Democràcia versus estat - CGTCatalunya.cat
Què és la CGT | On trobar-nos | Afiliació | Butlletí
C/ Burgos 59, baixos - 08014 Barcelona - Telèfon: 935 120 481 - http://www.cgtcatalunya.cat - spccc@cgtcatalunya.cat

Democràcia versus estat
Article de Apoyo Mutuo
diumenge 4 de juny de 2017 / Articles opinió / Visites: 172
Menéame

Amb aquest text, des de Apoyo Mutuo pretenem realitzar un exercici d’anàlisi sobre el paper de les institucions de l’Estat en el procés de transformació social, sense pretensió d’exhaustivitat i sent conscients de l’ampli i complex de la qüestió, en la qual podria aprofundir-se evidentment molt més.

Entrant en matèria, des de Apoyo Mutuo volíem deixar clara nostra posició respecte a l’assumpte que ens porta tractant de superar tant el gastat eslògan de “Governi qui governi, el poble sempre perd”, com els intents renovats d’un col·lectiu de polítics que semblen concebre el parlamentarisme i la llei com a finalitats últimes.

La postura de la tradició revolucionària dels segles precedents es basava en un profund recel de l’Estat o, almenys, en la consciència que aquest es tracta essencialment d’una eina d’opressió de classe que possibilita que l’explotació econòmica que exerceix la classe dominant pugui convertir-se en hegemonia en el camp de la política i, així, garantir-se. Això no podríem considerar-ho més que un fet a tenor de l’experiència històrica. Això hauria de portar-nos conseqüentment a concloure que l’Estat és un instrument de dominació i que, com a tal, no pot arribar-se a ell i exercir el poder des del mateix d’una altra manera que realitzant un exercici d’opressió i explotació que inexorablement recau i paga el poble, la classe treballadora, independentment del grau d’explotació que exerceixi un estat o un altre.

No hem de remuntar-nos molt lluny per comprovar que això és i ha estat efectivament així. Fins i tot els intents marxistes de construir un “Estat proletari” que alliberés a la societat van acabar convertint al mateix en una ingent maquinària totpoderosa i centralitzadora que va sufocar qualsevol besllum de veritable democràcia i socialisme. Vam ser testimonis d’això en la URSS, a Xina (erigida actualment en una superpotència capitalista que no vacil·la a explotar brutalment a les treballadores i treballadors i a reprimir sense escrúpols la protesta social) i ho estem veient també en casos flagrants com el de Corea del Nord, o el de Cuba, l’obertura capitalista de la qual és ja des de fa temps un fet.

En tots aquests casos, en major o menor mesura, una altra característica bàsica dels estats va ser la palesa repressió i control policial-militar de qualsevol tipus de dissidència, la qual cosa va comportar la construcció d’estructures estatals regressives i reaccionàries en el social, essencialment totalitàries en molts aspectes.

No obstant això, en els inicis d’aquests i altres processos revolucionaris que es van succeir al llarg de la història sí es van donar casos reeixits del que nosaltres anomenem democràcia: d’autogestió, de socialisme, de justícia i igualtat social, d’organització descentralitzada i horitzontal, de poder popular. Però tots ells van ser frustrats tard o d’hora precisament per un o diversos estats, ja fora per ingerència militar externa i/o per absorció de la protesta i autoorganització social per part de les instàncies de l’Estat i els parlaments interns.

Referent a això expliquem en l’actualitat amb exemples efectius que la democràcia, en contraposició a l’Estat i al capitalisme, pot implantar-se, com els casos, entre altres, de Rojava a Síria, els mapuches entre Xile i Argentina o les zapatistes de Chiapas a Mèxic, els quals, partint d’una anàlisi crítica de l’Estat i autocrític de part de la teoria i experiència leninista sobre el mateix, han aconseguit assoliments en qüestions d’economia, participació política, feminisme i autoorganització social que ara mateix a Occident ens semblen simplement inimaginables, però que alhora són una mostra viva que el camí que ens hem marcat no solament és desitjable en termes de llibertat i justícia, sinó també perfectament viable i eficient.

D’altra banda, no escau en aquest espai per entrar a dirimir si la nostra visió, com a organització política, de l’Estat s’acosta més a tesi instrumentalistes, funcionalistes, estratègic-relacionals o qualssevol que siguin de l’ampli ventall de teories existents.

Ens quedem amb l’experiència històrica que ha demostrat (i ho segueix fent dia a dia) amb bastant claredat que l’Estat —independentment de com es teoritzi—, lluny d’actuar com un facilitador dels processos socials de transformació radical democràtica, ha actuat sempre, en major o menor mesura, com un obstacle.

Poc queda que dir ja de la desapareguda socialdemocracia que en un temps enrere va pretendre frustradament portar a efecte el procés de transformació social a través de l’electoralisme i la intervenció als parlaments via partits polítics (no faria falta ni entrar detalladament de l’experiència més que fracassada de l’eurocomunisme, els màxims exponents del qual en forma de partits comunistes europeus no van dubtar a arribar en molts casos a la traïció envers el moviment obrer de manera flagrant). Un clar exemple d’això va ser l’experiència dels Verds en la dècada dels 80 a Alemanya, amb la seva política del partit-moviment que va acabar convertint-se a la política parlamentària corrent, rància i desenganxada de qualsevol pretensió rupturista, comença a sonar-nos cada vegada més coneguda al país de països que és Espanya, o els propis girs a la dreta que s’estan vivint actualment entre els nous partits espanyols.

D’altra banda, és veritat que moltes de les conquestes socials de les quals gaudim avui dia, les quals van ser aconseguides arran de molta lluita i lliurament per part dels diversos moviments en els passats anys, estan plasmades en les innombrables lleis aprovades en instàncies parlamentàries, i que això possibilita que exercim els nostres drets en bona part. Però és que el problema no resideix aquí.

Les i els demòcrates creiem efectivament en la reglamentació de la vida social, en què en les nostres complexes societats necessitem dotar-nos d’unes normes comunes per poder desenvolupar-nos en la major pau i igualtat possibles. Però no creiem que aquesta reglamentació i control hagi de ser dut a terme des de les institucions de l’Estat; unes institucions que, per definició, són jeràrquiques i verticals, antidemocràtiques.

Els qui creiem en la democràcia necessitem dotar-nos de les nostres pròpies institucions, de les nostres pròpies estructures per a l’exercici i la defensa de la vida en comú. L’actual Estat capitalista és sens dubte una institució ja no inservible per a tal fi, sinó sens dubte contraproduent i enemiga de l’organització popular, l’autogestió i també el feminisme.

Resulta obvi que per realitzar una transformació social necessitem guanyar el poder no solament en l’àmbit polític, entès aquest com les institucions de gestió de les vides de tots i totes (no necessàriament poder governamental), sinó en tots els àmbits (econòmic, cultural…). Una transformació social àmplia, rupturista, democràticament revolucionària necessita, precisament, això, ser social: és a dir, involucrar a tota la societat en això, i això és una cosa que no pot fer-se des de les instàncies de l’Estat, es vulgui o no. Això requereix un canvi en la cultura popular cap a les nostres postures; un canvi que ha de dur-se a terme necessàriament des del treball del dia a dia a peu de carrer, involucrant al major nombre de gent possible en el procés amb l’ànim que participin en la constitució de les estructures d’ordenació de la vida social que posteriorment regiran la comunitat quan s’hagi aconseguit superar a l’Estat capitalista.

No obstant això, tampoc podem afirmar sense més que l’Estat no ens interessa. Malgrat tractar-se d’un instrument absorbidor de la protesta social i reaccionari per defecte (no ha d’oblidar-se que, al cap i a la fi, és una institució creada per la classe dominant), seria un error d’anàlisi greu considerar iguals a tots els estats. No podem, per exemple, mesurar amb la mateixa vara a un estat dirigit per un govern de tall socialiberal o socialdemòcrata que a un estat de tall totalitari o feixista. En el primer cas, la protesta i organització social podria desenvolupar-se de manera més o menys lliure, la qual cosa possibilitaria la construcció de poder popular per part dels moviments; en el segon cas, això que diem seria molt més difícil, com vam poder comprovar tristament en l’Estat espanyol durant els 40 anys de dictadura franquista.

Això ens porta a afirmar que l’Estat juga un paper de rellevància en el procés de transformació social i que, per tant, no ha de ser ignorat. Però això no ens porta a concloure que hem de prendre les seves institucions i els seus parlaments, atès que sabem el que això comporta. Es tractaria, al cap i a l’últim, d’un enemic a batre que necessitem convertir en el més feble possible per poder-ho depassar, superar. Però aquesta “construcció de la feblesa” no es duu a terme des dels parlaments i consistoris (no principalment, almenys), sinó des de la construcció, en oposició, de poder popular, de l’enfortiment de les estructures i organitzacions dels moviments. Tot això ha de dur-se a terme des de la consciència que l’Estat no és un aliat amb el qual explicar, sinó un obstacle al que s’ha de vèncer. Per això, és necessari estendre la idea que el conflicte del moviment popular amb l’Estat és alguna cosa permanent i inherent a una societat dividida en classes socials com la nostra, i que tractar d’apaivagar aquest conflicte no pot resultar més que en el debilitament dels moviments i, per tant, en una deriva regressiva i reaccionària de l’Estat.

Referent a això, observem la necessitat que, davant la nova ona política iniciada per Podem i les batejades com a “candidatures d’unitat popular”, el moviment popular no es quedi de braços creuats esperant al fet que els càrrecs electes legislin o actuïn en favor de les mesures promeses, sinó que s’organitzi independentment d’aquests per pressionar en el sentit dels seus objectius i exigències, no tenint cap temor a l’hora d’obrir un conflicte quan es vegi necessari.

Igualment, el petit sector dels nous gestors format per antics companys i companyes d’organitzacions i lluites, haurien d’entendre que l’important és que, efectivament, la balança es declari cada vegada més a favor del moviment popular, i que això passa per que aquest aconsegueixi tot el poder possible en detriment de les institucions de l’Estat capitalista, la qual cosa de vegades anirà irremeiablement en detriment del partit pel qual hagi estat triat.

En conclusió, des de Apoyo Mutuo creiem que els qui estem per un canvi social democràtic radical hem de centrar la nostra atenció, els nostres esforços i els nostres recursos en la construcció d’institucions populars independents (i generalment contraposades) a les institucions de l’Estat, el qual ha demostrat ser històricament la pedra principal en el camí que porta al fet que qualsevol pretensió transformadora es converteixi en realitat.

Comparteix
 Convertir a ebook |  Guardar com PDF Guardar com pdf

Fer un conmentari

Vols contactar amb la CGT de Catalunya? Aquí tens informació de com afiliar-te. Pots informar-te d'on trobar-nos aquí. Si ho prefereixes pots seguir els nostres perfils de Twitter i Facebook. Consulta aquí el llistat de perfils a les principals xarxes socials.


Llicència de Creative Commons Subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 de Creative Commons
Lloc desenvolupat amb SPIP 3.0.7 [20352] | Squelette basat en el tema visual dissenyat per Fuksia
Webmaster - webcat@cgtcatalunya.cat | RSS | XHTML vàlid