CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

L’aviació de Hamas

Divendres, 9 gener, 2009
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

L'internacionalisme, l'antimilitarisme i el compromís amb la pau són valors perennes de l'anarquisme. I les excepcions hagudes al llarg de la seva història, cas disputa entre aliadòfils (Grave, Malato i Kropotkin) i pacifistes (Sebastián Faure, entre altres) durant la Primera Guerra Mundial no fan més que confirmar aquesta regla. D'ací la ineludible obligació ètica de pronunciar-se sense pal·liatius contra la invasió militar de Gaza i denunciar la barbàrie practicada per l'Estat d'Israel.

No obstant, aquesta postura podria interpretar-se com a partidista des de la sensibilitat dels que justifiquen les mesures de l'exèrcit jueu com un acte de legítima defensa. Segons aquesta percepció, les hostilitats van ser desencadenades pels islamistes palestins després de la ruptura unilateral de la treva. Però deixem enlaire si van ser els homes d'Hamas els que el 19 de desembre van començar l'agressió llançant coets Katyusha contra el territori veí, o si, com opinen altres observadors, el conflicte va esclatar provocat pel metrallament de quatre milicians per soldats israelians a primers del passat novembre. Aparquem també la controvèrsia sobre si el bloqueig imposat per Israel sobre la població de Gaza pretén la seva asfíxia econòmica i vital o, al contrari, és una acció preventiva per a acabar amb el contraban terrorista.

El que no ofereix cap dubte és que els bombardejos sobre una ciutat oberta com Gaza són actes de terrorisme d'Estat i que no hi ha possible rèplica per l'aviació del govern legal d'Hamas perquè tal no existeix. La prova és que les víctimes civils a Gaza es compten per centenars, que no s'han respectat ni escoles, ni hospitals, ni mesquites, i que els nombrosos nens morts per l'ofensiva bèl·lica d'Israel no poden considerar-se d'objectius militars. Llevat que es convingui en la necessitat d'aplicar un gran patiment als palestins perquè renunciïn a les seves pretensions polítiques.

Això és més o menys el que sostenen falcons i coloms a Israel. Ho insinuava tangencialment l'escriptor esquerrà Abraham B. Yehoshúa en una entrevista recent: “La gent parla de David i Goliat, però cal adonar-se que la capacitat de patiment dels palestins és molt major i això els fa més forts. Per això la nostra resposta ha de ser major (…) Una respostes moderada no els impressionaria”. I quasi el mateix proposava temps endarrere el dur Ariel Sharon: “Els palestins n'han de sofrir més fins que sàpiguen que no obtindran gens mitjançant el terrorisme ”. El sinó del patriotisme sembla xifrar-se en aparèixer com a terrorista quan la violència s'empra en la fase de projecte insurgent i en ostentar la legitimació de l'ús de la força en assolir el rang d'Estat sobirà. L'Estat d'Israel va nàixer alçat per un grup terrorista, l'Irgun; va assolir justa anomenada democràtica i ara recobra el carisma del fanatisme combatent per afirmar la seguretat a les seves fronteres. És un Estat pres de la lògica militar, la seva cadena de comandament, inclús quan l'objectiu és directament polític. La invasió de Gaza, amb el pretext de l'existència d'armes de destrucció massiva en poder d'Hamas, es va programar com a precampanya electoral cara a les eleccions del 10 de febrer en Tel Aviv. Un pla d'atac urgit pel suport tancat del president sortint dels Estats Units, George Bush, i la complicitat silent, de l'entrant Barack Obama.

“Socialitzar el patiment” era la denominació de l'estratègia adoptada per ETA per a forçar a l'Estat espanyol a la negociació.


Article original en castellà: El vaivén de Rafa Cid a www.red-libertaria.net|el vaivén de rafa cid

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció