Entrevista a Joana Garcia Grenzner, lluitadora feminista: “Les dones hem d’escriure la nostra història per assegurar-nos que no l’esborrin”

Joana García Grenzner és una lluitadora feminista amb bons arguments i “xispa”. Des de petita ha lluitat contra les injustícies socials i de gènere en particular. N'ha fet la seva professió.

És experta en Gènere i Comunicació, postgraduada en Gènere i Polítiques d'Igualtat i llicenciada en Periodisme. Actualment és responsable de comunicació de Calala - Fons de Dones i membre de la Xarxa d'Expertes i Experts en Gènere i Comunicació del PNUD d'Amèrica Llatina i Carib. Ha coordinat formacions com el projecte Dones migrants, dones amb drets: la comunicació amb visió de gènere, una eina que obre mons (distingit com a bona pràctica en gestió de la migració femenina per la UE) per a la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, de la que és membre. També forma part de l'equip de Pikara Magazine, revista on line de periodisme amb visió de gènere, i del Periódico Diagonal, i impulsà La Independent, Agència catalana de Notícies amb Visió de Gènere.

Està molt ocupada i hem trobat una estona per l'entrevista. Filla d'una mare i un pare okupes i de la generació de la contracultura, artesans i revoltats, i amics de la companyia de teatre de carrer i d'avantguarda, la Perula.
Vaig conèixer la seva mare. S'ocupava del centre de documentació de moviments socials de la Ciutat Invisible a Sants. Hi havia un bon dossier sobre el MIL i grups autònoms. Va acollir un bon amic, el Miguel, molt debilitat per anys de presó.

- On vares néixer?

Vaig néixer a Madrid, l'any 1977.

- A què es dedicaven els teus pares?

El meu pare és madrileny i la meva mare era catalana. Vivien aquella època a Madrid amb la meva germana. El meu pare artesà i la meva mare va ser mestra i desprès funcionària. Es dedicaven a l'artesania i feien disseny de peces i les venien a Habitat i altres botigues. I també al carrer.

- Fins quan vares viure a Madrid?

Fins els 9 anys. Els meus pares es varen separar quan en tenia 7. Vaig viure 2 anys amb el meu pare i després amb la mare a Catalunya, a Sants, on vaig estar-hi fins els 26 anys. Després vaig viure un temps a Madrid i Veneçuela i ara torno a ser aquí.

- Com t'has format en la vida? Com ha sigut la teva formació?

Uf! A base d'experiències molt diverses. Primer, l'escola de la vida. Em vaig criar en un barri com Malasaña a l'època de la transacció, de l'heroïna...

- ....Però tu eres petita. Senties aquest ambient?

Si és clar. Jo he vist morir gent per l'heroïna, fins i tot amigues de la meva generació.

- Altres experiències de la vida

Em vaig independitzar i vaig marxar de casa de ma mare okupant. I de petita vaig estar amb els meus pares també okupant. Els va impactar molt fort la crisi dels 80. A casa vàrem viure dos desnonaments. Varen perdre dues cases i vàrem estar ocupant. I passàvem dificultats econòmiques fortes, una separació complicada, una història familiar complicada. Tot això forma.

- Quan comences a prendre consciència social i de gènere?

De molt petita. La meva mare m'explicava que quan tenia 4 anys, al carrer, varem veure com un home li pegava a una dona. Vaig parar ma mare i li vaig dir que s'hi fiqués. Jo era bastant així.
Desprès vaig tenir la sort de ser de la generació que va poder formar-se a l'escola pública, laica.

- Com va anar la teva formació escolar?

A mi no em varen escolaritzar fins els 7 anys. Ma mare i mon pare m'educaven a casa. Allà vaig aprendre a llegir, escriure, sumar, restar, multiplicar, dividir... A les escoles públiques vaig poder accedir a l'ensenyament i la cultura, excepte el primer any a Catalunya que vaig anar a l'escola Espanya, que estava a la plaça d'Espanya, en castellà. Una escola franquista que encara no havia implementat la normalització lingüística. Tenia una tutora que només volia noies, i que feia classes de costura. Estava de paret amb paret amb la comissaria. Després vaig anar a l'Escola Barcelona i l’Institut IB Les Corts. I vaig entrar a la Universitat de periodisme amb beca ja que tenia molt bones notes.

- Perquè esculls periodisme?

Perquè sempre m'ha agradat escriure. Escric des de petita.

- Escrivies un diari?

Un diari, si, des dels 7 anys.

- I el segueixes fent?

Escric per mi. Necessito fer-ho. Hi han èpoques que menys. Ara amb menys regularitat perquè escric molt per fora.

- Què en penses del teu diari?

Dels meus diaris! És una sensació molt curiosa. Són molts diaris i edats. Et veus en perspectiva, que és el que busques quan escrius.

- Una experiència de la vida que t'hagi format?

La vivència de l'exclusió social de petita i de les desigualtats socials i de gènere.

- Et senties exclosa?

Quan vius en situació de dificultats econòmiques marca molt. El meu pare va estar molts anys a l'atur. Els desnonaments. La vivència de ser filla natural, nascuda fora del matrimoni en l'època post-franquista. A mi això, em va marcar molt. I posteriorment a nivell de la meva consciència feminista ha sigut important. L'activisme a nivell sostingut ha sigut el que més m'ha transformat en la vida.

- Parla'ns del teu activisme social

Al 16 anys vaig conèixer els centres ocupats a Madrid. Vaig conèixer Minuesa, el centre social okupat de Lavapiés, el dia que complia 17anys. Em va impactar molt i vaig decidir que volia estar vinculada a temes socials. I després vaig començar en un col·lectiu de joves a Sants, la Mandràgora i feien activitats pel barri, autoformació, actes per recolzar el moviment zapatista, i van començar a muntar el festival anti-racista i antifeixista contra l’acte dels grups feixistes a la Plaça dels Països Catalans. En aquesta plataforma antifeixista es va retrobar tothom. Va ser un tot, els sindicats i partits extraparlamentaris marginats als anys 80, el moviment independentista reprimit el 92, la insubmissió, les primeres okupacions... Es va generar tot un magma social que va ser determinant per a que hi hagués una efervescència del moviment okupa. Als 20 anys em vaig independitzar okupant, i als 25 vaig conèixer Palestina.

- Què hi feies a Palestina?

Hi he estat quatre vegades. La primera, en un intercanvi que organitzava RAI (Recursos d’Animació Intercultural) amb una associació palestina israeliana a Haifa, i després escrivint cròniques, a la zona de Cisjordània. Una altre, ja com a membre de la Xarxa d'Enllaç amb Palestina (RAI, Sodepau, Comunitat Palestina a Catalunya...). I el 2005 en una trobada de la Xarxa Internacional Dones de Negre contra la Guerra , que sorgeix l'any 1989, quan les israelianes van fer una marxa contra la ocupació a la línia verda, que havia de ser frontera internacional segons els acords internacionals posteriors a la guerra dels Sis Dies de 1967.

- Quina impressió tens de Palestina?

És un conflicte crònic que marca la pròpia evolució de la història contemporània. El poder que té el lobby sionista a nivell internacional sustenta la ocupació israeliana i la política internacional a favor dels interessos sionistes, i ha sorgit la contrapartida: una revifalla molt forta de l’integrisme arreu dels països àrabs, que va crear un engendre impulsat pels Estats Units i potències occidentals, com Al Queda, i com això està marcant la política internacional.

- I els palestins com viuen?

Resistint. Els i les palestines neixen, creixen i moren resistint.

- Ho tenen malament. Estan empresonats.

Els israelians també viuen empresonats. Encara que siguin els ocupants.

- Què és feminisme?

El feminisme és una lluita per a transformar la societat i les persones cap a relacions de justícia social, de gènere i ètnia. És un corrent de pensament de transformació social i personal, que van iniciar les dones com a subjectes històricament oprimits, però que s'ha enriquit amb les aportacions d'altres subjectes, com les persones trans, de les reflexions, les vivències i pràctiques de les persones amb sexualitats dissidents. El moviment feminista sempre ha estat porós cap a altres moviments i altres lluites.

- Porós?

Receptiu i contaminat, en el sentit positiu, pels altres corrents. Per exemple, el feminisme aquí va estar molt vinculat a tots els moviments de la segona República, a l'anarquisme, al comunisme, a la revolució social i a la lluita antifranquista.

Les dones hem estat en tots els moviments de transformació social i en totes les revoltes i lluites. I quan ens hem reivindicat en primer lloc també hem tingut en compte les reivindicacions d'altres lluites.

- I tu en quin corrent feminista et sents propera, còmoda.

Hi han coses vàlides en molts feminismes. Jo vinc d'un feminisme de grups autònoms, de base, independents. El moviment feminista s'ha anat transformant i enriquint de totes les aportacions. En el meu cas i activistes feministes ens hem nodrit de diverses tendències. No estem per la institucionalització del feminisme.

- Hi ha grups feministes independentistes?

Endavant planteja independència, socialisme i feminisme. És una de les organitzacions que ho visibilitza com un dels objectius. Hi han feministes independentistes: Gata-maula, o Cau de Llunes a Tarragona. I altres grups.

- Què ha aportat el feminisme a la societat?

Moltíssim. La lluita feminista ha protagonitzat la revolució silenciosa sense sang més important del segle XIX fins avui. La incursió de més de la meitat de la població a l'esfera pública, sense sang, en un sistema no pensat per a les dones.

A part això, els diferents feminismes han estat colze a colze lluitant en tots els processos de transformació social: des de els rebomboris del pa dels anys 20 a Barcelona, el cooperativisme, els ateneus, les escoles lliures... En la revolució social estaven les dones, les Mujeres Libres, les mestres, les espiritistes, les milicianes, les republicanes. A més de pel dret a l'avortament i pel divorci les dones van lluitar al moviment antifranquista, per la derogació de la llei de perillositat social, de "vagos y maleantes", pels drets socials, per l'educació pública laica, no segregada per sexes....Totes aquestes lluites les han bastit les dones feministes, també.

- Una persona que hagi sigut referent

En primer lloc, la meva mare. Va ser una dona que va trencar molts motlles a la seva vida: perquè va tenir una educació molt catòlica, perquè es va separar. Va ser acusada d'adúltera. Va viure l'ostracisme familiar, per tenir una criatura fora el matrimoni. És el meu primer referent de dona lluitadora.
I desprès el de moltes dones que m'he trobat al llarg de la vida: des de mestres que vaig tenir a l'institut, fins a les dones de l'ateneu llibertari de Sants, companyes de diferents moviments feministes de diferents generacions de diferents activismes, des de la Gioconda Belli que vaig descobrir als 16 anys a les lesbianes palestines, que han lluitat per l'alliberament nacional i sexual a l'hora. També la Carla Corso o l’Angela Davis, a qui vaig entrevistar; la Rosario dinamitera que vaig conèixer, etc. fins a la meva tieta.

- Quins privilegis creus que els homes hem d'abolir?

El privilegi, per exemple, de rebre cura sense necessitat de reciprocitat. És un privilegi que té estructuralment qualsevol home. I això passa en els grups d'amics i organitzacions socials. El privilegi de tenir un estatus, una autoritat i una legitimitat en els espais públics pel fet de ser home: qualsevol home que vulgui qüestionar-se els seus privilegis hauria de fer un pas enrere i deixar espai al protagonisme de les dones i treballar-se a sí mateix en les relacions personals, familiars, domèstiques, laborals i socials per trencar amb el rol històric de domini que heu tingut.

- El periodisme de gènere en què consisteix?

Passa per tenir en compte que la societat no sols està estructurada en classes sinó també en desigualtats de gènere i ètnia, per construir els relats informatius i d’anàlisi. Una crisi, una guerra, qualsevol esdeveniment, tenen un impacte diferent per a les dones i homes, segons si són autòctons o migrants, rics o pobres, si viuen a països del Nord, del Sud... Cal tenir-ho en compte. I el llenguatge inclusiu, no sexista ni androcèntric només és la punta de l’iceberg: és el que reflecteix si els continguts parteixen d’una anàlisi profunda i rigorosa de la realitat.

- En quins mitjans has participat?

He treballat a Ardi Beltza, Kale Gorria, al Periòdic Diagonal.... He col·laborat a la Directa, Gara, el Temps, Periódico de Catalunya, Ajoblanco, Pikara magazine (revista basca on line amb visió de gènere), Ameco Press, una agència estatal de periodisme amb visió de gènere, La independent, la primera agència catalana de notícies amb visió de gènere que vaig venir a muntar el 2010. He procurat treballar temes que m'agraden i de la forma que m'agrada

- I ara, sobre què estàs treballant?

Estic fent una recerca sobre amb dues companyes més, Elba Mansilla i S. sobre les dones i les relacions de gènere en les cooperatives de treball de la província de Barcelona. I ara treballo portant la comunicació i la recerca de fons a Calala, un fons de dones que es dedica a aconseguir diners pels moviments de dones i feministes de base.

- Un anàlisi del 15M

El 15M ha estat l'esclat de la mobilització social massiva per a fer resistència al procés d'ajustos estructurals. Ha canviat un munt de paradigmes mentals.
El 15M ha demostrat la capacitat de la multitud auto-regulada i auto-governada d'anar canviant l'estratègia sobre la marxa. I aquesta multitud que va participar espero que sapiguem trobar aquesta intel·ligència col·lectiva i posar-la a treballar per seguir generant propostes de desobediència. La desobediència és el que s'ha plantejat més clarament com a forma d'intervenció i proposta, ara cal convertir-la en proposta política. Per això cal molta discussió i procés a llarg plaç.

- Quina és la acció que hagis participat, de la que et sents més satisfeta?

Moltes... Darrerament, l’expropiació de béns de primera necessitat a un supermercat durant el piquet feminista de la vaga general del 14N o l’acció de suport a l’Ester Quintana un mes després de que els mossos li disparessin, al mateix lloc on va succeir. En general, totes les accions pensades col·lectiva i inclusivament, que permeten la participació de persones de diverses edats i capacitats, gent gran, petita, amb crosses, amb cadira de rodes, que tenen en compte els desitjos i els límits de tothom que participa, on tothom té la informació i el poder sobre el que passarà... Són les que em semblen més transformadores.

- Un llibre, o llibres

Nosotras que perdimos la paz, de Llum Quiñonero, sobre les Dones del 36.
Tinisima, de Elena Poniatovska, sobre la vida de la fotògrafa Tina Modotti.
El Calibán y la Bruja, de Silvia Federici.
Partisanas, de Ingrid Strobl.
Después de Marx, Abril, de Maria Antonia Macciochi.

- Una citació

Fa uns 18 anys estava en un programa feminista de Ràdio Kontrabanda, Les Dones a les Ones, i Esther Moreno, una amiga del col·lectiu feminista Ruda, de Saragossa, va dir que les dones hem d'escriure la nostra història per assegurar-nos que no l'esborrin. Em va impactar moltíssim i és un dels motius que m'inspira per fer el que faig.

- Una persona per entrevistar

Qualsevol dona migrada i treballadora domèstica. Montserrat Neira, prostituta.

* Entrevista realitzada per Txema Bofill publicada al núm. 156 de la revista Catalunya.

Frases destacades:

“L'activisme a nivell sostingut ha sigut el que més m'ha transformat en la vida”

“La societat no sols està estructurada en classes sinó també en desigualtats de gènere i ètnia”

“El feminisme és una lluita per a transformar la societat i les persones cap a relacions de justícia social”

“ Jo vinc d'un feminisme de grups autònoms, de base, independents, que no estem per la institucionalització del feminisme”

“Cal abolir el privilegi de rebre cura sense necessitat de reciprocitat, un privilegi que té estructuralment qualsevol home”