CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a Elena Longares, coordinadora de LesCat (Lesbianes a Catalunya): “Ser dona i lesbiana pot comportar una doble discriminació”

Diumenge, 10 novembre, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

“Hem de seguir demanant el dret a decidir sobre el propi cos, sobre la pròpia maternitat i sobre la pròpia vida”

“L’augment de l’homofòbia a Europa és fruit de la nova ofensiva del patriarcat”

Nascuda a Barcelona, al barri de Sants, l’any 1983. Té estudis en Sociologia, tot i no acabar la carrera, i formació en Agent Comunitari de Salut i Drets Humans del Servei d’Atenció 900Rosa. Participa en moviments socials estudiantils i feministes. Coordina el grup de LesCat (Lesbianes a Catalunya). Col·labora i participa en activitats entorn la visibilitat de les dones lesbianes i bisexuals.

- Quines dinàmiques treballeu al col·lectiu?

El grup LesCat, Lesbianes a Catalunya, és un grup que forma part de la Coordinadora de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals de Catalunya on hi participem dones lesbianes i bisexuals i treballem des d’un vessant activista com a feministes i part del moviment LGTB.

- La vostra lluita també és contra el sexisme?

La lesbofòbia es una forma específica d’homofòbia. Es tracta de l’aversió al lesbianisme o a les lesbianes i, per tant, va més enllà de l’homofòbia. La lesbofòbia te un doble component, ja que suposa aversió per les relacions amb persones del mateix sexe, però també pel fet de ser dona. Així, el fet que una dona pugui tenir una vida sense un home al costat és un doble complement. A més, considerem que té característiques pròpies, ja que la construcció social de la dona lesbiana comporta una sèrie de prejudicis i una idea en l’imaginari col·lectiu que no es correspon amb la realitat i que busca la “condemna” de la dona lesbiana.

Si bé és cert que les dones hem estat menys presents en l’activisme del col·lectiu LGTB, no vol dir que no hagi existit; a diversos territoris existeixen o han existit grups que han treballat des de l’activisme LGTB, però també, des del feminisme i l’antisexisme. No obstant això, els nostres referents són menors que en el cas dels homes i, per tant, som un col·lectiu menys visible. Tal i com comentava, ser dona i lesbiana pot comportar una doble discriminació i, per tant, la visibilitat és més complicada, però el nostre espai l’hem de reivindicar nosaltres mateixes i moltes de les lluites del col·lectiu LGTB són i han de ser conjuntes. De fet el moviment LGTB també treballa contra els sexismes ja que l'homofòbia també és fruit del sexisme i de la construcció social dels rols de gènere.

- Treballeu el tema de la invisibilitat lèsbica al cinema...

La visibilitat de dones lesbianes i bisexuals és un dels principals àmbits d’actuació. En aquest sentit, hem elaborat un cinefòrum on repassem escenes de cinc pel·lícules que mostren el lesbianisme en diferents èpoques: “Noies d’uniforme” (1931), “La calúmnia” (1961), “Tomàquets verds fregits” (1991), “Antònia” (1995) i “Si les parets parlessin 2” (“Mujer contra mujer”) (2001).

El cinema ha estat i és un art molt important i reflecteix la construcció social de la nostra realitat i de l’imaginari col·lectiu. En el cas de les dones lesbianes i bisexuals pot potenciar referents, pot visibilitzar realitats, però també pot condemnar o invisibilitzar la vida de les persones. Podríem pensar que són les pel·lícules més actuals les que han donat més visibilitat a les dones lesbianes i bisexuals, però la realitat no és aquesta i amb el cinefòrum analitzem quina ha estat la visió que el cinema n'ha donat.

Fins als anys 90 existien poques pel·lícules de temàtica lèsbica o amb personatges clarament lèsbics, les poques que hi havia o els pocs personatges obertament lèsbics eren molt significatius de la realitat social. En alguns moments històrics es percebia una obertura, mentre que amb el codi Hays el cinema nord-americà va limitar aquesta producció de cinema lèsbic i les dones lesbianes i bisexuals quan hi eren, eren reflectides a través de personatges dolents, perversos, masculins, solters i malalts. Per això, el nostre cinefòrum s’anomena “(In)Visibles”, ja que analitza la invisibilització i la visibilitat, quan n'hi ha hagut i com ha estat.

- Comentem algunes de les pel·lícules del vostre cinefòrum? “Noies d’uniforme” és molt avançada al seu temps...

Tracta la sexualitat de les dones d’una manera molt natural i reflecteix la intimitat de les relacions en un internat de noies. L’enamorament entre noies és visible i tractat per l’entorn de l’escola com a quelcom natural. El personatge “dolent” és la directora i simbolitza l’autoritat que no aprova la camaraderia entre les alumnes ni la relació entre les professores, però no es condemna les relacions entre dones sinó la manca d’obediència. Realment costa de trobar una pel·lícula on es visualitzi la intimitat i les relacions entre les dones amb tanta naturalitat. A més, el final de la pel·lícula és molt significatiu.

- “Si les parets parlessin 2” reflecteix relacions entre lesbianisme i feminisme que, de vegades, han estat poc fluïdes. Quina és la vostra experiència?

En el nostre cas, com a grup, no només no hem tingut problemes, sinó que hi hem participat activament, ja que ens definim com a grup feminista. De fet, algunes de les integrants del grup han participat en moviments feministes o antisexistes. Aquesta pel·lícula l’hem volgut fer servir, per visualitzar, que de vegades el feminisme i el lesbianisme no han anat de la mà, però també que les mateixes activistes lesbianes que han estat discriminades des del feminisme, són les que, en la pel·lícula, discriminaran i jutjaran a una altra dona lesbiana per no ser com elles, de fet, per ser més masculina.

- Què s’ha de fer amb el patriarcat?

El patriarcat segueix formant part del nostre sistema, de la nostra societat i de les nostres vides. De fet, actualment ens trobem en una situació política i social on les polítiques més sexistes dels darrers trenta anys es posen en pràctica. Hem de tornar a demanar el dret a decidir sobre el propi cos, sobre la pròpia maternitat i sobre la pròpia vida. És, potser, la política més visible d’aquesta situació, però també, probablement, la més significativa. Si, a més, li sumem les directrius sobre la reproducció assistida que exclouen les dones solteres i les parelles de dones o la desaparició de l’assignatura d’educació per a la ciutadania, és clar que s’ha de seguir treballant.

De fet, l’augment de l’homofòbia arreu d’Europa és, també, fruit d’aquest patriarcat, per això és tan important l’accés a tràmit de la “Llei de drets de les persones gais, lesbianes, transsexuals i per l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia”. Aquesta llei no només permet aplicar mesures en actes o actituds puntuals, sinó també pretén desenvolupar un treball de prevenció en tots els àmbits de la vida d’una persona i en totes les etapes vitals. Actualment, per tant, des del moviment LGTB també es treballa per una societat no patriarcal.

* Entrevista realitzada per Josep Estivill publicada al núm. 154 de la revista Catalunya.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció