CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Indignació moral

Dimarts, 28 maig, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

L'activista Rolando Alessandro opina en el segon aniversari del desallotjament de l'acampada del 15-M a Barcelona, el 27 de maig de 2011, sobre les seves conseqüències repressives i sobre com el moviment hi ha fet, i hi fa, front.

El 27 de maig 2011 l’empresa de neteja BRIMO/ARRO va estomacar centenars de persones, saquejar una acampada i escampar el caos al bell mig de Barcelona abans de retirar-se davant l’actitud, tan ferma com no violenta de milers de manifestants.
Les imatges de l’agressió a l’acampada de Plaça Catalunya van donar la volta al món i de seguida es van destapar les mentides sobre objectius i proporcionalitat de l’operació difoses per la conselleria d’interior.

Un grup de 57 persones va presentar una querella per les lesions patides, els danys materials i la vulneració flagrant de drets polítics fonamentals, com el de reunió i manifestació. Dos anys després, amb el procés contra comandaments i altres policies a punt de tancar-se, malgrat la feina ingent del col·lectiu d’advocats, s’imposen unes quantes reflexions.

El viacrucis judicial ha demostrat per enèsima vegada que el sistema blinda els protagonistes d’actes repressius, per molt que violin la llei i les normatives vigents. I no només per la identificació ideològica entre els estaments policial i judicial, sinó per les mateixes dinàmiques del procediment judicial: car i esgotador per a la ciutadania que s’hi acull i benèvol envers les actituds corporatives dels cossos repressius. No només les lleis –les regles– les fan “ells”, sinó que la seva aplicació discrimina clarament entre defensors i crítics de l'statu quo.

En aquests dos anys, i malgrat l’absència notòria i manifesta (n’hi ha prou amb comparar amb les actuals lluites a Grècia o a Itàlia) de recurs a la força per part dels moviments i de la societat civil, no ha cessat l’escalada repressiva. Actuacions policials amb lesions gravíssimes a manifestants, detencions amb acusacions desproporcionades, assetjament militar a manifestacions i concentracions, creació de noves tipologies de delicte que criminalitzen actes tan legítims com les ocupacions de llocs oberts al públic o la resistència passiva, multes i sancions per sortir al carrer, censura, amenaces, coaccions, atacs mediàtics.

És un quadre desolador i preocupant que fa més inadequada que mai la invocació dogmàtica i reiterada a la pràctica de la no violència. La indignació moral de la societat i les contradiccions ètiques de l’adversari eren els dos grans recursos de l’estratègia gandhiana. Avui tanmateix els poders són més insensibles que mai a tota expressió social que no es consisteixi en una votació cada quatre anys (i encara…) i, pel que fa a les contradiccions ètiques, ho diu tot la imatge del cap dels antiavalots dels mossos que diu somrient davant de les càmeres que, a plaça Catalunya, “també Gandhi hauria pillat”.

Així les coses, fora bo que aquells sectors del moviment que, amb tanta insistència en el rebuig de la violència en les nostres lluites, avalen indirectament les mentides de governs i irresponsables de l’ordre públic, iniciïn un debat seriós sobre les respostes que s’han de donar a la repressió i a la brutalitat sistèmica. En aquests dos anys tots els ferits, els suïcidats, els desnonats, els aturats, els empresonats els hem posat nosaltres.

Què més cal fer perquè totes les energies vagin dirigides a acabar amb aquesta situació i no es perdin en debats estèrils o en contraposicions artificials (i la de violència-no violència és la més emblemàtica)? Ens hi van la nostra llibertat, la nostra incolumitat i la nostra dignitat.

* Rolando Alessandro és un activista social. Article publicat al web del setmanari Directa.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció