Les eleccions generals des del 15-M

Les eleccions generals espanyoles previstes per al 20 de novembre són, en principi, un regal per al moviment 15-M. I ho són per una raó fàcil d'entendre: estan cridades a permetre que es recreï un escenari similar al que va permetre el naixement del moviment al maig, quan van sorgir manifestacions i acampades a la calor d'unes eleccions autonòmiques i municipals llastades per la sordidesa i la tristesa. El 15-M disposarà, en altres paraules, d'una nova oportunitat per llançar els seus dards crítics davant el que significa, per damunt de tot, l'aparent confrontació que protagonitzen els dos grans partits.

Si aquesta és la cara positiva del que s'acosta, no hi ha motius per recelar, però, del que per al 15-M suposa la convocatòria electoral del 20 de novembre? Hi ha com a mínim un, singularment inquietant: el risc que a l'empara d'aquella proliferin, en el moviment, les divisions internes i s'obrin ferides en cas que la discussió corresponent no s'administri de manera intel·ligent. Perquè cal partir d'un fet fàcilment certificable: dins el 15-M són molt variades les lectures pel que es refereix al que s'ha de fer en ocasió de les eleccions generals. Mentre uns defensen fórmules d'abstenció activa, hi ha qui s'inclina per postular el vot en blanc o el vot nul, no falta qui assenyala que el seu és donar suport a opcions polítiques concretes i, en suma, sovintegen qui s'acontenten amb demanar que no es doni suport a cap dels dos grans partits.

Està bé que dins del moviment es debatin aquestes diferents opcions. Però convé mantenir a aquell lluny de qualsevol voluntat de pronunciar-se expressament per alguna d'elles (horitzó que, d'altra banda, i tenint en compte la disparitat de posicions, sembla poc probable, siguin quines siguin les formes de presa de decisions que s'apliquin). Això al marge, el saludable és que el 15-M no es converteixi en un teatre de difusió dels missatges d'uns i altres, i més pel fet que la baralla corresponent sembla un escenari molt propici per infiltracions des de l'exterior. Salta a la vista que ens ha d'importar més, molt més, el moviment que les eleccions que el sistema ens regala.

Alguna cosa s'ha de dir, amb tot, del que passa de l'altre costat del mirall, del costat dels partits. És lògic que aquests, o alguns d'aquests, intentin xuclar imatge del moviment. De vegades passa, però, que el més lògic es converteix en una font de abrasiva manipulació. Em limitaré a recordar al respecte que entre els que concorren a les eleccions del 20 de novembre hi ha un grapat de candidatures que estarien reclamant per a si una legitimitat que naixeria de la seva presumpta vinculació amb el 15-M. M'atreveixo a avançar que en la majoria dels casos ho són de persones que de sempre han treballat per horitzons molt diferents dels que inspiren al moviment, cosa que converteix en lamentable la seva iniciativa d'aquestes hores.

Em veig obligat a assenyalar, d'altra banda, que la lògica dels partits és inequívocament diferent de la del moviment: no hi ha partits assemblearis que en la seva vida quotidiana donin brida a l'autogestió, la democràcia directa i el qüestionament actiu dels lideratges O almenys no n'hi ha entre els que concorren a unes eleccions que reclamen la delegació de la capacitat de decisió en uns pocs, i això per molt que semblant tensió s'intenti corregir amb unes o altres mesures. Entengui's bé el que vull dir: no és ara el meu propòsit contestar el que signifiquen els partits que estan, o es declaren, propers al moviment. M'acontento d'assenyalar que és una altra cosa molt diferent.

Les eleccions no configuren el futur del moviment del 15 de maig. Atorguem-los un relleu limitat. Aprofitem per assenyalar moltes de les misèries de l'ordre existent, respectem als que s'ho mereixen i, sense més, deixem-les passar. Que ens queda molt de feina.

* Carlos Taibo és escriptor, activista social i professor de Ciències Polítiques de la UAM