CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

L’abstenció és l’única opció el 20N?

Dimarts, 1 novembre, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Poques vegades, en la recent història democràtica de l’Estat espanyol, unes eleccions generals arriben tant desacreditades. No m’estic referint als candidats dels partits majoritaris, que déu n’hi do!; ni a aquests i altres partits, què també! Sinó al mateix procés democràtic establert que pateix un descrèdit i un desafecció com mai s’havia produït en aquests darrers anys.

Les motivacions són moltes: la crisi econòmica provocada pel sistema financer que, no obstant, agenolla la representació política i els governs estatals i obté uns ajuts, uns beneficis i unes prebendes obscenes; la consciència cada vegada més nítida que no existeix la sobirania nacional, com demostra la recent modificació per via d’urgència de la Constitució, fins ara intocable, fruit del consell del president del Banc Central Europeu i de la cancellera alemanya; la reducció creixent de l’anomenat estat del benestar a una mena d’estat de beneficència, després de les retallades en pensions, subsidis, educació, sanitat, dependència...; l'evidència de l’asimetria en la lògica del capital i de l’estat: mentre se retallen drets dels més dèbils se mantenen els privilegis (fiscals, judicials, econòmics...) dels més poderosos i les partides estatals per a la monarquia, l’Església catòlica i els aparells que exerceixen la violència permesa als Estats (exèrcit, policia...)...

Els gairebé 5 milions d’aturats i aturades, els milers de desnonats i desnonades, els centenars de milers d’acomiadats i d’acomiadades (de manera més o menys formal), els milers d’interins i d’interines no contractades, els milions de joves -més ben preparats que qualsevol generació anterior- que s’apleguen a les llistes d’atur i a la precarització, els gairebé quatre milions de persones que malviuen amb ingressos per sota del llindar de la pobresa... són algunes de les evidències que les eleccions generals del 20 de novembre tenen molt poc o no tenen res a veure amb les solucions reals i efectives a aquestes situacions descrites.

Aquest escenari és el que permet explicar l’eclosió dels moviments d’indignats arreu de l’Estat. Un moviment plural i heterogeni, que té com a principals virtuts: la recuperació dels carrers i les places per al debat social i polític, la intervenció política i social de molta gent jove que fins ara no participava a través dels canals ordinaris, posar en qüestió (de manera tant àmplia) una sèrie de mites no discutits del sistema i una important capacitat mobilitzadora.
Arribats a aquest punt, opino que és molt important enfrontar la contesa electoral del 20N des de l’argumentació, des del treball pedagògic quotidià (converses, assemblees, actes, xerrades,...) que posin en qüestió que l’actual sistema polític, econòmic, militar, de consum ... no pot ser la solució (mitjançant un canvi de cares, persones i objectius menors) i que emfatitzi què és el problema!

Opino que aquesta ha de ser la nostra principal ocupació i preocupació. Acompanyada (la crítica i el qüestionament del sistema capitalista) d’alternatives basades en el repartiment de la riquesa i del treball, en la recuperació de la centralitat de l’ésser humà i de la solidaritat i la cooperació... També que fer possibles aquestes coses no serà senzill, però que existeixen mecanismes de interacció, de participació, de democràcia directa, d’autogestió que ens poden instal·lar en un camí de lluita i de contestació, de millora de les nostres condicions de vida i de desenvolupament personal i col·lectiu infinitament superior als que ens poden, ni tant sols, oferir els polítics de torn i el sistema que ens ha portat a aquest situació.

Aquesta és, per a mi, la nostra principal tasca davant les eleccions generals del 20 N. Les opcions concretes del mateix dia són més relatives. I poso en el mateix nivell l’abstenció conscient, el vot blanc i el vot nul. És massa simplista considerar que qui va a votar (encara que sigui en blanc o enviant-los a parir panteres) serà assumit pels predicadors i defensors del sistema com algú que hi creu. Molta de la gent que opti per aquestes formes ho farà justament perquè considera que és una actitud més coherent i conseqüent que la de l’abstenció, en la qual és pot confondre l’activa amb la passiva. Els partidaris del sistema i els seus amplificadors mediàtics utilitzaran tots els arguments al seu abast (també l’ocultació de les evidències) per reforçar-lo i minimitzar les dissidències. I no faran distincions entre unes i altres.

Tampoc considero iguals totes les opcions polítiques (partits, plataformes...) que se presenten a les eleccions, ni els programes i persones. Considero que les tasques fonamentals són les esmentades abans més que la de presentar alternatives electorals, però no puc caure novament en el simplisme que totes aquestes persones i organitzacions només volen arribar al poder amb els nostres vots. En una situació com l’actual no és el mateix plantejar un sistema republicà, la laïcitat plena, suprimir les subvencions a l’Església catòlica i els concerts educatius i sanitaris, enfortir les pensions públiques... que mantenir l’estatus quo. Puc tenir diferències tàctiques i estratègiques en aquestes circumstàncies i en altres, però no puc situar totes les opcions a la mateixa trinxera.

En definitiva, hem de confrontar els elements claus de la paròdia que significa en aquests moments unes eleccions generals i denunciar les errades, contradiccions i agressions que efectua el sistema polític i econòmic que les sustenta i fer-ho amb la màxima gent possible, sense crear exclusions alienes. Després, el 20 N cadascú obrarà segons la seva consciència i jo m’abstindré.

* Emili Cortavitarte, afiliat al sindicat d'Ensenyament de CGT Barcelona

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció