CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

“Insurgencia libertaria. Las Juventudes Libertarias en la lucha contra el franquismo”, un llibre de Salvador Gurucharri i Tomás Ibáñez

Dimecres, 21 juliol, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Insurgencia libertaria. Las Juventudes Libertarias en la lucha contra el franquismo

Salvador Gurucharri i Tomás Ibáñez
344 pàgines, 24 €
Editat per Virus editorial

Malgrat la dispersió de la militància llibertària després de 1939, el moviment llibertari va mantenir en l'exili el pols de les seves organitzacions, encara que amb una pesada llastri d'enfrontaments interns. La col·laboració governamental durant la guerra, va donar peu a una divisió entre «puristes» i «col·laboracionistes» sovint més nominal i biogràfica que política, però que va condicionar els debats de postguerra. No obstant això, entre els nuclis d'anarquistes fugits de la Península es va anar generant una xarxa de contactes, publicacions, ateneus, trobades internacionals etc., que la direcció cenetista a Tolosa de Llenguadoc va voler centralitzar jugant, a la llarga, un paper entorpidor i paralitzant.

En aquest context, i després del declivi de les temptatives guerrilleres de Sabaté i Facerías, alguns joves crescuts en l'exili i altres d'arribats
de l'interior, amb l'ajuda de certs veterans, buscaven un nou marc per al moviment llibertari: enfortir la creació de grups a la Península i prioritzar l'acció directa com a instrument per minar l'Estat feixista. Així naixeria Defensa Interior, organisme destinat a dur a terme accions armades, aprovat el 1961 per la CNT. Aquesta decisió prometia, per als fastiguejats de la burocràcia, una nova etapa que recuperaria el sentit i el protagonisme de l'acció llibertària. Militants de Joventuts Llibertàries com els germans Gurucharri, Tomás Ibáñez o Octavio Alberola, i vells lluitadors del calibre de Garcia Oliver o Cipriano Mera van apostar honestament pel DI; mentre la direcció cenetista el sabotejava de manera sistemàtica. Malgrat això, el DI va portar a terme una cinquantena d'accions entre 1962 i 1970, entre elles el segrest del delegat espanyol a la Ciutat del Vaticà monsenyor Marcos Ussía, i diversos plans frustrats contra el dictador Francisco Franco.

El rebuig creixent de la direcció del Moviment Llibertari, a les mans de persones com Federica Montseny o Germinal Esgleas, les execucions de Delgado i Granados, les detencions d'importants militants en l'interior i les pròpies batudes de les autoritats franceses contra els sectors més actius de l'exili acabarien per asfixiar aquesta via. Es van frustrar així les il·lusions d'una nova generació de llibertaris que, mentre fracassava l'intent de renovar i rellançar les organitzacions històriques de l'anarquisme ibèric, trobaven en els moviments entorn dels quals es va forjar el maig del 68 i en el contacte amb altres joves anarquistes europeus la possibilitat d'una acció revolucionària al marge de les velles estructures.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print