CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

El Mur va caure i va deixar la seva herència maleïda

Dimecres, 18 novembre, 2009
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El dilluns dia 9 de novembre es complien vint anys de l’enderrocament, a martellades del Mur de Berlín, alçat a tota pressa l'any 1961. L’actual generació de joves (entre divuit i vint-i-cinc anys) té poca o cap noció d’aquest significat per a la política contemporània. Afirmo això basat en la meva pròpia experiència recent en la docència universitària, treballant també amb especialització i postgrau acadèmic.

El final de la URSS va vindre després de la reacció popular a l’últim sospir estalinista en la forma de cop militar a l’agost 1991. Amb el final de la Guerra Freda, la derrota i la dissolució de l’antiga Unió Soviètica, concretitzada entre l’agost i desembre de 1991, van anar en la fossa comuna les idees d’igualtat i durant una dècada, va ser associada la democràcia liberal com a única forma de règim democràtic. A partir de la derrota i posterior dissolució de l’antiga Unió Soviètica culmina un procés on, de forma intencional, es confon la plataforma de la igualtat amb ineficiència econòmica i idees ultrapassades.

Molta ximpleria va ser dita, com el Final de la Història i la irreductible marxa de la humanitat rumb a la mundialització del capitalisme. Ni tot va ser o és tan simplista, sent que la Caiguda del Mur va ser commemorada per diversos sectors de l’esquerra, just els crítics més durs d’aquell Estat totalitari.

El sentit comú, bombardejat per les indústries de béns simbòlics (mitjà corporatiu) en general, percep només l’efecte de l’anomenada Globalització de les Corporacions, com la materialització de la victòria política, econòmica i militar dels EUA i el bloc de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). Això genera una sèrie d’equívocs i dèficits en la formació d’aquells que estan en la feina política quotidiana i la ciutadania brasilera paga el preu per aquesta llacuna. El problema es nota en dos exemples. Un, confondre la política d’esquerra essencialment amb la major intervenció de l’Estat en l’economia. Un altre relaciona aquest camp del pensament només amb totalitarisme i partit únic. Es traduïxen conceptes a penes explicats en argot i rètols de poca o cap profunditat. Només per a exemplificar el volum de les ximpleries, hi ha molts analistes polítics per aquí dient que “tal polític és d’esquerra perquè defensa major intervenció de l’Estat en l’economia capitalista”. Bé, per aquest concepte borni, Franklin Delano Roosevelt també seria “d'esquerra”.

Aquest equívocs són una part de l’herència maleïda del Teló de Ferro. El sentit comú associa al pensament distributivista i igualitari a les característiques d’una societat governada sota dictadures d’inspiració marxista. Aquesta és una veritat només parcial. Ni tot socialisme és dictatorial i menys encara marxista. És correcte que el marxisme - amb totes les seves derivacions - va ser el pensament majoritari en les esquerres. Però està lluny de ser l’únic. Els embats a l’interior del camp socialista comencen el 1848 i culminen en la fractura entre federalistes (anarquistes) i centralistes (marxistes) en la 1ª Associació Internacional dels Treballadors (AIT, 1864-1871).

Ja el segle XIX el problema de la llibertat i de la via estatal dividia aigües. I, justícia sigui feta, tot el que va succeir en les societats governades per la Nomenklatura com a classe dominant va ser previst pels opositors de Marx dins de l’AIT. Pensat i fet. En deixar de banda el problema de la llibertat i centralitzar les decisions en gestors professionals basats en una doctrina amb pretensió “científica”, la societat passa a ser només un objecte de control i no subjectes a ser emancipats a través de la gestió directa en el món del treball, de la cultura, de la política i de l’oci.

Entenc que és urgent rescatar la crítica al totalitarisme per l’esquerra per a contraposar-se la seva falsa alternativa, el pensament únic de base neoliberal. L’associació vulgar dissemina la creença que “competència” de mercat és sinònim de llibertat política. No ho és. El primer Estat que l'ortodòxia neoliberal pren d'assalt és Xile de Pinochet. Els economistes xilens formats per Milton Friedman, amb renom de Chicago Boys, van fer real l'autoritarisme de mercat.

En part el problema continua. El règim dictatorial de la Xina comprova que la dictadura de partit únic i control de la societat entren en “harmonia” perfecta amb les grans transnacionals. La seva classe dominant, els mandarins del Partit, són dublés d’empresaris i interdependents econòmicament dels Estats Units. Això pot ser tot, menys l’expressió societària de la llibertat política amb distribució de renda i poder.

Està més que provat. Una societat justa no pot estar basada ni en la competició i tampoc en cap forma de pensament únic. Veig dos desafiaments fonamentals per a les esquerres actuals. Un és aprofundir les formes de democràcia social amb participació directa en les decisions fonamentals. Un altre és alliberar-se d’una vegada de tota l’herència maleïda de l’extint Bloc Soviètic i les seves derivacions.

Bruno Lima Rocha és politòleg, docent universitari i milita en el front de mitjans de l’Elaopa.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció