Entrevista a Raúl Zibechi: “A més de resistir hem de crear alguna cosa nova”

Com es configuren els moviments contra la gestió liberal de la crisi i per què és necessari tornar a socialitzar la vida són algunes de les qüestions que ha abordat Raúl Zibechi en la seva recent visita a l'Estat espanyol.

A Raúl Zibechi li crida l'atenció la vidriera d'una sabateria en el carrer de la seu d'Ecologistes en Acció a Madrid, on realitzava un taller. S'acosta i ens diu, somrient, que les sabates a Europa són massa barates. Com ja ha explicat abans, l'austeritat és un factor clau en la construcció del que anomena el “món nou”.

- DIAGONAL: Des de Llatinoamèrica com ha vist processos com Occupy, les protestes a Grècia o el 15M i quins paral·lelismes estableix?

RAÚL ZIBECHI: El 15M és un moviment del mateix estil dels que van emergir després del ‘caracazo’ a Veneçuela de 1989. En primer lloc, no és un moviment tradicional, a l'estil del moviment obrer que es basa en la representació. En segon lloc, és un moviment que ocupa l'espai públic, que busca dues coses: busca convertir aquest espai en forma d'interconnexió de totes les persones afectades pel model: desocupats, sense papers, sense sostre, etc.; també busca destituir les polítiques neoliberals que protegeixen i defensen al sistema financer; i finalment és un espai que pot servir per a potenciar les iniciatives de construcció de realitats socials diferents: els centres socials, les hortes, els espais que crea la gent en els quals resisteix, es coneix i crea formes de vida alternatives.

- D.: En Política i misèria parla de l'existència de dos mons, el desbocat de les finances i després l'altre, que constitueix la nostra oportunitat. És important confrontar-se o hem de centrar-nos en la construcció d'aquest segon món?

R.Z.: La confrontació és pràcticament inevitable encara que un no la busqui. A Grècia, els salaris van caure un 30% i evidentment ningú mira passiu com li roben. La confrontació no és ni bona ni dolenta, és inevitable. El que podem fer, a més de resistir, és construir una cosa nova. L'altre escenari seria el que encarna la vella esquerra: resistir per a guanyar el govern, el que suposa subordinar la lògica de lluita social a la conquesta del govern. A mi em sembla que aquesta lògica ja va demostrar el seu fracàs en els últims cent anys: des dels Estats no s'aconsegueix construir realitats noves; com a molt, en el millor dels casos, des dels Estats s'aconsegueix mantenir a ratlla al capital, al sistema financer en aquest cas. En el pitjor escenari, els que estan en el Govern acaben lliurats al capital financer, que és el que està succeint a tot arreu.

Llavors aquest altre camí que estem intentant assajar és el millor camí i és el més eficient; és un procés de llarg termini, de dècades, fins i tot de segles, fins que la humanitat accepti que el millor és viure amb austeritat. L'austeritat és un element fonamental: 7.000 milions de persones no poden viure a tot drap, el planeta no ho pot sostenir, tret que es programi un genocidi, 7.000 milions o més poden viure amb certa austeritat.

- D.: Imagino que vostè establix alguna distinció a l'hora d'usar el terme, que tant utilitzen organismes com el FMI.

R.Z.: Els que no viuen austerament parlen d'austeritat als altres. El que necessitem és que aquest 1% que cobra més d'un milió d'euros a l'any (70 milions de persones) perdi el control. Si el 50% més pobre pot pujar una mica el seu consum per a estar a nivells acceptables, aquest 1% ha de baixar el seu consum...Amb 2.000 euros al mes es viu bé, no?

- D.: Fa poc un columnista de Público parlava de la renda bàsica i estimava que havia de situar-se entorn de 1.500 euros mensuals. Però una xifra així, no implica una excessiva monetarització de la vida?

R.Z.: Sí, aquest és un altre problema. Nosaltres hem de caminar per a desmonetaritzar una quantitat de cures i serveis, per a descolonitzar una sèrie de serveis per a recuperar la sociabilitat. Si tot el que fem està monetaritzat, els vincles de solidaritat desapareixen, perquè la clau de la solidaritat és que no és monetària. La clau de la cooperació, de l'ajuda mútua, d'una quantitat de formes de viure que teníem és que no són monetàries.

- D.: En l'esquerra també es van perdre aquestes formes de socialització?

R.Z.: Crec que la vella esquerra ha contribuït no directament, però per mitjà dels fets, a destruir els vincles i a crear organitzacions jeràrquiques, en la punta de la piràmide de la qual es concentra el poder i el saber, i en la base del qual es concentra el fer. Aquesta és la meva crítica: que ha reproduït el model estatal i ha cregut que a través del progrés material, o sigui, la colonització del capital, es podia arribar a un món nou.

- D.: En certa manera a Llatinoamèrica aquesta ruptura amb les fórmules clàssiques ja s'ha produït, com ha succeït?

R.Z: Va anar per la necessitat, perquè el neoliberalisme va acabar amb els Estats del benestar, que eren una aliança entre moviment obrer, les patronals i l'Estat. Al trencar-se aquest Estat del benestar, l'aliança ja no funciona perquè les patronals i l'Estat expulsen al moviment obrer d'aquesta negociació: ja no necessiten o els perjudica la presència d'aquest acte. Quan això succeeix deixa de ser suficient la vaga, la manifestació, l'acte, la negociació, no té sentit. L'Estat avui no té interès, no pot, no vol o no li dóna la gana negociar amb CCOO i UGT.

Crec que quan el capital decideix dinamitar l'Estat del benestar tornen a aparèixer les classes perilloses, els de baix. Per això, acabat l'Estat del benestar, el que queda és la criminalització de la protesta. Marxem cap a un Estat policial. I els moviments han de prendre compte d'això per a actuar en conseqüència: com fan per a neutralitzar l'aparell repressiu, com fan per a deslegitimar als Governs, etc. Estem en un canvi de fase del model, en un període de decadència que es manifesta en la financiarització de l'economia i passem a un Estat creixentment repressiu i autoritari. Això és Grècia avui.

- D.: En el qüestionament de l'organització dels moviments clàssics poses com exemple la lluita de les dones, per què?

R.Z: Hi ha un moviment de dones en el món, però en cap país hi ha una única organització, un comitè central, una direcció general... el moviment actua amb baix nivell de organicitat, té escassa organització i té molta capacitat d'interpel·lació, de diversificació, de qüestionar la cultura existent, i de promoure canvis en la sociabilitat quotidiana, en el micro. No es proposa prendre el poder per a instaurar l'Estat feminista o la societat feminista, es proposa fer canvis, i a través d'una potent acció que podríem anomenar cultural, en el sentit d'ocupar un paper distint en la vida quotidiana, és com ha anat canviant el món. És un tipus de moviment capil·lar, difús, inserit en la vida quotidiana, amb un gran avantatge pel que fa als moviments vells: mobilitza el desig. Estem arribant a una comprensió de moviment social diferent: un moviment social modifica el lloc, mou el nostre lloc en la societat.

* Raúl Zibechi és escriptor, activista, analista i responsable de la secció d'internacional del setmanari uruguaià Brecha. Entrevista realitzada per Pablo Elorduy publicada en el número 171 de la revista Diagonal.