell internacional.

- Pots explicar-nos el concepte de "col·lapse industrial" per als profans?.

Bàsicament un col·lapse no és més que un procés de simplificació accelerada, brusca. Vivim dins una societat amb uns nivells tals de complexitat que requereixen fluxos creixents d’energia per mantenir-se. Donat que l’energia disponible a escala mundial caurà de manera inexorable (resumint, perquè no n’hi han prou energies amb la capacitat de suplir a temps i a la mateixa escala el declivi de les energies fòssils), no podrem mantenir aquest altíssim nivell de complexitat, i les nostres societats cauran a un nivell molt més simple en un període breu de temps (en termes històrics). És a dir, “col·lapse” no és sinònim de “apocalipsi”, ni tan sols necessàriament de “catàstrofe”. No serem la primera civilització que col·lapsa, encara que si no sabem gestionar bé aquest col·lapse podem ser la última, perquè podríem acabar no només extingint-nos nosaltres sinó tota la vida sobre el planeta.

- Quan creus que passarà? En què et bases per afirmar-ho?

No ha de passar: ja està passant. A cada lloc del món i dins cada classe social ens trobem en diferents etapes del col·lapse. La crisi mundial actual és una primera etapa del col·lapse, i de fet aquesta crisi va ser originada per l’arribada al zenit (punt màxim d’extracció anual, a partir del qual comença l’inexorable declivi d’un recurs finit) del petroli brut (cru) l’any 2006, que va provocar la punxada de la bombolla “sub-prime”. Això no s’està explicant i per això la gent es pensa encara que la crisi és temporal i que tindrà “sortida”, quan en realitat és la crisi terminal d’un sistema pel simple esgotament de l’energia que l’alimenta. Aquesta és la base per a tal afirmació, que no és meva, sinó de nombrosos científics que estan analitzant el tema. Per exemple a Catalunya teniu un referent de primer nivell: Antonio Turiel, i els seus companys de l’Oil Crash Observatory.

- Fins a quin punt consideres possible / probable el concepte de col·lapse?

El col·lapse el dono per segur, perquè som ja instal·lats dins seu i perquè fent comptes no n’hi ha cap manera realista de sostenir l’actual nivell de complexitat de la nostra civilització, ni de res que se li assembli remotament. No només està caient la disponibilitat total d’energia sinó que l’energia que tindrem a partir d’ara costaria més energia obtenir-la, és a dir, és de pitjor qualitat: és el concepte clau de “retorn energètic”, que és l’energia neta que aporta a la societat cada font energètica. I per sota de cert nivell d’energia neta, no es pot mantenir una societat industrialitzada. Només cal esperar que articulem aquest descens per poder desembocar en una societat re-agragritzada que ens permeti almenys tenir aliment i necessitats molt bàsiques cobertes per tota la població, encara que és molt dubtós que ens en sortim, perquè si som ja més de set mil milions d’habitants al planeta és precisament gràcies al petroli i la resta d’energies no renovables. Haurem de viure de manera molt més simple, perquè tothom pugui simplement viure.

- Com creus que afectaria al conjunt de la població i particularment al conjunt de la classe treballadora?

Ens afectarà a tots els nivells: desapareixeran mitjans de comunicació i serveis socials, es produiran (més) conflictes tant entre països com a nivell intern, hi hauran (més) retallades de llibertats i una clara amenaça feixista... Insisteixo: ja ens està afectant. L’espoli de l’Estat, els tancaments d’empreses, l’acaparament de terres, les patents de llavors, etc. són tots elements que formen part de les etapes inicials del col·lapse de la nostra civilització i de la gestió capitalista del mateix, en una delirant fugida cap endavant mentre les elits es recol·loquen per aconseguir “surar sobre la merda”. En concret per a la classe treballadora crec que significarà ni més ni menys la seva desaparició com a tal: és a dir, si la classe obrera és filla de la Revolució Industrial (abans calia parlar de camperols autosuficients i en tot cas d’un sector d’artesans, és a dir, de gent amb oficis que exercien de manera complementària a les seves feines a la terra), no veig la manera en què la classe treballadora pugui sobreviure com a tal al col·lapse. Sense energia fòssil no tindrem amb prou feines indústries, i haurem de tornar a viure entre el 60 i el 80% de la població del sector primari. La qual cosa no ha de ser necessàriament una tragèdia, compte!, encara que sens dubte serà molt dur, sobretot a nivell cultural, perquè xoca amb totes les expectatives socials generades al llarg dels últims segles. El camí de la industrialització en el qual es van embarcar països com els nostres no tenia cap sortida i caldrà desfer-lo de la manera més humana i justa possible.

- Davant el panorama del col·lapse que dibuixes, quines sortides creus que hauríem de prendre les organitzacions polítiques (partits, sindicats, col·lectius, moviments socials) d’esquerra?

És el que provo d’apuntar al meu llibre i que molta més gent conscient m’està reclamant. Allò més urgent és entendre la situació en els seus veritables termes, superant les barreres de tot tipus que ens ho impedeixen. Després, una vegada arribem a un diagnòstic comú sobre la situació, caldria començar a parlar de com “gestionar el col·lapse” des d’uns valors d’esquerra. És a dir: si n’hi haurà menys per a tothom, repartim-ho amb justícia i cercant el menor patiment social possible. Si no ho fem des de l’esquerra, ho farà la dreta, i ja veiem el camí que porten (ja ens ho advertia Carl Amery amb aquell llibre que no ha perdut cap mena de vigència: “Auschwitz ¿comienza el siglo XXI? Hitler como precursor”). Haurem de passar pel nostre propi “Període Especial”, com a Cuba, només que serà molt més perllongat i intens i no ens podrem recolzar en el turisme de la resta del món que encara no ha col·lapsat.

- Des del teu punt de vista creus que les organitzacions polítiques d’esquerra tenen en compte en les seves pràctiques i programes el possible col·lapse de la civilització industrial?

No, en la seva immensa majoria no ho estan tenint en compte. Tant sols cal veure com repeteixen una vegada i una altra el mantra de “sortir de la crisi”, recuperar el creixement, l’ocupació com a única via per satisfer les necessitats socials, defensar l’Estat del Benestar, etc. O sigui, com si estiguéssim en una crisi cíclica i no n’hi hagués un col·lapse de la nostra civilització de fons. Precisament per això des dels sectors activistes del Decreixement, de l’Ecologisme Social i de la divulgació del Peak Oil i del Canvi Climàtic estem reclamant amb urgència que es corregeixi aquest diagnòstic per començar a prendre mesures urgents i començar a parlar-li clar a la gent, que el que tenim davant nostre serà molt dur, però al mateix temps, pot ser una oportunitat per viure d’una manera més justa i no necessàriament dolenta. Com diu Yayo Herrero, la gent no és tonta i ho pot entendre perfectament.

- A nivell individual quan pensem en les sortides personals davant una situació de col·lapse, ens vénen al capdavant preppers, survivalistas i frikis diversos. No obstant això, quines sortides planteges tu a aquest nivell?

Les sortides col·lectives les hem apuntat en d’altres publicacions com la “Guía para o descenso enerxético”, que va ser publicada inicialment en gallec amb gran èxit, i recentment ha traduït al català el col·lectiu Argelaguer en Transició (està disponible lliurement en Internet). També a la revista 15/15\15 en parlem amb freqüència d’aquesta qüestió. El meu llibre planteja que és necessari combinar aquestes mesures a nivell de base, amb d’altres a nivell polític, des de les institucions, perquè la situació és de tal gravetat i urgència que no podem permetre’ns renunciar a cap instrument. És el que anomenem “estratègies duals” i que, per cert, costa bastant assumir al moviment llibertari. Però com acostumo a dir, si a la Guerra Civil es va acceptar participar al govern de la República a causa de l’amenaça feixista que calia enfrontar, ara l’aposta no és menor. Parlem de mesures excepcionals per a temps excepcionals.

- Afegiries alguna cosa més per als nostres lectors?

Simplement que encara que és lògic i molt sa passar per les habituals fases de negació del problema, de depressió i fins i tot d’ira, al final, després d’indagar dins les bases científiques d’aquesta anàlisi i entendre les possibilitats que se’ns tanquen, tot això pot desembocar en una reflexió molt mobilitzadora en contemplar les possibilitats que se’ns obren: el col·lapse de la nostra civilització és l’oportunitat més gran de la nostra història per a un canvi revolucionari que ens permeti viure, amb menys en el plànol material, però de manera més justa i potser més enriquidora a d’altres nivells. Es tracta de convertir-nos ara en moviments, com diu Jorge Riechmann, no només de “emancipació” sinó de “emancipació i supervivència”. Les nostres lluites de sempre cobren ara un altre sentit, més radical, però perfectament integrables en els valors tradicionals de les esquerres tant llibertària com a marxista.

* Entrevista realitzada per Xavi Roijals publicada al núm. 191 de la revista Catalunya


I cantaven els REM: «It’s the end of the world as we know it» No és el final del món, però sí és el final del món tal i com el coneixíem. L’era del petroli barat està a punt d’acabar-se, el petroli va arribar al seu zenit l’any 2006 i ja estem veient les conseqüències: auge i caiguda del fracking com a mètode d’extracció que destrossa els territoris i les aigües, crisi social i guerres als països productors que han vist importants caigudes de la seva producció en els últims anys: Rússia, Síria, Iemen, Venezuela, etc. I crisi global que patim des del 2008, amb la caiguda de les subprime i de la «nostra» bombolla immobiliària.

Les nostres vides estan molt més lligades al petroli i als combustibles fòssils del que som conscients. No només pel tema transport propi quotidià (el cotxe). El transport de mercaderies en aquests moments es fa gràcies als combustibles fòssils i és el que fa que podem comprar aliments i mercaderies a preus tant barats. Una disminució dràstica del combustible d’aquests transports ocasionaria previsiblement una brutal pujada dels preus dels aliments i de les mercaderies a banda d’una reducció de l’oferta. Fertilitzants, pesticides (en bona part derivats o molt lligats a la petroquímica), transports, són la sang que alimenta el sector primari industrialitzat, automatitzat, mercantilitzat, que en aquests moments ens alimenta.

El problema, tal i com ens diu Manuel a l’entrevista, és que no hi ha en aquests moments cap font d’energia que pugui substituir el petroli. Ni les renovables, que tenen problemes d’emmagatzematge i de que són fonts d’energia que no es poden connectar quan un vol, sinó quan fa sol, vent o onades, ni molt menys la nuclear, que també està a punt d’arribar al zenit de la producció de l’urani si no se n’ha arribat ja, a banda dels problemes coneguts de residus, seguretat, accidents, etc. Si s’esgota la font d’energia que alimenta el sistema industrial (la nostra civilització), el sistema col·lapsa.

L’autor del llibre que us hem entrevistat no és cap Zerzan, ni cap Kaczynski. L’autor té les mil i una diferències amb aquests autors: ell parteix d’unes previsions de producció d’energia (particularment de fonts de combustible fòssils) i n’extreu unes conseqüències. I en funció d’aquest escenari de profund canvi sistèmic, d’aquestes prediccions, dibuixa al seu llibre com l’esquerra hauria de modificar els seus esquemes davant d’aquest panorama no apocalíptic però sí de profunds canvis que se’ns ve al damunt. És un enfocament pragmàtic que defensa també la intervenció a les institucions: si en una situació excepcional, aquesta eina ens pot servir per ajudar a la supervivència de milions de persones, no la refusarem per uns plantejaments morals o ideològics X.

El que està clar és que som dins d’una època de canvis. Disposem de prou reserves descobertes de combustibles fòssils com per poder superar perfectament el límit de dos graus fixat per l’Acord de París l’any 2015 a partir del qual probablement la situació es surti fora de control amb desgels, pujades del nivell del mar, i etcètera. Malgrat els acords polítics internacionals insuficients, a més de compliment discutible, i amb el sorgiment d’actors polítics nous (com Donald Trump) que neguen evidències inqüestionables (nega l’escalfament global antropogènic i com a conseqüència és poc probable que respecti cap límit d’emissió). Si finalment arribem a aquest límit de dos graus i es desencadena la situació de no retorn, a la situació de col·lapse energètic li hauríem d’afegir la de previsible col·lapse ambiental. Una tempesta perfecta.

El futur no està escrit. No sabem què passarà, però tenim raons per sospitar que estem a les portes (si no ja dins, com afirma l’entrevistat) d’una crisi energètica, i per tant, social (i també ambiental) sense precedents. I per tant, cal que les nostres organitzacions tinguin en compte aquests nous escenaris per mirar de navegar aquesta situació des de l’esquerra. Des de la dreta, ja ens avisa l’autor, ja saben com fer-ho i hi han precedents terribles.

Comparteix
 Convertir a ebook |  Guardar com PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.

Rànquings 365 últims díes

Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.0.7 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid