CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Amb la LEC, el PP centra la dreta

Dimecres, 13 maig, 2009

Sembla paradoxal però no ho és. La Catalunya quatre províncies del PSC-ERC necessita el PP per dir-se d’esquerres, i el necessita tant com tu i jo necessitem l’aire que inspirem per respirar. No és una afirmació gratuïta ni pensada per escandalitzar ningú, sinó una constatació basada en fets, no paraules. Avui, al 2009, a Catalunya, a ERC i el PSC els és imprescindible el concurs del PP, tant del catalunyès com de l’estatal, per aparèixer com el que no són, organitzacions d’esquerres defensores i sempre al costat de les classes populars. Mireu sinó qui ha estat el salvador nominal de la LEC en les darreres setmanes.

La LEC, ja ho sabeu, és una Llei privatitzadora que legalitza l’abocament de diners públics a l’escola privada en quantitats encara més elevades que les que fins ara se’ls donaven, i que alhora permet que també puguin parar la mà les escoles privades que separen els nens i les nenes en funció del seu sexe, és a dir les escoles fonamentalistes catòliques.

Tota la comunitat educativa, tots els sindicats (tant els de mestres com els d’estudiants) i un tant per cent altíssim dels mestres i els professors sense sindicat hi estan en contra. Tres vagues generals i centenars d’actes informatius, de debat i de coneixement de la Llei constaten aquest rebuig multitudinari, però si en voleu copsar el rebuig el millor que podeu fer és passar per una sala de professors de qualsevol centre de primària i secundària. El Govern, però, tenia la missió de privatitzar tant com fos possible educació, sanitat i transports –són les normes que a Europa han imposat les multinacionals que hi manen a través dels seus ‘lobbys’ de pressió a Brussel·les. Que no quedi res que sigui públic, tot privatitzat, tot negoci per als de sempre. La LEC respon a aquests criteris i per això li donen suport dos dels tres partits del Govern –ERC i PSC- i el principal partit de l’oposició –CiU. Els fills de Pujol rabien de contents ja que quan el poderet principatí els torni a les mans no s’hauran d’escarrassar massa per acabar la feina bruta que tenien pendent. Però a la Llei sí que s’hi oposa el PP. Per què s’hi oposa el PP neoliberal i privatitzador? Doncs perquè la LEC inclou com a cosa bona la reiteració de quelcom que ja tenim: la immersió lingüística en català (els diaris parlen de blindatge). És a dir que com que manté quelcom que la dreta espanyola i espanyolista odia profundament, el PP no signarà la Llei (això diuen fins ara) i amb el seu “no” asseguren que l’atenció mediàtica no se centri en altres aspectes de la Llei que són absolutament aberrants i inacceptables per ningú que cregui en la igualtat d’oportunitats que l’escola pública garanteix i que és una de les premisses bàsiques –almenys en els darrers cent cinquanta anys- d’una certa manera de ser d’esquerres.

Sense el PP, la Llei hauria passat com el que és: l’estocada final al sistema públic d’educació i el suport explícit a l’escola privada catòlica i excloent. Amb el PP, la Llei passarà com “la defensa de la llengua catalana a l’escola i patatim patatam”. És per això que, en aquest cas, el PP és imprescindible per donar un mínim creïble del nom “esquerra” a un Govern que cada cop s’assembla més al seu precedent. I no us estranyi que s’hi acabin sumant amb algun llençol perdut a mitja bugada, que en això els que manen ara només en són aprenents però ja se sap que les coses dolentes s’aprenen i s’encomanen ràpidament.

Pel nostre costat, la Llei i les lluites per aturar-ne l’aprovació han esdevingut un graó més en la construcció d’un espai de defensa de l’escola pública, laica i de qualitat, amb ràtios possibles; integradora de nouvinguts però allunyada dels guetos; i oberta a pràctiques educatives innovadores sempre que els inspectors no hi posin l’ull a sobre. L’espai que construïm contra la LEC és el mateix que s’articula des de la societat civil, sense sotmetiment al poder polític ni econòmic i, per tant, blasmat per TV3 sempre que pot per la boca dels telepredicadors ultraliberals Cuní i Rahola.

Jordi Martí Font