CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

La CGT, en nom de la justícia social, exigeix el cessament fulminant de tots els executius del Banc Central Europeu, del Governador del Banc d’Espanya i dels representants patronals: CEOE/CEPYME/ANFAC/AEB/AEMT …

Dilluns, 16 febrer, 2009
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El desenvolupament d'aquest període “decretat” pel capital mundial de crisi econòmica per a efectuar un nou reajustament en l'economia global que li permeti seguir ACUMULANT MÉS BENEFICIS, EMPOBRINT I DISCIPLINANT A LA CLASSE TREBALLADORA, torna a deixar-nos clar que la decència mai ha estat patrimoni de la classe empresarial mundial i menys encara de l'empresariat espanyol.


Durant gairebé 14 anys ininterromputs, empresaris de tot tipus: financers, constructors, dels sectors de l'energia, del camp, dels serveis, han pastat grans beneficis que han anat directament a mantenir les seves formes de vida de rics o molt rics. Incrementant les desigualtats i la descohesió en la societat espanyola, sent directament responsables d'un model de creixement insostenible, les negatives conseqüències del qual sobre la societat, la salut, el clima o el medi ambient, sofrim tots i són en molts casos irreversibles.

El capital ha basat aquest creixement desorbitat dels seus beneficis, en la sobreexplotació dels treballadors: entorn al 50% dels assalariats tenen contracte temporal o a temps parcial, o … ; i prop de 11 milions d'assalariats perceben un salari mig anual de 1.000 euros en 14 pagues. Llavors el contracte dominant de la majoria dels assalariats en l'actual mercat de treball ni és car, ni és rígid, és a dir, és un contracte d'usar i llençar.

La debilitat en la protecció enfront de l'acomiadament ha estat i és l'element central que ha predominat en els 30 anys de relacions laborals “democràtiques”. El procés de desregularització des de l'Estatut dels Treballadors de 1980, fins a l'última Reforma Laboral (Llei 43/2006 per a la millora del creixement i de l'ocupació), ha normalitzat i instaurat una ideologia antidemocràtica en l'empresariat i la classe política i financera: a Espanya l'ocupació conté pocs drets.

Ara, des de la UE (Banc Central Europeu), des del Banc d'Espanya en la figura del seu Governador i des de la CEOE com representant de tot l'empresariat “espanyol”, acompanyats per les declaracions d'altres estructures patronals sectorials o territorials, s'amenaça al conjunt de la societat des de la perspectiva que ells són els amos dels llocs de treball. Exigint que se'ls garanteixi un acomiadament més barat (no lliure, doncs aquest és absolutament lliure des de la reforma del PP del 2001), a canvi de no seguir destruint ocupació.

Aquestes declaracions són expressió de la voluntat empresarial, intentant efectuar UN SEGREST EN EL QUAL ELS OSTATGES SOM TOTA LA SOCIETAT. Això es produeïx quan a les constants rebaixes de les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social i a les progressives baixades d'impostos, s'afegeixen les mesures adoptades pel govern per a finançar a les empreses amb major responsabilitat en la crisi actual; injectant milers de milions a la banca, als xiringuitos financers, a les empreses constructores, ….

La concepció ideològica d'aquestes polítiques té la seva arrel en l'argument desenvolupat l'any 1943 per un analista econòmic que deia:… “en una societat sense risc de pèrdua de l'ocupació, l'acomiadament no ocuparia un paper disciplinant i, encara que tal societat generés majors beneficis empresarials que un sistema de liberalisme – laissez faire-, aquesta debilitaria la posició social del patró”

EL XANTATGE al que es sotmet als treballadors sobre el manteniment de l'ocupació, resulta no només injust, sinó que ha de ser considerat com el major acte de violència exercida sobre qualsevol ésser humà, al que se li nega el dret primer i elemental: el de viure i fer-ho dignament. Aquesta VIOLACIÓ DE DRETS HUMANS FONAMENTALS, hauria de ser perseguida d'ofici pel fiscal general i el Govern de torn, i acomiadar a qui són els responsables que no es crei riquesa suficient i es reparteixi dignament per a tots i totes.

Les successives reformes de la legislació del contracte, han dut a la implantació de la CONTRACTACIÓ CONJUNTURAL com la forma més estesa d'ocupació i a l'acomiadament sense cap cost o de menys de 30 dies per any de treball. Tots els anys desapareixen diversos milions de contractes, pel simple fet d'acabar-se els mateixos. Cal tenir en compte els contractes temporals, el contracte a temps parcial, els indefinits d'acomiadament barat, les ETT, …, sens dubte MÉS DEL 50% de tots els assalariats. En termes de costos, segons la Central de Balanços del Banc d'Espanya els indemnitzatoris per acomiadaments i jubilacions anticipades de les empreses, només suposen el 5% de les seves despeses en salaris. De què estan parlant, doncs?.

Busquen la FLEXIBILITAT absoluta, és a dir, que els Estats, assumeixin directament els costos de les minses indemnitzacions ja existents; tractant d'aconseguir el mateix que l'Empresariat va aconseguir amb l'ABSOLUT ACOMIADAMENT LLIURE en l'Estat espanyol.

Que ara l'estat a través d'una llei, financiï amb diners públics les indemnitzacions o part de les indemnitzacions del cost d'acomiadament lliure.

El que s'ha dit, ni decència, ni de bon tros justícia social. Cal aturar-los perquè són molt, molt perillosos: atempten contra la vida de les persones i del planeta.

CONTRA LA INJUSTÍCIA: FA FALTA JA UNA VAGA GENERAL

Secretariat Permanent de CGT

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print