CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Càmeres

Dilluns, 15 desembre, 2008
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Vivim en una societat que cada cop s’acosta més a l’univers orwellià de 1984... Rellegint les pàgines d’aquesta novel·la, s’arriba a la desagradable sensació que, en el fons, no estem tan lluny dels sistemes de control feixucs i esclavitzants que s’hi descriuen, ni tampoc de les mentides que es fan veritat a còpia de repetir-les des dels diferents àmbits del poder. De fet, el que Orwell denunciava en aquest famós llibre no deixa de ser una premonició del que són els nostres temps, però amb la llosa afegida que n’hem estat avisats i, malgrat tot, hi caiem cada cop amb més resignació i cada cop amb menys capacitat per sorprendre’ns.


Fa uns anys vam acceptar que valguns carrers de les nostres ciutats s’omplissin de càmeres de vigilància. En una primera fase, ens vam trobar amb càmeres que controlaven sobretot les entitats bancàries, però cada cop en podem trobar més als espais públics. Així, la presència d’aquests sistemes de control modern s’ha anat estenent amb el temps (són més discretes que els mètodes tradicionals), fins al punt que les hem acabat integrant com un element més del paisatge urbà.

Actualment, fins i tot trobem normal que s’instal·lin càmeres de vigilància als centres públics de secundària. Càmeres que, tal com expliquen els defensors acèrrims d’aquesta mesura, ho retenen tot: els espais, les persones i fins i tot els moments... El germà t’aguaita, recorden constantment a la comunitat escolar la presència d’aquests aparells. I com que ningú no pot escapar de la mirada del Gran Germà, cal que actuem com s’espera de nosaltres. Si no és així, n’haurem d’acceptar les conseqüències.

El debat que s’estableix amb aquesta mesura és, en primera instància, la dicotomia entre seguretat i llibertat. Com en altres ocasions, se’ns ha venut el discurs que fins i tot en un espai públic com l’escola ja no hi podem estar segurs i, per tant, es fa necessari que establim els mecanismes adequats perquè no s’escapi res a la Policia del Pensament. Aquest control implica una pèrdua de llibertat, és clar, però cal que ho acceptem de bon grat perquè, en el fons, és quelcom que ens beneficia individualment i socialment. És a dir, en nom de la seguretat restablerta queden justificades totes aquelles mesures que ens fan una miqueta menys lliures, ja que atempten de ple contra el nostre dret a la intimitat.

En l’àmbit escolar, però, ens podem plantejar un element més: així com el carrer és ple de subjectes perillosos com terroristes, delinqüents i antisistemes que estan decidits a destruir la nostra civilització, quin és l’element perillós als instituts de secundària? Hem de suposar que aquest element tan perillós que justifica una mesura tan dràstica és l’alumnat, que segons sembla és cada cop més violent. No es pot negar que cada cop hi ha més malestar entre el professorat per la dificultat de fer la seva feina i per l’augment de l’agressivitat d’alguns alumnes. Però, com en tantes altres ocasions, optem per la repressió com a base per resoldre els conflictes. Com en tantes altres ocasions, ens limitem a la via més senzilla: demanar més control.

Amb aquestes càmeres de vigilància, el que estem transmetent és que no té sentit continuar plantejant educar en els valors, ja que no donem importància a la reflexió ètica com a procés per aprendre a conviure amb
els altres sense que hi hagi un element repressiu que ens hi obligui. Estem substituint aquest aprenentatge ètic al voltant de la conducta per una càmera de vigilància. El que realment compta és que tot el que
facis serà observat detingudament pel Gran Germà, que jutjarà l’actuació de cadascú. La convivència als centres passa a ser competència de les càmeres de seguretat.

Però sobretot estem educant en la idea que aquest control social és positiu per la convivència i que és necessari retallar drets individuals en nom del benestar col·lectiu. Eduquem en la idea de normalitzar que la nostra vida sigui vigilada. D’aquesta manera acabarem acceptant, com diria el mateix Orwell, que la llibertat és esclavitud i que això és tan cert com que l’esclavitud és llibertat.

Mariona Parra Casanova, Secretària d’Acció Social de la CGT de Catalunya.

Article publicat al número 199 del setmanari Directa, de 10 de desembre de 2008.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció