CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a l’economista Bibiana Medialdea: “Totes les crisis de deute acaben en alguna forma d’impagament”

Dilluns, 7 octubre, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

L'economista Bibiana Medialdea ha coordinat el llibre Què fem amb el deute , una obra col·lectiva que analitza l'actual crisi de deute espanyol. En aquesta entrevista repassem alguns assumptes sobre els quals aprofundeix el llibre: com es va originar el sobreendeutament (públic i privat), qui són els creditors, i sobretot, què fer davant d'un problema que escanya l'economia i ens deixa en mans dels creditors i la troica. Medialdea i la resta d'autors (Ignacio Álvarez, Iolanda Fresnillo, Joan Laborda i Oscar Ugarteche) assumeixen que el deute és impagable i conduirà a una quitació, per la qual cosa el debat no és pagar o no pagar, sinó qui suporta el cost de la seva reestructuració, i com aconseguir que aquesta es faci mitjançant una decisió democràtica. Parlem amb ella de la proposta d'una auditoria ciutadana, i de les experiències en altres països que també van patir crisi de deute.

- En quin moment la crisi espanyola va esdevenir una crisi de deute?

L'economia espanyola va basar la seva suposada "època daurada" en un increment insostenible de l'endeutament, sobretot contret per empreses dels sectors constructor / immobiliari i financer. Des d'aquesta perspectiva, la crisi de sobreendeutament ve gestant com a mínim des de mitjans dels anys noranta.

- L'any que el deute públic espanyol arribarà al 100% de PIB, com hem arribat fins aquí? És un sostre, pot seguir augmentant, hi ha algun punt de no retorn?

Si l'origen de l'endeutament ser sobretot el comportament d'empreses i bancs, una vegada que la situació es torna crítica els governs de Zapatero i Rajoy comencen a traspassar deute privat, sobretot del sector financer, a l'Estat. Aquest transvasament, juntament amb els efectes lògics de la crisi econòmica (increment de la despesa en subsidis d'atur, per exemple, però sobretot la brutal caiguda dels ingressos públics), deterioren a gran velocitat uns comptes públics que fins llavors estaven molt sanejats: si el 2007 el deute públic sobre el PIB era d'aproximadament el 44%, el 2011 ja suposava més del 77%.

Si el curs de les coses no s'altera-la recessió s'aprofundeix i la recaptació fiscal continua enfonsant-se, seguim injectant recursos públics al sector financer privat, etc-, per molts retallades de despesa pública que s'escometen els comptes de l'Estat seguiran deteriorant irremeiablement. Encara que l'origen del problema no va ser l'endeutament públic, ara mateix la situació fiscal ia si és problemàtica i seguirà empitjorant. Amb les greus conseqüències que això comporta: pensem per exemple que els recentment aprovats pressupostos per al 2014 ja preveuen gastar l'ordre d'un 25% més de recursos públics en abonar interessos de deute públic (36.590 milions d'euros), que en finançar subsidis d'atur (26.696.000).

- A qui devem?

Segons les dades que publica el Banc d'Espanya (incomplets i poc desagregades, tot s'ha de dir), pràcticament el 95% dels títols de deute públic estan en mans d'entitats financeres, espanyoles o estrangeres. És als bancs, fonamentalment, a on aniran a parar aquests gairebé 37.000 milions d'euros pressupostats per a pagaments d'interessos de deute públic el 2014. Pensem, doncs, que són majoritàriament aquestes entitats, a les que estem regalant recursos públics ia les que el BCE (una institució pública, no ho oblidem) li concedeix crèdit en condicions privilegiades, les que ingressen els interessos de deute públic. És a dir, fan servir diners públics per lucrar-se gràcies al problema fiscal que ells mateixos han contribuït a generar.

- Quin paper ha jugat el rescat bancari en l'acumulació d'aquesta deute públic?

Els càlculs no són fàcils. D'una banda, perquè cal comptabilitzar partides de molt diferent naturalesa: transferències directes, avals, crèdits a tipus d'interès preferent ... No tot pot comptabilitzar com si de quantitats homogènies es tractés. D'altra, cal tenir en compte que el rescat bancari és lluny d'haver conclòs. Tenint en compte aquestes limitacions, fent estimacions que es poden considerar conservadores a partir dels càlculs de l'economista Carlos Sánchez Mato, hauríem que fins a finals de 2012 el total d'ajuts bancàries generadores de deute públic rondarien els 138.000.000.000 d'euros. És a dir, com a poc estaríem parlant d'alguna cosa més del 13% del PIB del país.

Pel rescat bancari ha estat encara més costós. Un estudi que va publicar a l'agost l'FMI xifrava el total de l'ajuda bancària (no només la generadora directa de deute públic) en 246.441.000 d'euros: aproximadament un 25% del PIB.

- Quan parlem de deute, tendim a pensar en deute públic, però, ¿què passa amb el deute privat? ¿I el deute de les famílies?

Com dèiem, l'origen del problema de sobreendeutament actual, i encara a dia d'avui el major volum de deute, es concentra en el sector privat, i no precisament en les famílies. Fins i tot ara que l'Estat ja arrossega un deute públic important, al final de 2012 suposava una mica menys de la quarta part del deute total: un 24%. El deute de les famílies, per la seva banda, no era més que el 19%. Són les empreses del sector no financer (amb un 31% del deute) i les entitats financeres (amb un 27%) les que segueixen acumulant la major part de l'endeutament: gairebé el 60% del total.

- És possible plantejar una altra política econòmica amb aquest nivell de deute, o el marge de maniobra de qualsevol govern és massa estret?

És evident que la situació actual de recessió i sobreendeutament complica enormement la formulació de polítiques econòmiques, però sempre hi ha marge. Les opcions de política econòmica depenen dels objectius que persegueixin: actualment es prioritza la recuperació del màxim de deute per part dels creditors i la recuperació (o manteniment, segons el cas) dels beneficis. Si priorizáramos la generació d'ocupació i la protecció dels grups socials més vulnerables, les mesures respecte al pagament del deute, la recaptació fiscal i la despesa pública efectuada, per exemple, haurien de ser diametralment oposades a les que fins ara es vénen aplicant : si racionalizáramos el pagament del deute i incrementáramos substancialment la recaptació fiscal, seria possible escometre despesa pública potent en partides estratègiques.

L'experiència d'altres països

- Observant altres crisis de deute al llarg de la Història, quines característiques comunes trobeu en elles? Quines lliçons podem extreure?

La casuística és molt heterogènia i no es poden treure conclusions simplificadores. Però diria que hi ha tres lliçons que no hauríem de perdre de vista.

La primera, que sempre que hi ha una crisi de deute, és a dir, que hi ha una situació d'insolvència o incapacitat de pagament, acaba per habilitar algun tipus d'impagament. Sembla una obvietat però val la pena aclarir aquest punt: quan la part deutora no pot pagar, és que no pot pagar i, per tant, no paga.

La segona: la forma concreta que pren aquest impagament determina resultats completament diversos. En ocasions la part creditora aconsegueix minimitzar l'impagament retardant tot el possible, a costa de deteriorar les condicions de vida més bàsiques del deutor, o aconsegueix unes contrapartides que clarament compensen l'impagament assumit (privatitzacions, reformes, nou deute, etc.). Altres vegades, la part deutora és capaç d'aconseguir una renegociació més o menys equitativa del deute, en la qual la responsabilitat de la crisi s'assumeix també, encara que sigui parcialment, per la part creditora.

La tercera lliçó és que el resultat concret d'una crisi de deute, o dit d'una altra manera, com es reparteix la pèrdua que de manera inevitable va lligada al trencament o impagament, depèn de la correlació de forces entre ambdues parts. És a dir, en última instància és un problema polític. Pensem per exemple en dues crisis de deute que s'han saldat amb impagats molt rellevants: el deute alemany després de la Segona Guerra Mundial i el deute iraquià un cop que els EUA es fa amb el control del país. Tot i que la qüestió del pagament o l'impagament se'ns presenti com un assumpte tècnic la veritat és que és eminentment polític.

El pagament o impagament és un assumpte polític, no tècnic, i depèn de la correlació de forces

- Entre les crisis de deute recents d'altres països, quin seria el cas més similar a l'espanyol? I quin el millor mirall en què mirar-nos?

Cap ens serveix per extrapolar de forma directa i completa, i cal anar amb compte de no idealitzar, però sí que podem extreure "pistes" en alguns aspectes concrets.

Per exemple, la crisi financera sueca de principis dels noranta o la més recent d'Islàndia ens il · lustren com, fins i tot davant d'un sector bancari tècnicament trencat i davant la necessitat d'injectar recursos públics, és possible dissenyar fórmules que minimitzin el cost per als contribuents, carreguin gran part del cost i la responsabilitat sobre els grans accionistes i gerents, i tractin d'evitar la repetició dels mateixos episodis en el futur.

D'altra banda de nou el cas d'Islàndia, o el de la gestió del govern de Roosevelt durant la Gran Depressió nord-americana, ens mostra com davant l'esclat d'una bombolla immobiliària que arrossega tant al sector financer com a una gran quantitat de famílies afectades per la crisi i que no poden fer front a les seves hipoteques, hi ha alternatives que permeten sanejar entitats bancàries prioritzant el "rescat" de les famílies.

Finalment, les actuacions del govern argentí o equatorià demostren que és possible i útil fer valer el poder que té com a part deutora per imposar, d'una manera o d'una altra, condicions més equitatives per a la renegociació del deute públic.

Deute il·legítim i auditoria

- Per què considereu il · legítima una part del deute? Com diferenciar aquesta part?

El cas de certa part del deute públic, ara la destinada al rescat bancari, crec que és bastant clar: un deute que no s'ha contret pel bé de la col · lectivitat, sinó que és resultat d'un procés antidemocràtic pel qual els governs, sense portar en els seus programes, opten per dedicar recursos públics a un sector que és el responsable de la crisi i és qui es va enriquir enormement els anys previs. Un desemborsament de diners públics que, a més, es porta a terme sense exigir contrapartides d'importància, i que per tant no garanteix que el sector financer no vagi a repetir les mateixes pràctiques i torni a portar-nos a un desastre similar. I en un moment d'emergència social com aquest (desnonaments, atur, pobresa cada vegada més generalitzada), en què els recursos públics tenen usos alternatius tan clars i tan urgents. Considerem que hi ha raons ètiques i polítiques per defensar que el deute derivat d'aquesta despesa no es pot considerar pública, que no és tota la ciutadania qui ha de respondre per ella, perquè en rigor la despesa que l'ha generat no pot tampoc considerar públic.

Hi ha també gran part del deute hipotecari que van contraure famílies, un deute molt sobrevalorada, en ocasions regulada per contractes amb condicions abusives, i que era l'única fórmula disponible per accedir a un habitatge, que també pensem que és il · legítim.

Identificar deute il · legítim comporta primer una tasca política, de decidir democràticament quin deute és il · legítim, i posteriorment una tasca tècnica, que permeti quantificar amb el màxim rigor possible.

- Quines conseqüències tindria un impagament de deute? ¿Així i serien pitjors les conseqüències de pagar?

Com deia abans, al llarg de la història sempre que hi ha crisi de deute hi ha impagaments d'un tipus o d'un altre. Ara mateix, en l'economia espanyola, ja està havent impagaments. Les empreses que suspenen pagaments, les entitats bancàries que fan fallida, no paguen. El deute públic, i la de les famílies humils aclaparades amb la hipoteca del seu primer habitatge, són les deutes que fins al moment s'estan pagant íntegrament (o pràcticament, en alguns, molt pocs casos, s'estan concedint dacions en pagament a famílies) . Es tractaria per tant de trencar la ficció, de normalitzar l'escenari de l'impagament, i que siguin criteris d'equitat i coresponsabilitat els que serveixin per determinar qui, quant i com es produeixen els impagaments que de fet ja estan passant.

- Com reaccionarien els 'mercats' en cas d'impagament? ¿I els creditors? ¿Patiríem represàlies i aïllament?

Les experiències internacionals ens demostren que els creditors internacionals (els "mercats"), són fonamentalment pragmàtics. Tot i que cada cas és diferent, el normal és que després d'un primer moment en què s'escenifica la ruptura i l'aïllament, s'avenen a negociar una reestructuració del deute el més favorable possible. Marcant el límit de fins on està disposat a sacrificar-se per seguir pagant, el deutor marca la frontera del possible. Una vegada que el creditor entén que ha d'assumir aquesta frontera, s'avé a negociar tractant sempre de maximitzar el pagament rebut a partir d'aquest límit imposat. L'experiència grega, en la qual els creditors privats van acabar assumint una rebaixa d'aproximadament el 70% del deute públic, és un exemple molt recent: una vegada que s'assumeix que el 30% és l'únic que es podrà recuperar els creditors el que volen és recuperar-lo.

- Proposeu una auditoria ciutadana, però com s'articula una cosa així? A qui correspon la iniciativa, qui o quins serien els responsables d'auditar el deute? Quina validesa tindria?

Els detalls d'una auditoria depenen de a quin nivell-municipal, de comunitat autònoma o estatal-s'articuli, i de quins agents hi participin. Per exemple, no és el mateix l'accés a la informació que es té quan un govern està interessat a desenvolupar l'auditoria (cas de l'Equador) que quan no participa o de fet l'obstaculitza.

El que és segur és que el procés de recopilació d'informació, tot i que precisa d'un element de competència tècnica, ha de ser democràtic: es tracta d'extreure informació perquè la ciutadania de forma conscient pugui prendre decisions que, de fet, estan determinant les seves condicions de vida: Tanquem les urgències sanitàries en els pobles per seguir pagant els interessos de deute públic als bancs? Que la ciutadania respongui a aquest tipus de preguntes de manera informada és l'objecte de l'auditoria.

- Una lleva de deute tindria efectes positius per si mateixa, o necessita altres mesures?

Una lleva de deute important és necessària, però per si sola és insuficient.

D'una banda, en el pla més immediat d'una gestió de la crisi actual que minimitzés el cost sobre la majoria social, caldria inserir les lleves dins d'un esquema de política econòmica molt més ampli: reversió de les polítiques d'austeritat, reforma fiscal potent i molt progressiva, política de rendes distributiva, intensa "repressió" al sector financer, protecció social efectiva als grups més vulnerables, generació d'ocupació, etc.

Però a més, no podem oblidar que la crisi en què estem immersos no és un desgraciat accident del funcionament del sistema. Més aviat, la crisi ens ha demostrat a les clares com funciona un sistema que descobreix incompatible amb la presa democràtica de decisions econòmiques, el benestar col · lectiu i la sostenibilitat de la nostra forma de vida. Mesures que ens fessin sortir de la crisi reproduint les condicions que ens van portar fins aquí no poden ser considerades eficaces. Cal un replantejament més profund, que qüestioni les bases mateixes del capitalisme: què produïm, com ho distribuïm, com organitzem el treball, qüestions d'aquest tipus.

- Quin marge de maniobra té Espanya sense sortir de l'euro i mentre segueixi sota supervisió de la troica?

Sota els paràmetres de l'actual UE, amb les seves Tractats i institucions, qualsevol horitzó de transformació és molt limitat. Ni tan sols hi ha massa marge per a una gestió de la crisi més social, més amable. L'aposta per l'austeritat i la "devaluació interna" (retrocés salarial) la recessió econòmica i la polarització social. És un desastre per a tots els pobles d'Europa, però en particular per a les economies del Sud, suposa un avanç accelerat cap a la descomposició social: famílies desnonades, pensions que perden capacitat adquisitiva per llei, la fi de les prestacions bàsiques universals, desnutrició, generacions senceres que abandonen el país contra la seva voluntat ... El que estem veient no és més que el resultat lògic de la disciplina de l'euro i les polítiques que imposa la troica.

El dilema, des del meu punt de vista, és més aviat si és més fàcil canviar aquest marc europeu que ens porta al desastre social trencant amb ell o tractant de transformar des del seu si.

- Quin paper ens correspon als ciutadans?

Forçar el canvi. Transformar el sentiment generalitzat d'indignació davant l'espoli en una acció política eficaç, que aconsegueixi una gestió del comú democràtica i favorable a la majoria social. Gran part de la ciutadania entén els elements bàsics de l'estafa econòmica i la farsa democràtica en què estem immersos. Malauradament la crisi ho està deixant molt clar. Però tenim pendent transformar la informació i el sentiment en capacitat efectiva de canviar les coses. Aquests anys de mobilització social han estat esplèndids i necessaris, però tenim també tasques ineludibles en el terreny polític. Encara que el panorama no sigui fàcil, la política és l'únic camí.

Més informació i propostes, en el llibre Què fem amb el deute, de Bibiana Medialdea, Ignacio Álvarez, Iolanda Fresnillo, Joan Laborda i Oscar Ugarteche. També a la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, i al web de la col·lecció Què fem" .

FONT: ELDIARIO.ES

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció