CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

L’aigua dels rics, l’aigua dels rucs

Dijous, 19 juny, 2008
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Al pròleg de “La doctrina del xoc”, Naomi Klein explica com, enmig de les inundacions que van negar Nova Orleans fa uns anys, l’economista ultraliberal Milton Friedman va escriure un article a The Wall Street Journal en què defensava que la destrossa, que havia fet centenars de morts i havia deixat sense llar milers de xiquets i xiquetes alhora que els havia destrossat les escoles, tenia com a fet positiu que ara podrien canviar tot el sistema educatiu, un espai “econòmic” que fins aleshores se’ls resistia. No deia ximpleries. La desfeta que havia suposat el trencament dels dics i la posterior inundació de la ciutat havia posat la seva població en estat de xoc, el desastre natural tenia possibilitats de superar-se a partir de la propaganda d’una gan solució, en aquell cas donar xecs per als xiquets i les xiquetes per tal que poguessin accedir a les escoles privades i privatitzar, així, de facto, totalment l’educació. Exactament el mateix que hem viscut a Catalunya amb la “crisi de l’aigua” dels darrers mesos. L’aprofitament del desastre per fer una política inacceptable inclús pels mateixos que l’han fet.


Amb la derogació, el passat 6 de juny, del reial decret que autoritzava el transvasament d’aigua de l’Ebre a Barcelona acabava el darrer episodi d’aquesta “comèdia de Falset” que ha tingut com a protagonistes destacats la colla dels polítics que fa un temps eren antitransvasistes i ara ja no. Hi hem vist la mutació, en quatre dies, dels ecologistes “de debò” en transvasistes convençuts i en els principals defensors de la barrabassada de la interconnexió de conques.

Mentre, els del PSC reien amb la boca oberta de com l‘eco dels socialistes esdevenia una mala fotocòpia de la dreta manaire de sempre i s’entestava, amb totes les seves forces, a tallar la poca herba que els quedava davall dels peus, les poques relacions que mantenien amb els moviments socials. Davant de Saura i Baltasar, Àtila era un aprenent. Mentre, ERC nedava i guardava la roba, -bons aprenents com són de Pujol i companyia- ocupats més en el seu propi congrés que en altres temes, les seves declaracions ha estat grises, per no emmerdar-se enmig d’un fang que saben que els pots perjudicar, votaven sí al transvasament alhora que no el defensaven públicament i fins i tot convocaven a la manifestació d’Amposta.

Tot l’assumpte havia començat el 12 de març quan tant el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, com el president Montilla havien admès que estaven estudiant portar aigua de l’Ebre a Barcelona. Si ho feien es trencava el Compromís de l’Ebre que els tres partits del Govern havien signat després de les mobilitzacions de rebuig al Pla Hidrològic Nacional del PP. I camí del trencament anaven...

La teletrès ens deia que la situació era alarment, hi insistia i hi tornava, amb els pantans al 23% de capacitat. Les notícies deixaven ben clar que l’aigua de boca estava perill. Una mentida com una casa, és clar, si tenim en compte que el consum domèstic no arriba al 20 per cent del total i mai no es posava en qüestió el consum industrial. El que estava en joc era una altra cosa: el model de creixement que el “Govern d’esquerres” aplica a Catalunya i que és exactament igual que el que hi aplicava l’anterior “Govern de dretes”. Uns i altres aposten per l’única possibilitat que el capitalisme ofereix, el creixement continuat, la destrucció de més i més territori, la industrialització de llocs lluny dels recursos naturals perquè els que hi havia en aquests llocs ja han estat trinxats, començant per l’aigua, és clar. És aquest el principal problema que ningú no ha tocat en aquest crisi. El model de desenvolupament actual no s’aguanta per enlloc i si ara ha plogut i ens ha salvat la “crisi” de moment, l’any que ve pot ser que no plogui. Aleshores, tornarem a tenir canonanda, tub o el que els faci falta. Els que aposten per aquest model ‘desarrollista’ són els amos del país, començant en aquest cas per “la Caixa” i Agbar. I aquesta gent no s’atura davant de res.

Quan hi ha crisi treuen les urpes i esgarrapen tot el que poden. Ho explica Naomi Klein a “La doctrina del xoc” i ho apliquen els mudats de l’estrella que mentre fan propaganda amb el “Parlem?” apliquen el “Robem!” -sempre legalment, és clar,- i tan frescos. Mentre, els ximples útils els fan la feina bruta i els del PSC exterminen la seva esquerra. Una jugada rodona, sense cap mena de dubte.

Jordi Martí, coordinador del Catalunya, revista de la CGT de Catalunya

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció