CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Juliol de 1909: de la vaga general a la revolta popular

Dilluns, 3 agost, 2009
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Amb motiu dels 100 anys dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona, Jordi Martí Font, coordinador del "Catalunya", ha elaborat un seguit de textos sobre la revolta produïda el juliol de 1909 a partir de la negativa dels joves de classe treballadora d'anar a fer la guerra al Marroc contra els rifenys.

La sèrie consta de 14 textos més altres de complementaris, i els podeu llegir en el seu bloc, anant al lloc on estan tots agrupats:

blocs.mesvilaweb.cat/jordimartif69/cat/3587

>>> A continuació en transcrivim l'últim d'ells:

Juliol de 1909: balanç i repressió

El balanç final de les jornades de juliol resulta molt aclaridor alhora que sorprenent si ens referim als tòpics estesos per les valoracions populars que se n’han fet, de forma completament interessada. Segons Josep Termes, el balanç de víctimes mortals fou de 2 guàrdies civils (i 39 ferits), 3 militars (i 27 ferits) i 82 civils (amb 126 ferits). Hi hagué més de 200 desterrats, la majoria anarquistes i republicans (entre ells, Anselmo Lorenzo o Teresa Claramunt) i cinc afusellats. El 17 d’agost es va afusellar el republicà Josep Miquel i Baró i més endavant ho van ser Antoni Malet, Eugenio del Hoyo i Ramon Clemente. El 9 d’octubre, un consell de guerra condemnava a mort Francesc Ferrer i Guàrdia, que va ser afusellat el 13 d’octubre.

Pel que fa a edificis cremats, aquests van ser 27 escoles regentades per ordres religioses, 3 escoles parroquials, 14 esglésies, 6 convents de monges, 2 centres de patronats obrers, 6 residències d’ordres religiosos masculins i 9 convents d’ordres religiosos dedicats a la beneficència.

Pel que fa al moviment obrer, Josep Prat ha dit que abans dels fets de juliol, Solidaritat Obrera tenia 15.000 afiliats a Catalunya i després de la repressió es va quedar amb 4.418 afiliats, el que representa una davallada importantíssima per a una organització de masses com aquesta.

Però potser cal mirar-ne també les conseqüències potser no tan numèriques i sí més transcendentals. A partir de la Setmana Tràgica i a com a conseqüència de l’arrenglerament de les diverses tendències del catalanisme amb els revoltats contra la guerra o amb els repressors, la Solidaritat Catalana rebia el seu tret de gràcia que la faria per sempre impossible.

D’altra banda, la classe obrera iniciaria un procés de pèrdua progressiva de confiança en els radicals, el líder dels quals no es trobava aquells dies a Barcelona però que l’únic que van fer va ser desviar les masses dels objectius veritablement revolucionaris. Malgrat això, en les següents eleccions municipals guanyaria encara el Partit Radical.

Els obrers tendirien a l’autoorganització de la classe en una organització que si bé a priori en sortiria tocada, en un any esdevindria la Confederació Nacional del Treball, la CNT, l’instrument de lluita més útil que mai no han tingut els obrers organitzats als Països Catalans.

A nivell estatal, Antoni Maura hauria de dimitir per la crisi derivada de la Setmana Tràgica, el mateix que Coll i Pujol, l’alcalde de Barcelona. Res ja no seria igual després d’aquella setmana.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció