CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a Lorenzo, cantant de “El Noi del Sucre”: “Volem una nova societat on l’ésser humà sigui lliure”

Dilluns, 30 abril, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

“L'anarcosindicalisme és la única eina que tenen els treballadors per lluitar, vèncer i transformar els mitjans de producció”.

“M'agrada treballar de manera independent sense que ningú t'estigui pressionant”.


L'any 2008, després de casi vint anys de carrera musical, el grup “Los Muertos de Cristo” realitzava el seu últim concert. L'any 2009 tornava als escenaris amb el nom de “El Noi del Sucre”, un projecte nou que no deixa a ningú indiferent, com ho van aconseguir amb l'anterior grup. Lletres contundents, plenes de contingut polític, una barreja d'estils musicals però sense perdre la seva essència punk i amb un directe impressionant. Aquí us deixem una entrevista realitzada al seu cantant Lorenzo, d'Utrera (Sevilla).

- “El Noi del Sucre”, Salvador Seguí, anomenat per Garcia Oliver “El Coloso del Anarcosindicalismo”. Tot i que sigui la pregunta més repetida, perquè vau escollir aquest nom?

Si, és una de les preguntes mes repetides, però evidentment inevitable. El nom ja el tenia pensat des de feia bastants anys, concretament des de l'any 2000. És bastant complicat en una entrevista on estas limitat a un breu espai explicar tots els perquès del nom però, el significat que té més pes és el de recuperar, mitjançant el seu sobrenom, a una de les figures amb més pes dins la història de l'anarcosindicalisme d'aquest país. Tenia una visió sobre el que era la lluita i la organització del moviment obrer bastant avançada. Va ser un home que va patir molt els atacs interns dins de la propia organització, on el sector més fanàtic i extremista l'acusava de reformista, però la seva noblesa i la seva honestedat, deixava tombats als dogmàtics que l'atacaven en qualsevol dels debats que tenia amb aquests.

La història ha demostrat una vegada més, que el poder no té por del que més crida, sinó del que més fa. I Salvador Seguí, “El Noi del Sucre” en aquest camp era un veritable perill, i ho va deixar demostrat a la famosa vaga de la Canadenca, per això havien d'eliminar-lo. Així ho van fer el 10 de març de 1923 als carrers de Barcelona, assassinat vilment per pistolers pagats per la patronal catalana.

- Com valoreu el primer disc “A mi manera. Volum 1”? Ja hem pogut escoltar dos temes de “A mi manera volum 2”, per quan teniu previst el llançament d'aquest segon?

La idea no és treure discs com abans, sinó composar cançons i aquestes anar-les penjant a Internet perquè la gent les escolti i se les pugui descarregar. Una vegada hi hagi un nombre determinat de temes, editarem un volum amb la seva corresponent portada i un llibret a l'interior, per aquelles persones que se'l vulguin comprar en format disc i on puguin trobar no només la part musical, sinó també informació en altres formats artístics que crec que poden ser interessants també.

La valoració és molt positiva, però també s'ha de donar temps perquè tot maduri, i és el temps el que fa que les coses agafin força. El llançament del volum dos no te data, s'editarà en format físic i es farà la presentació quan haguem acabat totes les cançons que el compondran. No tinc pressa, prefereixo fer cançons que m'omplin i que no faltin en els directes, que no pas gravar cançons que després de la gravació s'obliden i no es tornen a tocar o ni tan sols s'estrenen. Amb “Los Muertos de Cristo” vaig funcionar així, és la meva manera de veure les coses. Prefereixo fer un disc amb deu cançons, que no un amb 15 i la meitat de les quals siguin “de pas”. És un dels punts positius que té el fet de treballar de manera independent i on ningú t'estigui pressionant. Fa molt de temps que prefereixo ser tortuga que ser llebre.

També vull destacar un punt, les cançons duren de mitjana entre 5 i 6 minuts cada una, la qual cosa equival en temps de música a quasi el doble de cançons d'entre 2:30 o 3:30 minuts, que és la mitja del que dura una cançó de qualsevol grup de rock, exceptuant alguns grups.

- “A mi manera, Volum 1”, igual que en els anteriors discs de “Los Muertos de Cristo”, ve acompanyat d'un llibre combatiu en el que es reflexa clarament la tendència llibertària del grup. Els vostres concerts estan plens de consignes anarquistes. Com veieu l'actual panorama musical alternatiu?

El primer volum ha funcionat molt bé, es va penjar a Internet primer i després s'edità en format disc amb el seu corresponent llibret il·lustrat per David Silva, dibuixant amb el que porto treballant des de fa molts anys, ja amb “Los Muertos de Cristo”. El format és diferent al convencional de format CD, a més, l'interior del llibre és més intimista, més personal.

Volia deixar clar també que “El Noi del Sucre” no és una banda convencional, és un projecte personal que comparteixo amb diferents companys i que estan encantats de poder participar-hi, uns per afinitat ideològica i musical, altres simplement per la part musical com a músics.

Sobre els concerts, en ells expresso el que penso, que pot ser compartit per uns i rebutjat per altres, però és llei de vida, si penses que agradaràs a tot el món, et pots portar moltes desil·lusions.

No sé si existeix realment un veritable panorama musical alternatiu, crec que totes les bandes toquen on poden o quan poden. Hi ha llocs on la indústria musical està al marge i altres on està present en menor o major escala, però la meva visió a aquestes altures és que has d'estar a tots els llocs on puguis dir el que penses i que les teves cançons siguin escoltades pel màxim possible de gent, per aquesta raó les crees, sinó això no té sentit. Això si, sempre que tu siguis el que portes el timó del teu vaixell i tinguis llibertat de decidir on vulguis actuar o per a qui actuïs.

- Seguiu fidels a l'autogesió amb el vostre propi segell Odissea Records. Un fet que s'admira. Expliqueu-nos, què us motiva a tirar endavant això? I què penseu de la lliure descàrrega d'Internet?

Mantindre la teva pròpia productora té una part positiva i una de negativa com totes les coses a la vida. La positiva, que tú decideixes directament sense intermediaris i treballes per a tu mateix. La negativa, com sempre, la part econòmica, ja que en tu recauen tots els riscos. Per poder editar un treball has d'invertir a fons perdut, mai saps com funcionarà l'obra. Pots pensar que anirà bé i resultat tot el contrari i llavors és quan et pegues la gran hòstia. En el meu cas no seria ni la primera vegada ni la segona i sempre vas boig fent peripècies per poder cobrir els pagaments que genera qualsevol producció, al mateix temps que has de seguir generant obres, el manteniment de la banda, la teva vida personal i la gran quantitat d'hores que has de dedicar a això i no tenen preu, son, com aquell que diu, les 24 hores del dia.

Però hi ha alguna cosa que compensa tot això, i és el poder treballar lliure i sense lligams de cap tipus. Tot el demés ja ho vas solucionant sobre la marxa i per això treballes dur tots els dies.

Sobre la lliure descarrega d'Internet, què vols que et digui, que jo realitzo obres perquè tothom que vulgui les disfruti, no les faig per negociar amb elles.

Els diners fan falta per crear obres i per sobreviure en aquest sistema, això ho sé, no visc en un altre planeta. Però hi ha una casta de vividors que viuen a costa dels que composen les obres, i que a més aquests vividors, que son els que s'enduen la part més gran del pastís, o en alguns casos, el pastís sencer, que culpen i tracten de delinqüents al públic que escolta música i admira aquestes coses, quan els únics delinqüents i pirates son ells. Per la meva part, “que se jodan” i que desapareguin tots. Jo no faig obres per mantindre'm en aquest sistema sinó per acabar amb ell o intentar col·laborar amb un granet d'arena, perquè una societat millor pugui néixer i deixar una porta oberta als nostres fills, on la cultura la pugui disfrutar tothom i no només uns pocs privilegiats.

- Per acabar, després de més de 100 anys, com veus l'anarcosindicalisme?

El veig amb molta il·lusió i sobre tot, el veig recuperant-se i sortint d'aquest forat negre al que el va enviar la història d'aquest país a causa dels 40 anys de dictadura.

Veig a noves generacions de joves en els que confio plenament. Sé que l'anarcosindicalisme és la única eina que tenen els treballadors per lluitar, vèncer i transformar els mitjans de producció, sé que és una escola de rebels i que bé entenc, és una màquina imparable, amb la missió d'aplanar el terreny per anar creant sobre ell una nova societat, on per fi l'ésser humà sigui lliure i no tingui que demanar permís per a poder viure.

* Entrevista realitzada per Dani Pérez, membre de Jovent Llibertari de Reus, publicada al núm. 138 de la revista "Catalunya".

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció