Introducció:

La taxa de guany del capital, des de la meitat de la dècada dels 70, es va desplaçar del capitalisme industrial, al capitalisme financer. Aquesta financiarització de la riquesa social produïda i, posteriorment retornada a la ciutadania en forma de deute, és possible en primer lloc per la submissió del capitalisme industrial al financer; en segon lloc per la immensa concentració de masses de capitals en els fons d’inversió i, en tercer lloc, per una endeutament permanent: és la societat dels propietaris.

El treball viu és menyspreat en immenses quantitats, davant l’excés de capacitat i l’absència de consum i, aquest, solament és conservat i utilitzat com mà d’obra de reserva, per a empobrir i precaritzar les condicions de vida de la majoria social.

De què va això… Les reformes escomeses pels diferents governs europeus, amb especial virulència en l’ajustament, robatori i espoli de les classes assalariades, en els governs del sud d’Europa garanteixen l’ordre segur dels diners, per mitjà de revertir la riquesa social, cap als actius financers. Així, l’article 135 CE, converteix en inexorable l’endeutament permanent de la ciutadania, la qual és “la responsable” de retornar el deute il·legitim.

Assalariats/des actius, per mitjà de la Reforma Laboral, són subsumits “plenament” en el capital, al com han de plegar-se de manera autoritària per a la realització de la seva taxa de benefici. La resta de la societat, bé com assalariats, bé com ciutadans, bé com persones sense més, es veuen arrossegats a sobreviure o al contrari, negar aquesta realitat de misèria moral i empobriment material i, pensar en el què podem fer, no només que hem de fer, imaginant que pot passar, en aquest futur incert sempre, i moure’s