CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

“El fracàs de les retallades”

Dimecres, 22 febrer, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Aquest article assenyala que les retallades molt notables de despesa pública, incloent despesa pública social, no estan recuperant la confiança dels mercats financers, empitjorant la situació econòmica que va en camí d'arribar a una Gran Depressió, causada, en part, per tals retallades.

El dogma neoliberal que ha estat imposant unes polítiques d'austeritat amb retallades molt marcades de la despesa pública, incloent de la despesa pública social (en transferències –com pensions i ajudes a les famílies–, així com en despeses en serveis públics de l'Estat del benestar –com sanitat, educació, serveis de dependència, escoles d'infància, habitatge social, serveis socials i altres–, que determinen en gran manera la qualitat de vida i el benestar de la gran majoria de la població), ha dominat tot el discurs i la pràctica política del Consell Europeu, de la Comissió Europea, del Banc Central Europeu, del Fons Monetari Internacional i de la majoria de governs de la UE durant aquests anys de crisis.

Aquestes polítiques de retallades han estat particularment accentuades en els països que despectivament es coneixen en la terminologia anglosaxona com PIGS (porcs), i que inclouen a Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya (Spain) als quals últimament han afegit una altra I (PIIGS), a l'incloure's Itàlia.

Tals retallades s'han presentat com necessaris per a recuperar la “confiança dels mercats financers”, frase gastada que s'ha utilitzat amb gran freqüència per a justificar-los. Altra frase també en gran ús en la saviesa convencional neoliberal és la necessitat de “mostrar responsabilitat fiscal”, com si responsabilitat i retallades fossin sinònims. Ara bé, una simple anàlisi de les dades mostra que, a pesar que aquells països han estat retallant i retallant, la famosa “confiança dels mercats” no ha aparegut per cap part. Els interessos del deute públic en la majoria d'aquests països han continuat elevadíssims, amb nivells insostenibles en tots ells. La desconfiança continua a pesar de les retallades, i això ha ocorregut país per país.

A Espanya hi ha hagut unes retallades sense precedents (accentuats ara més amb el Govern del Partit Popular), aprovant-se fins i tot una reforma de la Constitució que dificultarà en el futur la reducció de l'enorme dèficit de despesa pública social que té Espanya, el més baix, per cápita, de la UE-15 (el grup de països de la UE amb semblant desenvolupament econòmic al nostre).

A pesar d'aquestes retallades, els interessos del deute públic han anat pujant de manera tal que el president Rajoy ha indicat que portarà a terme les reformes que va fer Portugal quan va ser intervingut, possibilitat que el president Zapatero creia haver evitat amb les seves polítiques de retallades, les quals es justificaven per a prevenir el que ha acabat passant. Cap llavors fer-se la pregunta de com es justifica tant retall quan la famosa “confiança dels mercats financers” no ha aparegut per cap part?

Una situació semblant ha tingut lloc a Grècia, on les retallades estan generant una gran agitació social, sense que els interessos del deute hagin baixat. Abans al contrari, han arribat a uns nivells insostenibles. Un cas semblant és el d'Irlanda, on a pesar de les retallades de les pensions (de més del 10%) i de la reducció sense precedents dels beneficis socials i de l'ocupació en els serveis de l'Estat del benestar, els interessos del deute públic continuen ofegant al deute públic. I el mateix està passant a Itàlia.

Tots aquests països PIIGS han estat governats per partits conservadors (dictatorials en el cas de Grècia, Portugal i Espanya) en la majoria del període post II Guerra Mundial, sent les forces conservadores encara les dominants en la seva vida política i mediàtica. En tots aquests països –al revés que en el nord d'Europa– el món del treball és feble i el del capital (hegemonitzat pel capital financer) és fort. En conseqüència, tenen polítiques fiscals regressives, enormes fraus fiscals i estats del benestar poc desenvolupats. I en tots ells la reducció del dèficit públic ha estat primordialment a força de retallades de la despesa pública social.

A pesar d'això, el seu deute públic, com percentatge del PIB, ha continuat augmentant des de 2007 sense que les retallades l'hagin reduït. A Espanya ha pujat del 36% del PIB al 68%, a Portugal del 68% al 102%, a Grècia del 107% al 161%, a Irlanda del 25% al 107% i a Itàlia del 103% al 120%. En realitat, aquestes retallades han empitjorat la situació en lloc de millorar-la, tal com alguns de nosaltres vam predir. Els famosos “mercats” creuen que, tret que creixin, aquests països mai podran pagar el seu deute. I tals retallades estan dificultant que creixin. Com ha dit Wolfgang Munchau, codirector del Financial Times: “No entenc com algú amb formació macro-econòmica i amb un mínim d'honestedat i decència pot donar suport avui la fantasia que les polítiques d'austeritat estimulen l'economia” (“Why Europe’s Officials Lose Sight of the Big Picture”, The Financial Times, 16/10/11).

Per fi comença a percebre's que alguna cosa no funciona amb les retallades. Fins i tot els neoliberals comencen a dir que tals retallades han d'anar acompanyades d'un estímul econòmic. Però assumeixen erròniament que la falta de creixement econòmic (que abans deien que es devia a l'inexistent excessiva despesa pública) la causen els salaris “excessivament alts”. Segons tal dogma, els sous han de reduir-se, la qual cosa enfonsarà encara més les economies de tals països, perquè el major problema que tenen aquestes és la falta de demanda, resultat de l'enorme descens de les rendes del treball (que han disminuït la capacitat adquisitiva de la majoria de la població) i de l'especulació financera, conseqüència de l'obscè creixement de les rendes del capital financer, i que ha provocat l'escassesa de crèdit.

La baixada dels salaris, juntament amb la reducció de la despesa pública, reduirà encara més tal demanda, duent-nos a una Gran Depressió. En realitat, per a amplis sectors de les classes populars, la Gran Depressió ja està aquí.

* Vicenç Navarro és economista.

www.vnavarro.org/?p=6903

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció