CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

El cenacle dels Canonges i el pla B de la Generalitat

Dilluns, 5 juliol, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

La crisi d’Estat que representa la sentència de l’Estatut s’emmarca en un context de contradiccions internacionals del propi sistema capitalista, ja que el Canadà, la Xina i el Japó s’oposen a l’establiment de tasses en el mercat financer mentre Obama en el decurs de la reunió a Toronto del G-20 va alertar davant la retirada massa aviat de les mesures d’estímul, puix la Unió Europea dóna suport a la tesí de Berlín de retallades socials, deixant de banda el keynesianisme per intentar un reforçament fiscal.

Davant el desastre polític del procés autonomista del Principat, dit Comunitat Autonòmica de Catalunya, la burgesia nacional catalana s’espanta i en comptes de complir el seu paper històric de revolució nacional burgesa, en paraules de Soler Tura (‘Catalanisme i revolució burgesa’), i complir al peu de la lletra el seu paper històric d’emancipació nacional, en canvi, opta per la salvaguarda de l’Estat capitalista espanyol i el superat mercat interior peninsular a partir del pacte amb Montilla en el sopar del dilluns 28 de juny a la casa dels Canonges on es va acordar fermament apagar la flama sobiranista i evitar un aquelarre independentista, en paraules de Duran Lleida, tot plegat per evitar el gir polític i social en un procés bakuninista d’autodeterminació global vers una independència de fet dins de la necessària transformació social autogestionària sota la direcció del subjecte revolucionari històric del proletariat militant, propi d’unes masses espoliades, oprimides i explotades, que en el seu temps va comprendre Andreu Nin en els seus escrits sobre el fet nacional català i la lluita de classes.

Aquest pla B del cenacle de la casa dels Canonges i que està assumint Montilla, el PSC-PSOE, la coalició ICV-EUiA i la federació CiU, deixant de banda la demagògia oportunista de Puigcercós, dóna raó a l’antic anàlisi del company Salvador Seguí, quan un temps abans d’ésser assassinat pels pistolers de la burgesia nacional catalana, va afirmar a Madrid que el proletariat de Catalunya no tenis cap mena de temor a la independència nacional, al contrari, que era la burgesia catalanista la classe que anava sempre a recórrer a l’exèrcit per mantenir el domini de l’Estat capitalista espanyol. Cal recordar la polèmica que fa uns anys va originar l’opinió de Julio Anguita sobre el fet que la burgesia catalana era històricament la pitjor d’Europa, cosa que va originar, entre altres coses, la ruptura entre Iniciativa i Esquerra Unida i entre el PSUC històric i el PSUC Viu.

D’aquest pla B de la Generalitat en tenim proves i Salvador Cuní escenifica aquest plantejament amb el desprestigi per televisió de l’encapçalament de la manifestació del dissabte 10 de juliol amb la pancarta decidida per Òmnium Cultural i un seguit d’entitats culturals i col·lectius diversos. El mateix dilluns de la sentència de l’Estatut, Pepet Montilla, dit ‘el guerriller’ en el seu temps de jove stalinista en les files del PCE (i), havia convocat un cenacle burgès a la casa dels Canonges. Aquest sopar dels representants de la burgesia nacional catalana amb Montilla va servir per pactar la manera de restablir ponts amb l’Estat capitalista espanyol i mirar la manera d’impedir un aquelarre independentista a causa de la rauxa incontrolada de les masses emprenyades i ofeses, cosa, que a la pràctica, desactiva qualsevol procés burgès d’Estat català en la Unió Europea, però, en canvi, genera contradiccions de classe hegemònica que obren el camí vers l’estratègia bakuninista d’un procés socialista revolucionari de masses. La burgesia nacional catalana s’apunta al discurs del PSOE.

D’aquesta manera es va constituir un cenacle burgès davant la sentència el mateix vespre del 28 de juny. Desconeixem si algun dels homes del cenacle de la casa dels Canonges haurà llegit alguna vegada ‘España invertebrada’ de José Ortega y Gasset, que fent de profeta d’Estat va escriure el seu malestar psíquic davant un possible fi de la unitat territorial peninsular del Regne d’Espanya. Segons Ortega y Gasset, la decadència imperial i la desintegració espanyola comença en temps del regnat de la Casa d’Àustria, quan a finals del segle XVI l’emperador va perdre el domini dels Països Baixos i del Ducat de Milà encara que en aquest any 1580 era amo y senyor de les terres d’Amèrica. Però Felip II va integrar Portugal al seu regne fins el procés d’independència de desembre de 1640 i el posterior tractat de Lisboa de 1668, però Catalunya perdia la seva independència i el tractat del Pirineu donava la Catalunya Nord al rei de França. El domini peninsular tornava a desprendre’s de la seva banda sud-oest. Seguidament, segons Ortega, a principis del segle XIX el Regne espanyol perdia les seves gran colònies americanes i a finals d’aquest segle es desprenien les colònies menors americanes i les Filipines. El Regne quedava pràcticament reduït a les terres de la península Ibèrica i dos arxipèlags. Finalment, en el pamflet Ortega es preguntava si el fet de desprendre's de les darreres colònies ultramarines era una senyal dels inicis d’una dispersió territorial interpeninsular.

A més de Pepet Montilla, gestor capitalista passat al neoliberalisme després del pas del maoisme stalinista del PCE(i) al PSC-PSOE, que el va fer alcalde i ministre, després d’una breu estada en el PSUC, en aquest sopar de la casa dels Canonges hi havia la flor i nata més representativa i significada de la burgesia catalana. En el cenacle hi havia Isidre Fainé, president de ‘La Caixa’ i el seu grup industrial, el principal nucli de poder econòmic del Principat i un dels més destacats de la Península; Salvador Alemany, president del Cercle d’Economia, el més significatiu fòrum neoliberal de la Comunitat Autonòmica de Catalunya, i que també presideix Abertis, grup empresarial líder en la gestió d’infraestructures de transport; Ferran Casado, director del Institut de l’Empresa Familiar, que aplega la majoria d’empreses catalanes de famílies de cognoms famosos a casa nostra; Salvador Gabarró, antic empresari del grup Roca de Gavà i actual president de Gas Natural Unió Fenosa, imperi energètic que des de Catalunya va conquerir Pere Duran Farell; Josep Manuel Lara, fill d’una mestre de dretes de Darnius i d’un empresari franquista reciclat, president del grup Planeta i d’Antena 3, a més de propietari i editor del pamflet diari ‘La Razón’; l’advocat i antic dirigent del FOC-FLP-ESBA Miquel Roca, que durant la Transició va liderar CDC conjuntament amb Jordi Pujol, ara conseller i home de confiança de molts notables del món empresarial català; Joan Rosell, president del Foment del Treball, la principal organització patronal catalana i un empresari que fa de pont amb la molt desprestigiada internacionalment patronal espanyola CEOE; Àngel Simón, president del poderós grup AGBAR i molt relacionat amb tots els àmbits de poder de l’àrea metropolitana de Barcelona, i Xavier Ventura, president de Nutrexpa, una de les empreses familiars catalanes de més pedigrí, i representant significatiu d’una indústria d’alimentació i consum molt sensible a les derives espanyolistes de boicot a productes catalans que provoca l’afer de l’Estatut i tot enrenou o polèmica sobiranista catalana en el mercat interior peninsular.

En aquest sopar es va aprovar un pla B d’actuació de caire polític i també mediàtic, que ja s’executa plenament en ‘Els matins d¡en Cuní’. Per començar, ni parlar de cap dret a decidir, cosa que es tradueix a la pràctica amb la negativa de Montilla d’anar amb la pancarta d’Òmnium Cultural. Seguidament, bon rotllo amb Zapatero. Després, res que posi en perill o en risc els seus negocis a causa de les turbulències polítiques que podria general la sentència de l’Estatut, amb l’excepció específica de la reivindicació catalana de la finança de l’Estat a l’autonomia. Aquest capítol de la finança és un punt clau per a la subsistència institucional del domini capitalista al Principat en el decurs d’aquesta segona gran depressió econòmica mundial del sistema hegemònic.

A nivell polític, Miquel Roca va apuntar el fet inquietant d’una comunitat catalana emprenyada amb el creixent abús de l’Estat i la pèrdua d’autonomia administrativa del Principat de Catalunya i que no encaixa gens la sentència de l’Estatut en aquest primer moment, una sentència política i jurídica que la gent considera una veritable provocació, cosa que genera, al seu entendre, un lògic ambient radical i de desafecció política institucional a molts nivells. Per la seva banda, Pepet Montilla va coincidir amb l’anàlisi de la realitat fet per Miquel Roca. Això va provocar un debat, poc ordenat, entre els empresaris del cenacle. Semblava que els segadors entraven a Barcelona el dia Corpus, que l’exèrcit atacava el palau de la Generalitat el Sis d’Octubre o que el grup de Durruti encapçalava la revolució del Dinou de Juliol. Potser la insurrecció de la Setmana Tràgica també tocava la porta de la casa dels Canonges. Por a les masses i submissió a l’Estat. La còmica tragèdia històrica de la burgesia catalana. Madrid, fot... però Madrid protegeix dels aquelarres.

Finalment es va dissenyar una estratègia de seny capitalista. Per una banda, no deixar el lideratge de l’emprenyament col·lectiu català a la lliure determinació d’unes masses que podrien transformar un aquelarre independentista en uns aldarulls revolucionaris o en unes bullangues insurreccionals, puix les institucions de la Generalitat quedarien separades de la societat i el Govern autonòmic deixaria de tenir pes en el Principat ja que la situació de fet superaria el marc jurídic autonòmic. Ocupació d’ajuntaments, diputacions, consells comarcals, del propi palau de la Generalitat i de la seu del Parlament. Proclamació de la República del poble català. Formació de destacaments. Desperta ferro. Quina por... quina basarda! Quina travessa en la incertesa nacional!

El dilema del cenacle de la casa dels Canonges fou aïllament i desafecció o manipulació política d’unes masses que no arriba a controlar les drogues somníferes dels mundials de futbol. Es va decidir segrestar política i mediàticament qualsevol impuls incontrolat de les masses emprenyades. En diuen encaixar la protesta contra la sentència de l’Estatut i la desafecció de masses des d’una “centralitat política i social” que faci possible un escenari de pacte entre l’Estat i la Generalitat, cosa que es complica una mica a causa de les conteses polítiques que generarà la campanya de les pròximes eleccions autonòmiques. I es va acabar amb un acord a fi de fer pressions per aconseguir la reedició d’un nou pacte o acord autonòmic amb l’Estat.

Joan Rosell va fer unes consideracions sobre la seva percepció en que el Govern espanyol i l’Estat necessiten el suport de l’empresariat català, especialment en aquests delicats moments de greu crisi econòmica i per això pensa que des del propi Govern de l’Estat res es podrà fer sense l’aportació política catalana o en contra de la seva voluntat política, cosa que en aquest sentit obligaria a ambdues parts a reconstruir novament els ponts autonòmics i d’aquesta maneta recuperar complicitats entre el Principat i l’Estat espanyol.

En síntesi, l’acord final del cenacle de la casa dels Canonges passa fonamentalment per mantenir les formes, mirar prim, evitar qualsevol forma de tensió, estudiar amb molt detall i molt bé quines possibilitats encara hi ha per refer l’Estatut o per fer un pas en aquest sentit, resposta ferma i opinió clara una vegada s’hagi analitzat l’abast de la sentència i així poder explorar fins on volen anar la política de Zapatero per reparar legislativament els danys morals i jurídics que causa la sentència del Tribunal Constitucional.

Enfront aquest contuberni burgès caldrà trobar la manera en que les masses proletàries i la joventut rebel tinguin prou força política i social per desviar aquesta situació de claudicació burgesa i institucional autonòmica catalana vers una vaga general política indefinida, una vaga de masses que aplegui la mobilització contra les retallades socials del govern Zapatero amb la rebel·lia de la gent emprenyada enfront l’Estat en aquest moment històric.

Miquel-Dídac Piñero

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció