La injustícia social de l’Estat espanyol en xifres
L'Estructura Salarial i la Política d'Impostos reflecteixen la desigualtat i injustícia social que existeix com a conseqüència de la classe social, del gènere, del país d'origen o d'on es treballa.
L'enquesta de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) sobre l'estructura salarial a l'Estat espanyol, mostra les greus desigualtats que les treballadores i treballadors patim, depenent de:
1. La posició que s'ocupa en l'escala social i en l'empresa. Els directius de les empreses de més de 10 treballadors guanyen 61.660,60€, tres vegades més que el salari mig (20.390,35€).
2. Ser home o dona. El guany mig anual se situa en 20.390,35€. Els homes tenen un guany mig de 22.780,29€ i les dones de 16.943,89€. A més, aquesta desigualtat es pateix en totes les franges salarials (en la franja alta les remuneracions de la dona són menors en un 50%; en la franja mitja són significativament menors; i en la franja baixa, les dones que perceben el SMI suposen gairebé 3 vegades la dels homes).
3. La nacionalitat: Un assalariat nacional (mitjana d'ambdós sexes), percep 20.390€. Si és d'algun país europeu no pertanyent a la UE, percep 12.630€ i si és d'algun país d'Amèrica Llatina percep 13.494€.
4. Lloc de residència. Mentre una persona assalariada que resideix a Madrid percep 24.242,08€, una altra que treballa a Extremadura, s'ha de conformar amb 16.298,30€. La desigualtat entre l'extrem alt i el baix, suposen 8.000€, és a dir perceben un 33% menys.
5. El tipus de contracte laboral. Si la persona assalariada té un contracte temporal (+ de 5 milions), el seu guany mig anual disminueïx en un 31,4% pel que fa a la d'una persona assalariada amb contracte indefinit.
6. El sector laboral. En el sector financer, el salari mig és de 38.870,30€, mentre que en el sector d'hostaleria el seu salari es queda en 14.000,12€.
Aquesta desigualtat social reflectida en l'estructura salarial augmenta o disminueïx segons les polítiques fiscals que s'apliquin, podent servir de correcció o d'agreujant d'aquesta desigualtat. Les polítiques fiscals progressives, redistribuïxen la renda ja que contribuïxen més qui perceben més rendes mentre que amb les polítiques fiscals regressives, qui menys perceben, que som la majoria, financem les rendes i patrimonis de la minoria rica.
Les polítiques fiscals, des de l'entrada en vigor del Tractat de Maastricht (1993) dels diferents governs de l'Estat espanyol, s'han posat al servei dels rics, poderosos, financers i multinacionals. Tots han legislat per a limitar el dèficit de l'Estat al 3% i que el deute no sobrepassi el 60%, actuant sobre les despeses i reduint sensiblement les despeses socials (la sanitat pública en regressió; els subsidis d'atur no garanteixen ni en quantia ni en temps la possibilitat d'una vida “digna”; les pensions segueixen sense cobrir les necessitats vitals per a arribar a la suficiència; no existeixen escoles infantils públiques suficients; no es protegeix a les persones amb dependència; la pobresa relativa i absoluta o l'exclusió agarra cada vegada a més persones...).
La mesura fiscal de pujar l'IVA, adoptada en la proposta de PGE per al 2010, no només és una estafa per requerir, de la immensa majoria de la població, que transferim les nostres escasses rendes salarials (el 63% de la població assalariada percep menys de 1.100 euros) i les nostres minses prestacions d'atur (mitjanes de 833 euros) i/o pensions (mitjanes de 735 euros), a les arques públiques, a través del IVA general en el consum vital (alimentació, transport, energia), sinó que, a més, actua en el sentit contrari de l'equitat, doncs el sistema financer, segueix amb els avals i fons de reserva garantits amb diners públics, els empresaris que són qui destrueïxen ocupació i acomiaden a milers i milers de persones, segueixen percebent de les arques públiques més de 10.000 milions d'euros per mitjà de polítiques denominades “foment d'ocupació” i reduccions significatives dels seus impostos (bé de rendes de capital, bé d'impostos de societats).
No existeixen polítiques diferenciades en “cap força” política. Totes persegueixen el mateix: assegurar el mercat privat, el sistema capitalista i la taxa de guany dels rics, patronal, directius, alts càrrecs. Per a la CGT, només la ruptura amb aquest model, ens donarà una possibilitat a les persones i al planeta, per a poder tenir una vida digna basada en la justícia social per a tots i totes.
Secretariat Permanent Comitè Confederal CGT