CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Crides a una criminalització preventiva i resolutiva dels moviments socials de part del capitalisme decadent

Dimecres, 27 octubre, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

L’acció policial preventiva i l’actuació judicial resolutiva formen part de la nocivitat del capitalisme en aquesta darrera fase de la seva centenària decadència, una nocivitat que ja va patir l’anarcosindical i el conjunt del moviment llibertari en el decurs dels anys de plom de la patronal catalana contra la CNT i més endavant en el franquisme. Aquesta realitat repressiva correspon a una sortida suïcida del capitalisme en temps d’autoliquidació burgesa de la societat de consum i d’establiment d’un estat de malestar. La destrucció de l’estat del benestar i l’aplicació del règim del sabre, que el company M. A. Bakunin en el seu temps així va definir aquest comportament burgès en qualsevol moment en que la seva dictadura democràcia de classe hegemònica no serveix per adormir les masses o evitar els esclats històrics de la lluita de classe, crea un situació de criminalització estatal preventiva i resolutiva dels moviments socials emancipatoris de part del capitalisme en aquesta segona i potser definitiva gran depressió mundial i el seu estat del malestar de masses.

En aquest sentit, a casa nostra, han augmentat les crides a la repressió preventiva i resolutiva, com ara la crida de l’Ajuntament de Barcelona a tancar webs alternatives o les histèriques campanyes de premsa contra tot allò que en diuen antisistema i dels moviments esquats. A primera fila, entre altres, hi trobem Pilar Rahola i Alfons Quintà, destacats intoxicadors d’una campanya mediàtica que tendeix a crear una opinió que justifiqui l‘actua preventiva i resolutiva de l’Estat contra els moviments contestataris, especialment després de la revolta social grega de farà dos anys, l’altra vaga de masses del 29-S o el moviment social contestatari francès de les darreres setmanes, amb ocupacions estratègiques i bloquejos de la mobilitat en l’Hexàgon francès.

Aquest diumenge, l’advocat figuerenc i destacat pamfletista neoconservador de premsa, que fa plantejaments propis del ‘tea party’, Alfons Quintà, en una barreja mental, que sota el títol ‘Els antisistema: una professió ben pagada’ (‘Diari de Girona’, 24/10/2010), inclou en un ‘totum revolutum’ esquàters (en diu “okupes” i els compara amb els antics ‘Guerrilleros de Cristo Rey’, que eren protegits per la policia franquista i els serveis d’informació de la Guàrdia Civil), el manifest universitari contra la criminalització dels moviments socials, el marxisme leninisme, el periòdic de número únic ‘Podem !’, la revista francesa ‘La Décroisance’ (que compara amb les antigues publicacions ultres espanyoles ‘Fuerza Nueva’, ‘¿Qué pasa?’ i ‘El Cruzado Español’), el PSUC, “el soviet” de TV3 (la televisió de la qual va ser director de la mà del seu antic amic Jordi Pujol, que finalment se’n va desfer a causa del seu anticomunisme, igual que el líder suprem de Convergència anys abans havia fet amb l’oportunista Josep Pla, que a petició del PSUC va fer fora de la revista ‘Destino’ en temps de la direcció de Baltasar Porcel), Saura, Mayol, Boada, piquets del 29-S i el moviment decreixentista, aprofitant l’ocasió per afirmar que un amic seu jutge considera que la “púrria” antisistema “d’arreu d’Espanya, on la pressió policial és molt superior” acudeix a Barcelona a causa d’una major tolerància policial. Conclou, que ambdós, Quintà i el seu amic magistrat coincideixen en la necessitat urgent d’una “lluita policial -preventiva i resolutiva- contra els antisistema” a casa nostra, que consideren ben pagats i carregats de diners per provocar aldarulls, com ara els del 29-S.

De fet té raó el denominat Comitè Invisible en el seu document en francès, que podem trobar a les llibreries franceses i en una traducció en castellà a cura de Yaiza Pichel Montoya, editada per Melusina, titulat ‘La insurrecció que vindrà’, que el sistema hegemònic petarà i que ara és hora de les decisions per poder actuar en el moment de la traca final del capitalisme. En aquest sentit ens trobem davant una realitat contradictòria en que la burgesia demana a la joventut ‘ni-ni’ que no sigui gandula i vagi a buscar feina mentre aquesta classe hegemònica fa allargar l’edat de jubilació dels seus pares. La burgesia parla d’una formació laboral més competitiva mentre imposa uns contractes precaris. La burgesia parla d’ajusts a causa de la crisi a una classe treballadora que sempre està en situació de crisi. I a més, s’aprofiten de la situació per imposar la liquidació dels drets socials i baixar els salaris mentre escampen la por ala desocupació laboral. Privatitzen els beneficis i socialitzen les pèrdues empresarials privades. Tot això, en mig de campanyes que sembren la desconfiança entre les masses per intentar demostrar que els denominats antisistema han de fer més por que les nocivitats creixents del propi capitalisme en la seva decadència.

En l’actual marc, els explotats encara es troben més fotuts, més espoliats, més oprimits, més desesperats. El proletariat dubta de l’eficàcia del sindicalisme d’integració i gestió del Capital, com ara CCOO o UGT, però encara més dels partits del mercat parlamentari. L’Estat del Benestar va deixar la classe treballadora sense els seus referents històrics d’acció directa col·lectiva de masses i autoorganització de classe, del seu llenguatge històric, d’un experiència comú que generi aquesta rebel·lia i aquest llenguatge revolucionari en el moment precís en que hi ha l’Estat del Malestar. A més, amb la campanya contra rot allò que es qualifica d’antisistema es vol imposar la repressió preventiva i resolutiva. La societat de consum en procés de liquidació i l’Estat capitalista denominat del Benestar van crear una egolatria i un individualisme que va podrir el sentit social de les masses explotades i oprimides. Ara, hi ha un regne de futbol i antidepressius. La televisió va imposar una idolatria del futbol que encara perdura. L’ideal era la hipoteca bancària per trobar una segona residència en la cinquena línia de platja mentre passaven les vacances en un càmping.

En aquest context, fa dos anys la revolta social grega va guanyar el carrer però finalment es va imposar una contrareforma des de Brussel·les. Ara, de cop i volta, el 29-S de Barcelona sembla que fa pujar els ànims de rebel·lia, doncs es va transformar una vaga burocràtica en una vaga de masses i autoacció proletària. Fa dues setmanes que l’Hexàgon francès està quasi col·lapsat per vagues continuades. Una rèplica justa i serena enfront els intents de criminalització del moviments socials passa per anar vers una vaga continuada contra les nocivitats del capitalisme a la península Ibèrica i arreu.

Miquel-Dídac Piñero

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció